DIARI DE LA LAURA IV

 Vaig llogar una casa gran i vaig muntar un club privat. De seguida vaig tenir clientela, ja que vaig saber triar unes bones col·laboradores. Jo particularment em vaig dedicar a fer les classes més particulars, les més especials. Ho enteneu, no?

Per no perdre el temps entre classe i classe em vaig dedicar, les estones lliures, a escriure el llibre de les meves aventures amoroses, força picant. Això sí, sense assenyalar mai a cap del meus coneguts. Sempre els amics que no volen que enraonis són una salvaguarda en certs afers. Va tenir força èxit. L’editorial em va demanar que n’escrigui molts més. És que el tema, crema, cremava i cremarà! 

Quan em vaig adonar del capital que em produïa escriure llibres eròtics, em vaig vendre el negoci a unes de les meves amigues i, vaig modificar el meu sistema de vida. Ara, tot allò que sabia, ho feia per plaer, no com a pla de treball. 

Poc després de publicar un parell de llibres, un amic de la televisió va demanar-me si podia conduir un programa de consells sexuals i, vaig acceptar, per què no! Ves per on ara, soc un ídol sexual força respectable, i els meus consells tenen més adeptes, que els del capellà de l’internat. 

En una ocasió, el meu ex-marit va venir de genolls, a suplicar-me que li deixés diners. La noia més tractable i més jove l’havia arruïnat, demanant-li contínuament regals de molt valor i estava amb números rojos. Li vaig clavar una puntada de peu, en certa part, que serà molt difícil que aconsegueixi tornar-la a aixecar. 

És l’hora he de marxar. M’esperen a la “Ville Lumière” per fer una amigable  conferència amb unes altres estrelles del firmament, diguem-li amorós. 

Mira, que amable és el jove fins hi tot m’obre la porta amb diligència per deixar-me passar.  Quan li dono les gràcies, em mira amb uns ullets de fam, que fan pena. Em segueix i, expressament moc els malucs per torbar-lo encara més. Tindré un viatge força divertit, llàstima que aquests trens d’ara són tan ràpids ...

Miquel Pujol Mur

DIARI DE LA LAURA III

 Aquest va ser el primer pas. Si amb el campaner, amb algun altre i amb el meu home havia gaudit del sexe, amb aquest home vaig saber el que era el plaer i el dolor, tot junt. Va ser una prova de graduació molt forta, dins del que jo coneixia, fins llavors. Al sortir, no vaig trucar al meu home. Poc a poc, com intensament borratxa, vaig anar caminant fins a casa. Però no era de alcohol, era de ... 

Aleshores el meu home va aconseguir el lloc. Tot semblava flors i violes. Però un dia en sortir de la feina una dona em va abordar sobtadament.

¾    Jove! Ets la Laura, la dona del cap de sector borsari.

¾    Sí! - Vaig respondre tota sorpresa, ja que no la coneixia de res.

¾    Mira, et serè ser sincera. La propietària d’aquesta empresa, de tot això, soc jo. El meu home, amb qui et vas ficar al llit, és un pobre xitxarel·lo, a les meves ordres. El puc acomiadar quan vulgui, sense donar-li ni un ral. M’agrada jugar en  el teatre de titelles de la vida. També fruir del plaer i, tant em fa amb un home com amb una dona. Si voleu continuar a l’empresa, també vull gaudir de les teves gràcies. 

Va ser com entrar en l’ull d’un huracà cada cop més ampli i abassegador. Fer-m’ho amb dones, perquè no va ser ella sola, també hi havia companyes i, companys. El meu home, tot eren complaences, mentre el seu compte corrent s’engreixés, no hi veia cap entrebanc en cap de les meves  relacions. Finalment vaig arribar a les portes de l’infern, el masoquisme i el sadisme, també van formar una de les parts dels nostres entreteniments. 

Fins que un dia em vaig adonar que havia arribat al fons del pou. Aquell dia, un bordegàs nou, em volia fer, ja no recordo el què. Ho havia vist en una pel·lícula i deia: És espatarrant. 

Em vaig aixecar del llit, tota nua i, el vaig agafar per allò, que diuen que els fa homes i el vaig fer agenollar. El vaig bufetejar repetidament i, el vaig escopir a la cara. Tot seguit, vaig agafar la meva roba i, vaig marxar deixant-los a tots, sorpresos. 

Poc dies després el meu home, em va comunicar que volia divorciar-se. Havia trobat una noia més tractable i, també més jove. El desgraciat va quedar-se amb la majoria dels diners. Només me’n va deixar uns quants per anar vivint una temporada. 

Què fer? Sense feina i sense casa. Començar de nou a lluitar per aixecar cap. Per sort no havia deixat mai els estudis, van ser tot el de més profit que vaig treure de tots d’aquests anys de disbauxa. Era formosa, tenia una llicenciatura en econòmiques i empresarials. Era, potser el més important en els temps que corren, catedràtica en arts intimes. Però, amb pocs diners i amb la necessitat de guanyar-ne de pressa. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

DIARI DE LA LAURA II

 Però, la veritat és que en compte d’estudiar, repicava també altres coses més intimes del campaner i del capellà de torn. 

Va tornar a casa, però aquesta ocasió la mare va ser molt clara.

¾    Laura- Va li va dir. – busca’t amb qui casar-te i marxa aviat de casa. No vull perdre el Pere. Ets una bruixeta massa encantadora. 

Aquest Pere, era el seu nou, diguem-li marit. Quin home! Un xic més jove que la mare però, una espècie de gall, sempre a punt. La comprenc. Un gall i dues gallines, en el mateix corral pinta molt malament. I més, si una és ja veterana i l’altra una tendra  però, experimentada “polleta”. 

Va anar a viure amb una amiga, va continuar estudiant i va començar a treballar en un gabinet d’advocats. Al pocs dies, va lligar amb un jove força atractiu i força prometedor de la feina. Poc després de les primeres paraules, ja sabeu com va tot això, una sortida, una mica de beguda i, quin lloc pot ser el millor per acabar la festa, que un bon llit i, tot el que segueix a continuació. Caram!! Si el capellà i campaner em sabia, aquest era una enciclopèdia completa. 

No ho he d’explicar, veritat, ja sou força grans per saber el que va passar. Eh! Al poc temps ens vam casar. 

Fins un dia que el meu home em va dir:

¾    Saps Laura, hi ha una plaça lliure de cap de secció en el sector borsari. Podria ser nostra.- Aquest nostra-meva em va alertar força. Qué volia dir ... Però ell va continuar sense deixar-me acabar de pensar: He parlat amb el cap major i m’ha dit que tinc bones perspectives per aconseguir la plaça, només que em manca una petita empenta.

¾    A sí?- vaig inquirir.

¾    Sí! Em va començar a parlar de que ets molt bonica i, sensual. Que tens un cos meravellós i, molt ben format. De que m’ho dec passar molt bé. Que un, no ha de ser egoista i, que si vull tenir un bon càrrec, segurament compartint els teus favors, seria molt més fàcil.

¾    Què li vas respondre?- vaig preguntar tota encuriosida, però també ja un xic excitada. Sabia de sobres, com finalitzaria l’argumentació

¾    Mira em quedat que et portaré al seu apartament i, marxaré. Quan acabeu em fas una trucada i et vindré a buscar. Després, ja tot estarà  arreglat, nou càrrec, més diners i unes bones vacances. Tampoc, he estat el teu primer home i, no hem de ser tan primmirats. És un home força agradable. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

DIARI DE LA LAURA I

 La Laura Guils és una dona, d’aproximadament una quarantena d’anys, vestida amb una especial elegància. Mentre espera la sortida del tren, que l’ha de portar a París, decideix anar a seure al saló-bar de l’estació. Observa les parets de la sala, que estan força ben condicionades. També hi ha força quadres i pòsters de trens, que decoren les parets. Un jove, de poc més de vint anys, la mira descaradament des de l’altre costat, mentre beu, repenjat a la barra del petit bar. 

La Laura, a més, és una dona eixerida que en el seu posat demostra haver recorregut molt món i, també ser força intel·ligent. Va  certament bastant maquillada, però amb un encant atrevit i, no demostra cap tipus de capteniment. En els seus moviments mostra una desimboltura de qui ha viscut moltes aventures, de tot tipus, durant la seva vida. Retorna la mirada al jove i, li somriu amb una semi rialla captivadora.  Pensa: Una mica jove però, té una bona aparença. Deu ser un bon brau,  al llit.  

Mes, sap molt bé que per jugar i guanyar la partida, s’ha de saber amagar les cartes i, talla l’intercanvi, tota murri. Estira la mà al seient del costat i, se sorprèn al trobar un llibre abandonat. El mira i llegeix el títol, girant-lo fa el mateix amb la contraportada. Un somriure picaresc se li marca al llavis: Les edats de Lulú 

Lulú és una adolescent que es deixa seduir per un amic del seu germà. Amb el pas dels anys es casa amb ell i experimenta el sexe des de diferents perspectives. Ja divorciada s’endinsa encara més en el món dels plaers prohibits. 

Es tapa la cara amb el llibre per riure’s silenciosament. Ara li ensenyarà un llibre coses de la vida sexual dels humans. A ella, a Júlia Navarro, el seu sobrenom de guerra. Aleshores comença a reviure el que havia estat la seva existència. 

La seva mare, hereva d’un bon negoci, al complir els dotze anys la va ficar en una residència de monges. Segurament, per treure-la de les mirades del seu segon marit. Una bona peça era l’home però, malgrat tot la seva mare el sabia dominar com ningú. El portava, sempre ben estacat (una manera de dir-ho) al seu costat. 

Al disset anys les monges van cansar-se d’ella. La van expulsar del col·legi. La petita raó que van adduir, és que distreia les companyes. També, per certes rialletes i sospirs, que s’escoltaven en les tendes de campanya formades sota els llençols, amb altres noies residents, en el dormitori comú. 

Continuarà ...

 Miquel Pujol Mur

EL MALEÏT LLIBRE

 La senyora Leonor, acaba d’arribar, d’un llarg viatge en tren, de les llunyanes terres de Castella. Ha estat de ponent en una conferència, sobre la moralitat i, l’ensenyança de la doctrina, a les noies de la nova joventut cristiana. 

S’ha dedicat tota la seva vida, a ajudar a la propagació de la fe en el poble on ha habitat amb el seu espòs. Anomenada Dama d’honor de la Caritat, sempre ha estat immersa en tot el que vol transmetre la fe cristiana i, també procurar pel bé de la gent pobre. 

Li sembla que és la seva obligació moral, per haver contret un gran deute amb Déu. De jove volia ser monja i havia entrat en el noviciat però, una vegada que va anar al poble, les seves amigues la van convèncer d’anar al ball. 

Déu meu, quina vergonya només recordar-ho!!! Va conèixer a un jove força galant i amable. Li va agradar força, ja que parlava convençut de la fe i, de l’esperit de Déu. Va dir-li que estudiava per a capellà. Segurament la beguda estava massa carregada d’alcohol o, les seves amigues els hi van posar un raig de més. I sense saber la raó exacta, portats pel desig o  la beguda, van acabar fent l’acte sexual, al mateix jardí de la casa. 

Penedits de tot el succeït van marxar, a l’endemà, al seus respectius col·legis eclesiàstics. Van confessar-se i van complir la penitència oportuna. Però, ves per on, el dimoni va complir la seva missió, en la trobada de la parella. Poc temps després, la jove va adonar-se que estava embarassada.  

Per evitar l’escàndol, els seus mentors espirituals els hi van aconsellar casar-se. Així ho van fer i fan formar una bona i creient família cristiana. Tots dos van col·laborar, sempre, en tots els afers mundans i tasques religioses de la parròquia.

Van ser una parella exemplar, per que s’estimaven i, al mateix temps exercien en l’ajuda als desemparats. El seu marit, fa poc temps que ha mort després d’una curta malaltia. En la seves oracions sempre el recorda. 

Cansada del viatge ha anat a prendre un cafè amb llet a la cafeteria de l’estació. La seva filla, que viu a la capital, li ha de portar el cotxe del pàrquing, on ha estat guardat els dies de la seva absència. 

Asseguda a taula se n’adona d’un llibre oblidat en la cadira del costat.  Curiosa, l’agafa i llegeix la portada “Les edats de Lulú”. Alguna cosa en el seu interior, li diu que no és una lectura massa recomanable. Mes, el llibre no mostra en la seva portada, res que pugui escandalitzar-la. Llegeix la contraportada i ... ostres! això ja es més seriós. Lulú és una adolescent que es deixa seduir per un amic del seu germà. Amb el pas dels anys es casa amb ell i experimenta el sexe des de diferents perspectives. Ja divorciada s’endinsa encara més en el món dels plaers prohibits. Posa la seva bossa a sobre per tapar-lo i, espera a la seva filla, una mica inquieta. És que certs escrits són obra del diable, per pertorbar les ànimes innocents. 

En arribar la filla després dels oportuns petons i d’interessar- se la salut d’una i de l’altra, la mare li ensenya la troballa. La noia que fa de mestra en un institut, exclama:

¾  Caram, mama! Què fas tu amb un llibre immoral, d’una escriptora prou famosa. Vols què me l'emporti? 

¾    No, filla, no! Que encara, Tan el descuidada com ets, el deixaries a la classe i algun nen el llegiria. Ja me l’emporto. El cremaré.

¾    D’acord. L’acompanyo fins en el cotxe.

¾    Oi! Sí! Amb les ganes que tinc d’arribar a casa meva.

¾    Què no l’han tractada bé, a la conferència? Que no ha viatjat còmoda en el tren?

¾    Sí, filla. Tot molt bé. Però casa meva, és casa meva. 

Agafa el llibre i el fica dins la seva bossa.   

La senyora Leonor condueix amb molta prudència, tal vegada una mica massa lentament. Des d’un cotxe, que circula rere seu, li toquen repetidament la botzina. Finalment desesperat, un d’aquests desesperats que sempre tenen molta pressa i, després els trobes parat xerrant amb el amics, l’avança. Però el tram de carretera és curt i un altre vehicle ve en direcció contrària. El conductor fa una ràpida maniobra i, de sobte li talla el pas. Sorpresa i, veient que l’altre cotxe l’ha deixada sense espai, frena a fons i fa un cop de volant. La cuneta és fonda i la roda s’hi enfonsa. El cotxe fa un estrany gir i cau pel marge. L’altre cotxe continua la seva carrera. 

Pobre senyora Leonor, dues voltes de campana i tot el de dins del vehicle regirat. La bossa, mal tancada ha escampat tot el seu contingut per dins l’habitacle. Acut una ambulància i, li fan les primeres cures. Però l’accident ha estat fort i li recomanen que ha d’estar en observació unes hores. Per tant, la porten a l’hospital. Abans de tot, fiquen tot el que hi havia dispers per l’interior del cotxe, en una bossa de plàstic. Un dels infermers, al recollir-ho observa sorprès el llibre i, fa un gest d’estranyesa. 

La senyora Leonor, està estirada al llit, tota envoltada de màquines que registren les seves constants. Malgrat l’aparatós accident i, ensurt consegüent es troba força bé, una mica adolorida i prou. El que l’amoïna més és veure el llom del susdit llibre que sobresurt de la bossa de plàstic. Entren dos mossos d’esquadra i li demanen per l’accident. També, si sabia la matrícula de l’altre vehicle. Tot just pot recordar el color del cotxe. Un del mossos es fixa en el llibre i fa un cop de colze al seu company indicant-li.

¾ Em sembla senyora Leonor que la hem de detenir.- Diu molt seriós el caporal.- Hi ha hagut denúncies. sobre una senyora gran que  atempta contra la moral del jovent, ensenyant-los llibres improcedents.

La Leonor va passar de l’hospital a la cel·la de la comissaria. Va tenir molta sort amb la intervenció del mossèn del poble i, fins i tot, del bisbe per desfer el malentès. 

Mes durant un llarg període de temps, la senyora Leonor, va viure endevinant la sornegueria en la cara dels seus conciutadans.  

Miquel Pujol Mur

HO NECESSITAVA (RELAT GORE)

 Obro la porta silenciosament i camino sense fer el més mínim soroll. Les sabatilles de pelfa ajuden al meu desig. Només un gat sarnós, de pell negre, com el meu vestit, m’observa des de dalt d’una postada. El seus ulls de color groc, miren fixament als meus, que carregats de bilirubina groguenca es mouen ràpids per la botiga. 

Escolto un xiuxiueig i sé clarament on són les meves presses. Em moc sense pressa i sense treva. Tinc el pla perfectament definit. L’he madurat des de fa molts dies. Tots els moviments i, els segons necessaris per materialitzar-ho, estan calculats a la mil·lèsima. Fa dies que la negror de les idees mana els meus pensaments. Ho he notat pel meu dormir intranquil, he sentit dins meu el crit del desig de sang i aleshores, els meus llavis llaminers es movien neguitosos. 

Tot dins el meu cervell ho té controlat i reclama fer-ho amb insistència. Lleuger, com una suau aura de matinada, he recorregut el petit espai i, sense que ho notessin, en dos ràpids moviments, he clavat el ganivet en cada una de les seves esquenes. Dos moments, dos moviments, han calgut, res més i, ara són caiguts morts a terra als meus peus. Llavors fent servir el mateix ganivet com a punta de picador, per evitar el seu mínim dolor, els he clavat en la nuca. 

La sang s’escampa entremig de les caixes. M’ajupo un instant i la toco encara calenta. És el moment de fugir. Rebento la caixa dels diners, no els necessito, però poden ser l’excusa per despistar a la policia. Corro, rabent, com el vent de tramuntana, fins amagar-me en el meu cau.  Abans, llenço l’eina mortífera en una claveguera. Més enllà, en una altra, els guants. 

M’entaforo en el llit amagant-me de la llum i dormo tranquil, sense cap remordiment, que em pertorbi les idees. Només m’acompanya, l’escalfor del gat negre i sarnós, d’ulls grocs, que es llepa el musell tacat de sang. 

Miquel Pujol Mur

EL MAGATZEM DE L’AMOR

 La tarda ha estat feixuga, ja que no veia l’hora de finalitzar tot aquell enrenou de papers escampats, damunt la taula. Il·lusionat camino per la vorera. Sé que la porta està oberta. Cedeix  silenciosament al meu impuls. Es nota que, l’Ester, ha fet engreixar les frontisses, per evitar el més petit grinyol. 

Entro, evitant ensopegar amb qualsevol caixa del passadís. Els llums són apagats, només llueixen com espelmes en la foscor, els de les sortides de socors. En passar pel costat de la secció de fruites, una mà agafa la meva i suaument em condueix cap la porta del magatzem. 

Sabia que m’esperava amb impaciència, per gaudir del nostre deliri amorós. Només entrar, els seus llavis es menjaven els meus i jo, ple de joia,  responia delerós a les seves carícies. Va obrir-se la bata i vaig comprendre que estava tan ansiosa d’amor com jo desitjava. Vaig admirar el seu cos tot nu i, no vaig poder fer més que petonejar-lo, per tot arreu. Al mateix temps, absorbia l’aroma suau de la seva pell. Tan desitjosa com jo, m’urgia a desprendre’m de la meva roba. Poca roba em cobria perquè jo, tan previsor com ella, només portava el mínim de peces. 

Junts, vam jeure a la màrfega del magatzem. Cos amb cos, vam jugar com dos enamorats que desitgen entregar-se al joc sexual, de comú aquiescència. Jugar, acaronar, petonejar, sentint les carns ardoroses d’ambdós arrapades i demanant l’entrega total. Fins que finalment ella mateixa em va conduir a la terra promesa. 

Per un moment les nostres anades i vingudes van ser com les aigües del mar al xocar repetidament en els esculls dels penya-segats de la costa. Instants després saciat el primer impuls va ser com si les suaus ones de la platja formessin part de nosaltres, ajudant-nos en el nostre deliri. Fins que perdut l’enteniment, en ple paroxisme final, vaig aprofundir més en el seu amat cos i, vaig plantar la llavor de la vida en la terra fèrtil, que la desitjava. 

Un crit va sortir de la meva boca ple de plaer, de goig d’amor, aleshores la seva mà va tapar-me dolçament la boca i, em va dir: No cridis, els pares dormen al pis de dalt. Va ser el principi de tot. Poc després, un casori confirmava la nostra passió. 

Miquel Pujol Mur

PONT MEDIEVAL DE SANT JOAN LES FONTS. GARROTXA

Animats per un article d’en Josep M. Rossinyol “Russi” visitàvem el poble de Sant Joan les Fonts i travessàvem el seu pont. 

El pont tenia quatre arcs i dos sobreeixidors; l'arc gros és el que ocupa tota l'amplada de l'actual llit del riu i és de volta apuntada. Els dos sobreeixidors estan col·locats cadascú a un costat de l'arc central. A la dreta de l'arc principal hi estan situats dos arcs de mig punt, els quals estan mig amagats per construccions posteriors. L'arc que estava a l'esquerra es va enderrocar per eixamplar l'entrada del pont. Va ser construït amb carreus petits, mal escairats, i pedra volcànica del país. 

Sant Joan ha estat un pas necessari per a la comunicació del mar i la muntanya. Durant l'època romana es va construir la via Annia, que passava per l'actual carrer de Sant Antoni i travessava el riu Fluvià pel mateix lloc que el pont actual. Les poques notícies escrites que tenim sobre el pont ens les dona l'historiador local Francesc Montsalvatge; els documents estan datats els anys 1281 i 1328. Cap d'aquests documents fa referència al pont actual, doncs la seva construcció es pot datar cap a l'any 1450 (possiblement l'anterior fou enderrocat pels terratrèmols dels anys 1428 i següents que assolaren la comarca). 

Per aquest pont hi passava la via que comunicava la via que comunicava les terres de la Cerdanya i del Vallespir amb el Comtat de Besalú. Aquest camí resseguia el pla de Bianya i s'enfilava pel Capsacosta, on encara existeixen restes de l'antiga calçada romana. Per aquest camí van passar les tropes franques de Carlemany que van conquerir la ciutat de Girona.

El pont, com a tal, apareix documentat el 14 d'octubre de 1247 en un privilegi de caça i pesca atorgat per Pere Cervera de la casa de Bas i la seva esposa Jusiana a favor del priorat de Sant Joan les Fonts. Abans que es bastís aquest pont, en el mateix lloc, ja hi devia existir algun pas i, també, algun establiment, on s'atenien les necessitats dels viatgers. El trànsit de peregrins, de monjos que viatjaven d'un monestir a l'altre i d'artesans que cercaven feines van fer que en el segle XIII ja estigués documentat el pont. La seva construcció ja va significar la instal·lació temporal de famílies de paletes al seu voltant. 

Els reis d'Aragó van concedir a la Universitat de Castellfollit (comú de veïns de Castellfollit, Montagut, Castellar, Begudà i Sant Joan les Fonts) la facultat d'establir pontatge, per tal de finançar les obres de consolidació dels ponts. Un cop el pont ja va estar fet, als voltants del camí que hi portava s'hi van anar instal·lant artesans que cobrien les necessitats dels viatgers. Sant Joan les Fonts va tenir un ferrer que, a més de ferrar cavalls, llosava les eines dels pagesos, prop del pont, fins ben entrat el segle xx, i també un hostal i un baster. 

El 1939 el pont es va salvar de la destrucció a l’acabament de la Guerra Civil. Un any més tard va sortir indemne de l'aiguat que el va tornar a deixar com a únic pas sobre el Fluvià al poble. 

A finals dels anys vuitanta, l'ajuntament va decidir enderrocar la vella caserna de la Guàrdia Civil, que feia temps que estava abandonada. L'any 1997, l'ajuntament va enderrocar l'antiga fàbrica de pells que estava situada a l'entrada sud del pont. Aquest fet ha deixat al descobert el seu arc més meridional, que restava completament tapat. 

El pont medieval de Sant Joan les Fonts és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Viquipèdia