La Laura Guils és una dona, d’aproximadament una quarantena d’anys, vestida amb una especial elegància. Mentre espera la sortida del tren, que l’ha de portar a París, decideix anar a seure al saló-bar de l’estació. Observa les parets de la sala, que estan força ben condicionades. També hi ha força quadres i pòsters de trens, que decoren les parets. Un jove, de poc més de vint anys, la mira descaradament des de l’altre costat, mentre beu, repenjat a la barra del petit bar.
La Laura, a més, és una dona eixerida que en el seu posat demostra haver recorregut molt món i, també ser força intel·ligent. Va certament bastant maquillada, però amb un encant atrevit i, no demostra cap tipus de capteniment. En els seus moviments mostra una desimboltura de qui ha viscut moltes aventures, de tot tipus, durant la seva vida. Retorna la mirada al jove i, li somriu amb una semi rialla captivadora. Pensa: Una mica jove però, té una bona aparença. Deu ser un bon brau, al llit.
Mes, sap molt bé que per jugar i
guanyar la partida, s’ha de saber amagar les cartes i, talla l’intercanvi, tota
murri. Estira la mà al seient del costat i, se sorprèn al trobar un llibre
abandonat. El mira i llegeix el títol, girant-lo fa el mateix amb la contraportada.
Un somriure picaresc se li marca al llavis: Les
edats de Lulú
Lulú és una
adolescent que es deixa seduir per un amic del seu germà. Amb el pas dels anys
es casa amb ell i experimenta el sexe des de diferents perspectives. Ja
divorciada s’endinsa encara més en el món dels plaers prohibits.
Es tapa la cara amb el llibre per riure’s silenciosament. Ara li ensenyarà un llibre coses de la vida sexual dels humans. A ella, a Júlia Navarro, el seu sobrenom de guerra. Aleshores comença a reviure el que havia estat la seva existència.
La seva mare, hereva d’un bon negoci, al complir els dotze anys la va ficar en una residència de monges. Segurament, per treure-la de les mirades del seu segon marit. Una bona peça era l’home però, malgrat tot la seva mare el sabia dominar com ningú. El portava, sempre ben estacat (una manera de dir-ho) al seu costat.
Al disset anys les monges van cansar-se d’ella. La van expulsar del col·legi. La petita raó que van adduir, és que distreia les companyes. També, per certes rialletes i sospirs, que s’escoltaven en les tendes de campanya formades sota els llençols, amb altres noies residents, en el dormitori comú.
Continuarà ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada