Males
llengües dels pobles del voltant diuen que és un pastor que fa molts anys va
perdre la seva xicota en el fons del gorg negre. Mai s’ha deixat de plànyer. Malgrat
els anys passats cada vesprada acut a tocar música, per veure si reapareix.
Algú
li va explicar que al fons de tot, en la negror de les aigües, hi ha una ciutat
que acull a tots els desapareguts en el riu. Alguna nit de lluna plena, tornen
a la superfície. Si troben el seu enamorat que els espera, retornen a la vida.
Dins
el bosc ressona el so de la flauta i el vent ens transporta fins el lloc. Un vell
pastor de barba blanca, rau assegut en un alt penyal. Mentre toca la melancòlica
melodia, mira el riu amb tristor.
Portada
pel vent, s’escolta una breu resposta a la música. Potser només és un gir de
l’aire que omple de sons les oïdes desesperades. Tal vegada sona com una veu
que diu un suau, t’estimo. Tal vegada, només és un lleuger plor.
Sense
dubtar, el vell pastor s’alça. Llança a l’aire la dolça flauta, ja complerta la seva tasca. En un instant, es
despulla totalment i tanmateix el seu cos és transforma en el jove galant
d’anys enllà Aleshores, es capbussa enfonsant-se en la freda aigua. Neda en
recerca de la estimada nina, o de la mort.
Sense
música, el bosc s’omple de tenebres que encongeixen el cor.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada