Quan venien visites em feia amagar. Molt sovint eren dues dones, la seva filla i la seva jove. Venien només a veure si encara era viva, desitjant que s’hagués mort i, per saber on guardava les joies. Sobretot un collar de topazis que valia molts diners.
Però a la vida tot s’acaba. Un matí la dona no es va aixecar del llit, malgrat els meus grunys. Alertats pel soroll del meus rugits, plens de dol, els veïns van avisar els fills. Seguint el costum de sempre, quan venien estranys, la vella em feia amagar, aleshores vaig anar-me'en a l’eixida. Va venir una ambulància i se la van emportar. Pobre dona, no va tornar mai més.
Les que sí van tornar, a l’endemà mateix, van ser la filla i la jove a buscar el famós collar. No el van trobar. La dona me l’havia posat, al coll, la nit anterior, abans de morir. Deia que resplendia molt formós, damunt la negror de la meva pell.
No
vaig poder aguantar més la xerrameca, de les dues dones. Vaig sortir bruscament
del meu amagatall. Quan de sobte em van veure, van cridar esmaperdudes:
¾ Una pantera!!! Una pantera!!! - I van sortir corrent.
Les vaig perseguir, amb el collar bandejant a la meva esquena. Com corrien. Ben bé, semblava que la joia no els importava gens.
D’un salt em vaig abraonar sobre la que corria menys. Vaig clavar-li les meves garres i vaig mossegar-la, clavant-li els grans canins al coll. Que bona és la carn i la sang dels humans, no aquell maleït pinso de gos que em donava la vella. Vaig saciar el meu apetit i, abans que vinguessin els caçadors, vaig fugir d’aquella terra d’empara.
Vaig travessar de nou, muntanyes i rius. Fins a trobar el lloc, més apropiat per viure.
Malgrat tot, sempre he tingut un dubte: la bona dona, no sabia què era jo? O potser vaig formar part d’una trampa, o venjança, per a la cobdícia de la seva filla i la seva jove.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada