ELS SUPERHEROIS

 L’escriptor està neguitós. A qui se li pot ocórrer un encàrrec tan difícil. No podia ser altre persona que el cap de producció. L’home, ja grandet d’edat, no parava d’estirar-se els blancs  cabells, com si cregués que a sota de la closca podia sortir alguna idea innovadora. Però res d’això succeeix. Es treu les ulleres, les deixa damunt la taula, per mirar amb els seus ulls miops a un infinit llunyà, situat rere la finestra. Res, res de res. No hi havia cap idea genial, ni tampoc cap de menys genial. Es que no n’hi havia cap. 

Agafa el llapis i escriu un nom “SUPERHEROIS”. Per un instant queda glaçat i mirant-se’n-el fa una ganyota. Una idea li madura dins el cervell. No és que la idea sigui molt suggeridora. Dubte i es diu: a veure, pensa, escriu, repensa una esto-na ... 

Semblarà una auto confessió però, que hi farem. 

Quan jo vaig néixer el superherois no existien. Segurament que a Amèrica si, però a l’Espanya de la postguerra: No. Teníem si bé recordo: “Alberto Alcázar y Pedrín”, “El guerrero de la antifaz”, “Hazañas bélicas”, El Capitàn Trueno, el Tiovivo i el TBO. Segurament algun ha quedat en l’oblit, sobretot els de les nenes. Que malament hauria quedat, en aquells temps, un noi llegint: “Mariola” o “Florita”. 

Els únics superherois que coneixia eren el superpare i la supermare. No n’hi havia cap més. El superpare sortia cada matí a guanyar-se les garrofes. Ben bé, no sé per què li deien guanyar-se les garrofes, si no ens en portava mai. La supermare cuidava la casa, em reganyava de tant en tant perquè deixava les joguines escampades pel terra i, cuinava. Quan arribava el pare, aleshores la mare, li començava a explicar tot el que havia fet i, deixat de fer. Si el pare contestava simplement amb un: Noia. Llavors la supermare s’exclamava enfurismada i li deia: Clar com que estàs tot el dia fora parlant amb els amigots, no penses en una pobra dona, tancada tot el dia, aguantant el marrec del teu fill. 

Després de sopar i escoltar una mica la ràdio, no gaire, em portaven al llit. Quedaven tots dos parlant a la cuina, alguna vegada reien. Després el pare prenia una pastilla blanca pel mal de cap i marxava a dormir. Després he sabut que li deien aspirina, no crec pas que fos la “kriptonita” del Superman. 

Després m’he assabentat que el meu pare era bomber. Quan van arribar les revistes de Marvel, amb tots aquests personatges de ficció, ho vaig comprendre tot. Com n’havia de venir de cansat, el pare, després de salvar el món. Pujant escales, salvant vides, entrant en el foc sense por, ensorrant portes per treure dones i criatures. No el vaig veure mai volar, però devia ser culpa de la supermare, que el tenia ben collat al terra. 

PD. L’aspirina ara és dolenta per a la salut; el metges recomanen el paracetamol. Dubto que sigui tan bo per als superherois. Com l’aspirina-kriptonita no hi ha res. 

Punt final ...... sis punts finals. 

Miquel Pujol Mur