NOMÉS HAN ESTAT VINT ANYS II

Bé, allunyant-me dels pensament d’antany, he tornat a observar aquest nou ambient on haure de passar els meus propers anys. He escoltat riures i m’he girat dissimuladament per veure millor al grupet que feia xivarri. Una barreja multiracial de dones, noies per la seva forma moderna de vestir, segons la meva perspectiva d’abans d’anar-me’n a l’Àfrica.

Els meus ulls han quedat embadalits en una d’elles. Una dona morena,  en ella és notava que una petita part de sang negroide, potser només unes gotes, corria per les seves venes. Cabells arrissats, un llavis generosos, unes dents perfectes, unes mans cuidades amb les ungles pintades. Els seus ulls, d’un color blau cel, contrastaven estranyament amb el seu cutis i el seu cabell. Tot això, acompanyat  per un cos ideal, de moviments gràcils que em recordava els cossos de les noies negres que havia guarit quan eren joves. Al cap de dos o tres anys, o de criatures, ja l’havien perdut, la seva lleugeresa.

La veia riure. Escoltava com parlava desimbolta el meu idioma. Li donava una pronúncia un xic diferent, però agradable. Vaig sentir com una companya l’anomenava Íngrid i vaig entendre la blavor del seus ulls.

Vaig sentir una cosa que feia molts anys no havia sentit o que en més d’una ocasió havia reprimit. No era adequat en un missioner que havia de salvar les ànimes dels fidels. Vaig adonar-me que el meu cos despertava a unes sensacions oblidades. Vaig cridar nerviosament al cambrer i vaig pagar la consumició. Amb un diari a la mà per amagar la meva excitació vaig marxar.

Senyor! El que som capaços de fer els homes dominats per la luxúria. Neguitós al passar pel seu costat, com si fos l’entremaliadura d’una criatura, vaig robar-li un trosset de la barreta de xocolata que tenia al seu costat. No em pregunteu la raó, no la sé, va ser un impuls, sense cap premeditació. Ho vaig fer i prou. Mai en la meva vida havia paladejat una xocolata negra, tan forta i untuosa. Ràpidament em va omplir la boca d’aromes del Tròpic.  

La meva darrera ullada em va permetre veure uns ulls blaus que em miraven sorpresos però sense vergonya, un somriure plaent als seus llavis i, una baixada de pestanyes invitadores per trobar-nos en una altra ocasió.

Vaig arribar a la residència eclesiàstica, tremolós i enderiat. Notava desitjos d’estimar tant el seu cos com la seva ment. Compartir la nostra vida en un futur immediat. Allò, que de jove havia sabut dominar, esclatava ara com un volcà adormit durant anys, i que tornava a l’erupció amb més virulència que mai.

Vaig tornar a la terrassa un, i un altre cop, fins que el dimoni o l’àngel, no sé exactament quin dels dos va donar-me el darrer impuls. O simplement van ser uns ulls blaus que em van fascinar. Vaig entendre aleshores que la nostra atracció va ser recíproca.     

Miquel Pujol Mur