La dona se’l mira i pensa: malgrat tot sembla que no tingui gens de por. Té moltes ganes de xerrameca per haver-li anunciat la seva mort.
¾
Res,
ni cinc. A nosaltres les Morts, només si fem bé la feina ens deixen viure per
sempre. No val la pena! Al principi és molt trist, però després et
professionalitzes i deixes de sentir.
¾
Ah!
Sou moltes?
¾
Home!
Tu creus que amb tanta gent que hi ha al món, amb una n’hauria prou. A més,
després ens especialitzem. Cada mort es diferent.
¾
Caram!
Quines coses arribo a saber quan no em servirà de res.
¾
Mira,
m’has agradat. Almenys no fas cap escarafalls ni plores.
¾
Pensa
que durant la meva vida m’han passat moltes peripècies. De vegades, m’hauria
fet il·lusió que vinguessis a buscar-me, per acabar del tot.
¾
Sí, són coses que passen. Què et sembla si ens
entretenim xerrant una mica. Que t’imposa la meva aparença?
¾
Home!
Que vols que et digui. Molt blanca de cara, molt negre el teu vestit ...
¾ Com que estem amb els braços plegats, sense fer res. Mira, ens divertirem un xic. Com t’agradaria que fos?
El
Max queda pensatiu i finalment, mou el cap i comenta:
¾
Mira,
com la Matildeta, la primera noia amb qui em vaig petonejar. Era bonica, tendra
i dolça. Mai he trobat cap com ella. Per cert com està?
¾ Me la vaig emportar l’any passat. En tot cas us trobareu al refugi final.
Poc
a poc la Mort es comença a modificar. La blanca cara s’acoloreix. Els blancs
cabells canvien de color convertint-se en rossos. Els ulls i els llavis
endolceixen la seva aparença. Un mig somriure entreobre els seus carnosos
llavis.
¾
Para!
Para! Què pensarà la Matildeta, al veure un vell com jo.
¾ Redimonis! Sempre et mous entre les il·lusions i les pors. Noi, com que encara hi ha temps, et canviaré a tu, també.
Poc a poc l’home retorna a l’aspecte del noi que va ser. La Mort també es reencarna en la noia. El noi avança, la noia també s’apropa i s’abracen amb la força i el desig de quan eren joves. Lentament els llavis s’aproximen i es fan un fort petó.
L’endemà al matí l’assistenta va trobar el cos, d’en Max, sense vida i amb un somriure feliç als llavis.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada