SABORS EXÒTICS I

Em dic Joan i soc el cabaler de casa meva.  Com suposeu, aquesta posició familiar, no m’agrada gens. Jo, al meu germà gran, l’admiro molt. No hi ha cap noi més simpàtic, treballador i sempre disposat a ajudar, que el Magí.

           

Però, sempre ho he tingut clar, quan manqui el pare, el mas, els estables, el bestiar, i els camps, tot serà seu. Jo, també ho sé, sempre tindré treball al seu costat. Com un encarregat o alguna cosa així. Això, si no li caic malament a la seva dona.

Com que he complert els setze anys he decidit parlar amb el pare i li he dit el que pensava. El pare, amb cara pesarosa, m’ha respost que sempre ha estat així, que el noi gran sempre ha estat tradicionalment l’hereu.

¾     Mira fill, es fa per no fer cap partició dels terrenys  i que la propietat sigui més poderosa. Antigament podies elegir entre militar o capellà. Però de veritat, les dues professions van de capa caiguda. A més, malgrat que complidor, mai has estat gaire obedient. Sempre tens alguna cosa a dir.  A cap dels dos estaments els agrada, per a ells el principal és l’obediència. Noi, què vols fer, la vida és així! Déu ho va deixar escrit!

¾     Va, pare, no comenci amb parenostres. Que vostè, de religiós tampoc n’és gaire. Si no fos per la mare, poques vegades trepitjaria l’església.

El pare, repenjat en la forca, finalment em digué:

¾     Va, a veure quina en portes de cap. Últimament rumies més que un bou.

¾     Pare, vull marxar a la capital. Em sembla que podria ser un bon cuiner.

¾     Ho dius pels programes de la tele.

¾     No pare, crec de debò que és la meva feina. Cuinar. Però vostè coneix gent i tal vegada entre les seves coneixences, algú ...

¾     Bé, parlaré amb el Narcís, el del camió de la llet, com que és un bon amic potser et sabrà trobar alguna cosa.

Dit i fet. El Narcís va parlar amb algú, aquest algú amb un altre algú i finalment em va donar una adreça i va dir-me:

¾     T’esperen. Ves amb compte, que tenen no sé quina punyetera estrella.

Ja a la capital. Els primers dies en el restaurant vinga a fregar plats i netejar olles. Com que soc molt treballador i complidor finalment el xef em va utilitzar per anar a comprar. Sempre, abans de marxar, em diu:

¾     Ves tu, que entens de totes les coses del camp, per tant coneixes els productes, només de mirar-los. Compra coses immillorables però, primer de tot estudia la part física. Això, vull dir: l’olor, el tacte i també fes una mica de tast del que compres.

Tot animat, vaig agafar la furgoneta i vaig anar al mercat central. Portava la llista, que deia: pega dolça, caramels de menta, trossets de llimona i patates fregides. Una mica sorprenent per a un restaurant de tan luxe.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

DINS EL BOSC

De dins el bosc, una lleugera aura ens porta el so melancòlic d’una flauta. Qui pot tocar-la? El vent? Tal vegada, sí. O potser, només és la remor de l’aigua. La música, com un cant a l’amor perdut, és tota plena d’enyorança. Qui pot ser el que modula tal dolça i encisadora melodia?

Males llengües dels pobles del voltant diuen que és un pastor que fa molts anys va perdre la seva xicota en el fons del gorg negre. Mai s’ha deixat de plànyer. Malgrat els anys passats cada vesprada acut a tocar música, per veure si reapareix. 

Algú li va explicar que al fons de tot, en la negror de les aigües, hi ha una ciutat que acull a tots els desapareguts en el riu. Alguna nit de lluna plena, tornen a la superfície. Si troben el seu enamorat que els espera, retornen a la vida.

Dins el bosc ressona el so de la flauta i el vent ens transporta fins el lloc. Un vell pastor de barba blanca, rau assegut en un alt penyal. Mentre toca la melancòlica melodia, mira el riu amb tristor.

Portada pel vent, s’escolta una breu resposta a la música. Potser només és un gir de l’aire que omple de sons les oïdes desesperades. Tal vegada sona com una veu que diu un suau, t’estimo. Tal vegada, només és un lleuger plor.

Sense dubtar, el vell pastor s’alça. Llança a l’aire la dolça flauta, ja  complerta la seva tasca. En un instant, es despulla totalment i tanmateix el seu cos és transforma en el jove galant d’anys enllà Aleshores, es capbussa enfonsant-se en la freda aigua. Neda en recerca de la estimada nina, o de la mort.

Sense música, el bosc s’omple de tenebres que encongeixen el cor.

Miquel Pujol Mur

PONT D’ÀRREU. ALT ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ

Gràcil pont d’arcada de mig punt situat sobre la Noguera Pallaresa, a la vall d’Isil, entre els pobles de Borén i d’Isil, sota el poble d’Àrreu.

D’aquest pont arrenca el camí que s’enfila fins a aquest poble, situat uns centenars de metres més amunt, a ponent.

La datació d’aquest pont, com la de molts altres d’aquestes contrades, és difícil. Segurament fou construït, per primer cop en l’època romànica. Segons el rètol indicador segle XI-XII.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LA VELLA MÀQUINA D’ESCRIURE II

Llavors, vaig acaronar el formós cos de l’Olímpia. Vaig besar els seus llavis i vaig anar davallant fins la seva cintura. gaudint de la maduresa de les rosàcies maduixes dels seus suaus monticles. Però si jo gaudia, què puc dir del que feia ella. Em recorria el cos amb els seus dits i encara m’enardia més. Estones, o instants, o moments, no ho sé quants, perquè en certs moments el temps és volàtil i no té mida. Tanmateix, portats per la febre que ens consumia, tant podien haver passat minuts, que hores. Però això sí, plens de vida. Mes, quan vaig sentir els seus dits lluitar amb la sivella del cinturó, vaig adonar-me que en el davallar del camí, no hi havia parada. Imitant-la, vaig fer baixar la cremallera de la seva mini.

Poc després, lliures de tot lligam humà, mostràvem la nostra passió sobre la catifa. Tot el nostre cobriment no natural, imposat per la civilització, era escampat entremig del mobiliari. Vam acaronar-nos, encara més. Vam besar tot el possible, i l’impossible també. Com exploradors en un món desconegut, vam cercar tot els llocs més amagats de les nostres anatomies. Una mossegada, un petó ensalivat, un copet a les natges, tot era permès entre nosaltres. La nostra bogeria va arribar a l’instant incommensurable quan ella mateixa va conduir la insígnia de la meva virilitat al camí del sempre més.

Com un submarí sense rumb vaig submergir-me en el mar tenebrós i sense esculls del seu cos. Vaig navegar cec i sord a tot, però com Ulisses, jo escoltava el cant de les sirenes dient-me: més, més, més ...  La seva boca entreoberta sospirava una i altra vegada. Jo cercava el seu alè com si em volgués apoderar del seu plaer. Com tots els desitjos plaents d’aquest món, finalment tot s’acaba. Una estona després de fruir jo del darrer impuls, ella recollia la seva roba, i amb un somriure diàfan va anar-se’n, sense cap més paraula.

A la hora de sopar estava asseguda amb les altres noies. Vaig entrar molt cautelosament i encara vaig poder escoltar unes paraules, a cau d’orella, de la meva germana.

¾     Què, com ha anat? El Raül, què?

I la seva resposta:

¾     Com un brau!

     

L’Olímpia i jo vam estar inseparables durant bastant temps. Però, quan van acabar la carrera cadascú va haver de seguir camins, i fins i tot, països diferents. Em vaig casar i l’Olímpia també. Ho vaig saber per la meva germana que mantenia l’amistat amb l’Esther. Deu anys després la monotonia del matrimoni va trencar els meus vincles sentimentals. Poc després, vaig assabentar-me, pels mateixos mitjans fraternals, que ella  també s’havia divorciat. Van passar encara tres anys més però, finalment després de la meva llarga estada a l’estranger, vaig tornar a Barcelona.

Un dia, la meva germana petita em va citar en una cafeteria del centre per parlar de l’herència de la tieta Clara. En entrar vaig cercar en les diferents tauletes per saber on m’esperava. Oh! sorpresa! L’Olímpia era asseguda en una del centre de la sala. Vam quedar sorpresos tots dos, i de seguida vam entendre, que van ser els dimonis de les nostres entremaliades germanes, qui ens havien preparar el parany de la trobada. Immediatament dues dones van obrir ràpidament la porta d’entrada, i van desaparèixer, no sense deixar a l’aire una lleu rialla.

L’Olímpia i jo estem asseguts en una terrassa de la casa de turisme rural, que en una subhasta hem comprat. Ens han passat moltes coses, trobades i allunyaments, gelosia i baralles, després de l’enganyifa fraterna, però el pas dels anys, poc a poc, ha calmat els nostres caràcters. Ha passat molts temps d’aquell fet, però el seu record sempre ha estat viu en el nostre interior.

Agafo dues copes de cava de damunt la taula, li’n dono una i brindem pel record del fet que ens va unir. Assaborint el vi escumós, li dic:

¾     I sí?

La seva mirada enlluernadora m’ho diu tot. Em contesta:

¾     Encara trobarem la vella màquina d’escriure, Olympia?

¾     Potser sí, ens van quedar moltes paraules per escriure. 

Miquel Pujol Mur

LA VELLA MÀQUINA D’ESCRIURE I

Fa uns dies els pares van llogar una casa de turisme rural per passar les vacances nadalenques en família. Però, vet aquí, que totes les seves il·lusions en poc temps se’n van anar a norris. Tot just arribar, mentre la propietària de la casa ens ensenyava la piscina climatitzada, va sonar el telèfon. Tots els seus desitjos de repòs i benaurança es van enfonsar com un castell de naips.

La meva germana gran anava de part abans d’hora. El metge no sabia dir encara si seria immediat o intentarien, fent-li guardar repòs al llit, retardar-lo el major temps possible. Tot el quadre mèdic de l’hospital, coincidia en què el temps de gestació del nadó era massa curt. Finalment, després de parlar amb la mare què s’havia de fer, el pare em va dir:

¾     Raül! Tu, la teva germana i les seves amigues us quedareu a la casa. Et faig responsable de tot. La senyora us enviarà una noia per fer els menjars i, mantenir la casa endreçada. Nosaltres marxem, perquè hem de cuidar les tres criatures de la Laura. Ja saps que el Manel és un pocatraça, i els seus pares ja són molt grans.

La mare va ser incapaç de callar i sense poder reprimir la seva angoixa, va exclamar:

¾     Sí. Un pocatraça, que l’únic que sap fer és prenyar a la meva pobre filla. Quatre! Quatre fills en sis anys.

El pare, neguitós per la interrupció materna, va continuar.

¾     Raül, tu, ja vas a la universitat i suposo que tindràs cura de la teva germana i de les seves amigues. A més, elles, saben entretenir-se soles. Amb tu confio!

Van agafar el cotxe i van marxar. Bé, el pla no era dolent del tot, mentre les noies no em fessin emprenyar massa. Bon menjar, naturalesa, descans, caminar un xic. Sincerament ho necessitava, després d’un primer trimestre esgotador. Era el meu primer any universitari i tot havien estat novetats que, poc a poc, havia anat esbrinant.

La meva germana i les seves amigues, només deixar les bosses, van posar-se els banyadors, i van córrer cap a la piscina. Jo, vaig gaudir explorant la casa. En la part baixa hi havia les dependències comunes; en el segon pis, els dormitoris i, en un racó d’una saleta d’estar vaig trobar una escala i una porta que donaven al pis superior. A dalt hi havia una gran sala, sota teulada, que era el millor refugi que podia trobar. Muntada com a llibreria hi havia en un costat una espaiosa taula. I, oh meravella! Una maquina d’escriure de molts anys enrere. Vaig mirar la marca, “Olympia”, no l’havia sentit anomenar mai, però semblava estar en bones condicions. Vaig somriure.

La meva germana, com he dit, va pujar amb dues amigues de la seva edat i una altra que és la germana gran de l’Esther i que per casualitat, se’n deia, d’Olímpia. Ves per on! Una màquina d’escriure i una noia, força maca, amb el mateix nom.

Vaig asseure’m en una cadira i, vaig començar a passar suaument els dits damunt les tecles de la màquina. Un mal pensament en va recórrer la ment, una altra cosa m’agradaria més acaronar, i vaig tancar els ulls.

Aleshores, vaig adonar-me que absort no havia notat la seva presència. En el moment que vaig sentir a la meva nuca la calidesa de les seves sines i un petó al cabell, vaig quedar paralitzat. La suau escalfor em deia que no hi havia cap impediment entre la brusa i la carn femenina. Quina cosa va passar-me pel cap, una idea banal, com són la majoria en un instant de felicitat, vaig polsar la lletra A, d’amor. Ella refregant-se encara més al meu coll, va  prémer una essa. Em va venir a la ment a paraula: sexe. I vaig posar, una x. Aleshores, encara deixant-me sentir més la seva calor, va posar ...

Sobtadament, vaig girar-me abraçant el seu cos, que va cedir sense cap refús. Tots dos componíem una sola figura. Es confonia un cos amb l’altre. Vaig sentir les seves mans que volien desprendre’m de la camisa i no vaig voler ser menys amb la seva brusa. Com a parracs sense cap valor, van  anar a un racó de l’habitació.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

ESTERRI D’ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

NOMÉS HAN ESTAT VINT ANYS II

Bé, allunyant-me dels pensament d’antany, he tornat a observar aquest nou ambient on haure de passar els meus propers anys. He escoltat riures i m’he girat dissimuladament per veure millor al grupet que feia xivarri. Una barreja multiracial de dones, noies per la seva forma moderna de vestir, segons la meva perspectiva d’abans d’anar-me’n a l’Àfrica.

Els meus ulls han quedat embadalits en una d’elles. Una dona morena,  en ella és notava que una petita part de sang negroide, potser només unes gotes, corria per les seves venes. Cabells arrissats, un llavis generosos, unes dents perfectes, unes mans cuidades amb les ungles pintades. Els seus ulls, d’un color blau cel, contrastaven estranyament amb el seu cutis i el seu cabell. Tot això, acompanyat  per un cos ideal, de moviments gràcils que em recordava els cossos de les noies negres que havia guarit quan eren joves. Al cap de dos o tres anys, o de criatures, ja l’havien perdut, la seva lleugeresa.

La veia riure. Escoltava com parlava desimbolta el meu idioma. Li donava una pronúncia un xic diferent, però agradable. Vaig sentir com una companya l’anomenava Íngrid i vaig entendre la blavor del seus ulls.

Vaig sentir una cosa que feia molts anys no havia sentit o que en més d’una ocasió havia reprimit. No era adequat en un missioner que havia de salvar les ànimes dels fidels. Vaig adonar-me que el meu cos despertava a unes sensacions oblidades. Vaig cridar nerviosament al cambrer i vaig pagar la consumició. Amb un diari a la mà per amagar la meva excitació vaig marxar.

Senyor! El que som capaços de fer els homes dominats per la luxúria. Neguitós al passar pel seu costat, com si fos l’entremaliadura d’una criatura, vaig robar-li un trosset de la barreta de xocolata que tenia al seu costat. No em pregunteu la raó, no la sé, va ser un impuls, sense cap premeditació. Ho vaig fer i prou. Mai en la meva vida havia paladejat una xocolata negra, tan forta i untuosa. Ràpidament em va omplir la boca d’aromes del Tròpic.  

La meva darrera ullada em va permetre veure uns ulls blaus que em miraven sorpresos però sense vergonya, un somriure plaent als seus llavis i, una baixada de pestanyes invitadores per trobar-nos en una altra ocasió.

Vaig arribar a la residència eclesiàstica, tremolós i enderiat. Notava desitjos d’estimar tant el seu cos com la seva ment. Compartir la nostra vida en un futur immediat. Allò, que de jove havia sabut dominar, esclatava ara com un volcà adormit durant anys, i que tornava a l’erupció amb més virulència que mai.

Vaig tornar a la terrassa un, i un altre cop, fins que el dimoni o l’àngel, no sé exactament quin dels dos va donar-me el darrer impuls. O simplement van ser uns ulls blaus que em van fascinar. Vaig entendre aleshores que la nostra atracció va ser recíproca.     

Miquel Pujol Mur

NOMÉS HAN ESTAT VINT ANYS I

El temps ha passat sense adonar-me’n. He tornat al mateix punt de sortida de fa vint anys. Tot és igual, però hi ha detalls que modifiquen els meus records. Tal vegada, no són les cases, sinó l’ambient que és completament diferent. La gent ha canviat. Les robes també. Aquest passeig abans ple de persones que passejaven tranquil·lament, també ha canviat.  La gent corre més, van com mig perduts i atrafegats. Caminen i s’atropellen, els uns als altres, com si tot fos una cursa per arribar a una meta desconeguda.

Clar, vint, són molts anys. El transcurs de la meva vida, durant aquest temps, també ha estat força ple d’aventures. Assegut en una terrassa d’un bar guaito i al mateix temps recordo el passat, el meu passat. Vaig marxar tot just acabada la carrera de Medecina i el noviciat. La meva fe era immensa. El meu cor, era ple del desig de salvar l’ànima dels infidels africans. Em venen a la memòria, els místics pensaments de llavors; volia guarir els cossos i les ànimes.

He passat els vint anys endinsat en la selva africana. Durant aquest temps només he pogut parlar el meu idioma amb una de les monges d’un convent proper. Pobra Montserrat, al final un malgirbat suboficial la va acusar d’oposar-se a les tradicions, volia fer prohibir l’ablació i, va ser expulsada del país.

He exercit de metge, guarint les malalties més estranyes que mai no m’havia imaginat. Com a missioner, crec haver salvat alguna ànima per la meva labor evangelitzadora. Sé que, durant la meva absència, els antics ídols tornaran a omplir les aldees. Solament seré un record llunyà per a algun dels vells de les tribus. Després, la civilització - un somriure despectiu em corba els llavis - els omplirà les orelles de doctrines estranyes. Aleshores tot, ara li diran que de caire modern, tornarà a ser el mateix. Alcohol, abusos de tota mena, tan sexuals com morals i, sang. La sang tornarà a regar els carrers.

El bisbat ha reclamat la meva presència a causa de la manca de capellans a les parròquies del nostre país. El bisbe, al donar-me la benvinguda m’ha dit: Tu, Marcel has complert amb escreix la teva missió en terres estranyes, ara has d’ajudar a mantenir el nostre propi i estimat ramat. Tu ets una ànima pura que ha batallat en mil fronts diferents: guerres, destruccions, convents arrasats i, monges, violades, mortes i expulsades. Entremig d’aquesta disbauxa sempre has sabut sortir endavant. Sincerament, no sé quin do de paraula és el teu, que sembles entendre’t amb tothom.

El bisbe i jo ens coneixem perquè en el seminari anava un parell de cursos davant meu. Aleshores ja tenia una oratòria exemplar. També es deia que tenia algú que li donava suport. A més, segons li convingués, sabia canviar fàcilment de paraigua. He dubtat de contestar, que només havia treballat en l’exercici de dues realitats: la fe i la veritat.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

PONT DE CASSIBRÓS. VALL DE CARDÓS. PALLARS SOBIRÀ

RUTA DEL PONTS 

Pont romà sobre la Ribera de Cardós, d'una sola arcada de mig punt. Formen l'arc lloses pissarroses primes i molt llargues disposades radialment com a dovelles.

La resta d'aparell, també de pissarra, és de dimensions més reduïdes, i està tot travat amb morter. La construcció s'assenta directament sobre la roca que emergeix a costat i costat del riu.

Formava part de l'antic camí de Cassibirós.

El Pont de Cassibrós és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

DIVAGACIONS SOBRE UNA FRASE DICTADA

TALLER D’ESCRIPTURA.

Clau: Estàvem parlant amb tota tranquil·litat i em va dir una de fresca.

Miro les paraules com a font d’inspiració. Estic assegut en la cadira davant de la pantalla de l’ordinador. Només, davant meu, les paraules escrites en un blanc full de Word.

No sé què posar.

Miro al sostre com esperant que un ocell em porti dades de com resoldre el problema. Però, tret del lluminós blanc, no hi ha cap cosa que em remogui els pensaments. Llum blanca, poques idees, si fos mitja llum. Potser?

Sincerament, no sé què posar.

Estàvem, però qui estava? Era ella? O potser era ell? O cap dels dos! Era jo. Tal vegada qui podia haver estat? Perquè després de dir-me la fresca, què havia de fer jo, pegar-li. No! No m’agrada la violència.

Estic pensant i pensant. Però, sincerament, em repeteixo, no sé que posar.

Retornem a l’assumpte. Després de “l’estàvem” i abans de la “fresca” hi havia una altra cosa. Sí!!! La tranquil·litat. Això mateix!!! Estranya paraula. Fins i tot, amb separació entre les eles. Però, si era ella, la dominant, per què la fresca!

Encara ho entenc menys. Estic pensant i, pensant. Però, sincerament, no sé què pensar.

Observo quant manca de full, per omplir. Ostres! Quant tros! Quasi mitja pàgina. A veure, si parlàvem, era que hi havia diàleg. Si estàvem tranquils hi havia pau. Aleshores, per què em va dir aqueixes paraules.

El meu cap no ho comprèn. Encara ho entenc menys. Estic pensant i pensant. Però, sincerament, no sé què pensar.

Ni ell! Ni ella! Hem quedat que, solament jo. Però, si sols jo, com pot haver diàleg ni conversació. A més estava tranquil, pacíficament tranquil i, jo mateix, no em podia dir una fresca. D’on trec jo el meu insult?

No ocell, no inspiració. El meu cap no ho comprèn. Encara ho entenc menys. Estic pensant i pensant. Però, sincerament, no sé que pensar.

La llum parpelleja. La raó, no la sé. La ment no em dona cap solució. No, a la llum que tremola. Més aviat els meus pensaments giren al voltant del temari:  Estàvem parlant amb tota tranquil·litat i me’n va dir una de fresca.

Ni vull capficar-me més. No ocell, no inspiració. El meu cap, no ho comprèn. Encara ho entenc menys. Estic pensant i pensant. Però, sincerament, no sé què escriure.

Miquel Pujol Mur

EL PERFUM D’UNA VIDA

L’avi Mateu mira al seu besnet que juga amb la consola assegut al seu costat. L’home sap que aquest, potser és el darrer moment que té per a parlar-li. La malaltia ha seguit el seu camí i s’adona que les portes del més enllà són molt properes. Passats els noranta anys pensa que la cursa de la seva vida està arribant a la fi. Malgrat tenir els ulls mig tancats, escolta amb atenció les converses dels metges amb els seus fills. Els cops de cap de tots ells, li fan entendre que les seves esperances de vida minven per moments.

¾     Oriol, escolta’m, això s’acaba com tot a la vida dels humans. Ja ho sé que sentiràs la meva absència però no vull que ploris massa. L’avi ha esta molt feliç mentre la vida i la salut l’han respectat. T’he conegut a tu i a la teva germana i als teus cosins. Tots els meus fills, nets i besnets em feu sentir orgullós de la tasca feta.

¾     Avi, que se’m escapen els dolents!

¾     Mira Oriol, com tots, com tu també, he estat un xaval que corria pels carrers. També m’he pelat els genolls al caure de la bicicleta. La meva infància ha estat com molts dels nanos de la meva època. Llegia tebeos d’aventures. Més tard vaig començar a llegir llibres. Això en fa molta pena perquè veig que vosaltres no els estimeu com els hem estimat nosaltres. No saps la flaire d’un llibre quan l’obres i comences a llegir. La teva besàvia i jo, ens vam conèixer comprant llibres vells als encants. Ai, Teresa! Quan t’he trobat a faltar. Ens vam estimar moltíssim, i també als nostres fills, els vostres avis i pares. Nosaltres els vells vam patir molt de petits quan va haver en aquest país una guerra entre germans, que no voldria que es repetís mai més.

¾     Quina mala sort no he salvat a la princesa!

¾     Quantes batalletes que et vull explicar però, pensa que potser seran les darreres. Ja ho sé que et molesto, al no deixar-te jugar tranquil a la consola. Però fes-me el petit favor d’escoltar al teu nonagenari besavi.

¾     D’acord!- respon i deixa per un instant, l’aparell, però sense treure-li la mirada.

¾     Mira la vida té moltes alegries. Però com va dir un home intel·ligent, el Charles Chaplin "solament hi ha una cosa tan inevitable com la mort: la vida". Doncs, jo estic en el darrer pas d’aquesta sentència. Mes durant molt anys he tingut la sort de fruir la més formosa de les flors: la teva besàvia. El perfum d’una dona, molt dona, que segurament poquíssimes vegades s’ha posat de tot això que anuncien a la tele, però la seva aroma encara m’omple. Una flaire molt personal de persona neta de cos i ànima. Un esperit bondadós, amb el que durant anys hem sabut conviure. Estic cansat... Ja t’he omplert el cap de massa de les meves coses. Fes-me un petó, vull descansar. Juga, vailet, juga. Et desitjo que el teu món sigui un joc divertit.

El Mateu gira la cara cap a la finestra. Escolta els moviment de l’Oriol quan juga. Poc a poc tanca els ulls, la seva respiració s’atenua. Malgrat tenir-los tancats, una escletxa de llum li permet veure una figura que el ve a recollir.  No és pas una dama de negre amb una dalla, sinó una nena que el ve a buscar amb un llibre vell a la mà.

Miquel Pujol Mur 

PONT DE LA CAPELLA. ESPOT. PALLARS SOBIRÀ

El pont de la Capella és un dels element arquitectònic més importants d’Espot pel seu paper de via imprescindible de comunicació entre el dos nuclis de població.

És difícil la seva datació ja que es distingeixen diferents aparells. Possiblement el més antic és el dels muntants. La resta, per les seves característiques fan pensar en una cronologia més moderna però que segueix l’estil dels segles XI i XII. Aquest pont era prou fiable i per aquesta raó es va seguir utilitzant al llarg del temps. 

El riu Escrita neix de les aigües de l’estany de Sant aurici on van a parar el barrancs de Monastero, Subeneix. Portarró , Amitges, etc. En el seu curs fins a Espot s’ho van sumant la resta de barrancs lateral tributaris d’aquesta forma és un clar exemple de la vall glacial en forma d’U.

El riu Escrita és afluent de la Noguera Pallaresa en la qual entra per sota de la presa de Torrasa. Forma part de la Vall d'Àneu.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau