Obro la porta silenciosament i camino sense fer el més mínim soroll. Les sabatilles de pelfa ajuden al meu desig. Només un gat sarnós, de pell negre, com el meu vestit, m’observa des de dalt d’una postada. El seus ulls de color groc, miren fixament als meus, que carregats de bilirubina groguenca es mouen ràpids per la botiga.
Escolto un xiuxiueig i sé clarament on són les meves presses. Em moc sense pressa i sense treva. Tinc el pla perfectament definit. L’he madurat des de fa molts dies. Tots els moviments i, els segons necessaris per materialitzar-ho, estan calculats a la mil·lèsima. Fa dies que la negror de les idees mana els meus pensaments. Ho he notat pel meu dormir intranquil, he sentit dins meu el crit del desig de sang i aleshores, els meus llavis llaminers es movien neguitosos.
Tot dins el meu cervell ho té controlat i reclama fer-ho amb insistència. Lleuger, com una suau aura de matinada, he recorregut el petit espai i, sense que ho notessin, en dos ràpids moviments, he clavat el ganivet en cada una de les seves esquenes. Dos moments, dos moviments, han calgut, res més i, ara són caiguts morts a terra als meus peus. Llavors fent servir el mateix ganivet com a punta de picador, per evitar el seu mínim dolor, els he clavat en la nuca.
La sang s’escampa entremig de les
caixes. M’ajupo un instant i la toco encara calenta. És el moment de fugir.
Rebento la caixa dels diners, no els necessito, però poden ser l’excusa per
despistar a la policia. Corro, rabent, com el vent de tramuntana, fins
amagar-me en el meu cau. Abans, llenço
l’eina mortífera en una claveguera. Més enllà, en una altra, els guants.
M’entaforo en el llit amagant-me de la llum i dormo tranquil, sense cap remordiment, que em pertorbi les idees. Només m’acompanya, l’escalfor del gat negre i sarnós, d’ulls grocs, que es llepa el musell tacat de sang.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada