EL GAT DE LA VELLA I

Tot va començar amb un tret. Després, dos, tres i quatre trets, tots seguits. Quan vaig escoltar els crits eufòrics dels homes, dels caçadors, vaig entendre que estava sol en aquest món. Aleshores, què? Esperar per escoltar el tret definitiu, que acabés també amb la meva existència? No!!! Vaig sortir corrent, amagant-me entremig dels matolls. Així, impensadament vaig perdre de vista el lloc on vaig néixer i, era feliç. 

Jo era el més petit i escanyolit del grup familiar. Per això, com que sempre anava amb el cap cot, ningú em va percebre. 

Corrent i corrent, sense parar. Afamat i, més afamat. Només corria. Era un espectre del que són els de la meva raça. Fins que finalment vaig trobar recer en aquella casa per amagar-me i, reposar. El significat d’aquesta darrera paraula vol dir simplement descansar, perquè sincerament, jo no podia fer ni una passa més. El meu cos, només era pell i ossos. 

Poca estona després va obrir-se la porta del cobert on m’havia amagat. Va entrar una dona vella. De seguida, en vaig adonar que caminava fent tentines recolzada en un bastó. Al veure’l vaig pensar que la meva vida no valia res i, tant era morir de fam que a cops de bastó. En escoltar les seves paraules vaig adonar-me que la dona no hi veia gaire bé. Ja que al mirar-me va dir-me:

¾    Pobre gatet! Petitó i famolenc. Vine que et donaré lleteta i, et posaré a dormir en un coixí, vora la llar de foc. Ja veuràs que aviat et recuperaràs. 

Va agafar-me en braços i acaronant-me el cap, com feia la meva mare amb la seva llengua, va portar-me dins la casa. Al costat del foc, hi havia una caixa amb un gros coixí de roba, on em va depositar, comentant-me:

¾    Mira gatet, heretaràs el jaç del Max, el meu pobre gos, ja mort de vell. 

Va donar-me llet i menjar. Vaig descansar. Poc a poc em vaig anar recuperant. Per menjar, em donava una cosa que no m’agradava en demesia. Vaig comprendre, que era el pinso sobrant del seu difunt gos. Però ves, calentó, menjat i ben cuidat em vaig acostumar a viure a la casa. Malgrat tot, enyorava la meva desapareguda família i l’indret on havia nascut. 

Van anar passant els dies i la dona cada cop devia estar més cega. Jo creixia i creixia. El meu cos, cada cop era més fort i més gran. La meva pell negre lluïa brillant en la foscor. Els meus canins mostraven ja una mida, que no era gens la d’un gat. Algun cop la feia enrabiar, amagant-me, però a part d’algun: entremaliat, mai em reganyava. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur