LA VELLA MÀQUINA D’ESCRIURE II

Llavors, vaig acaronar el formós cos de l’Olímpia. Vaig besar els seus llavis i vaig anar davallant fins la seva cintura. gaudint de la maduresa de les rosàcies maduixes dels seus suaus monticles. Però si jo gaudia, què puc dir del que feia ella. Em recorria el cos amb els seus dits i encara m’enardia més. Estones, o instants, o moments, no ho sé quants, perquè en certs moments el temps és volàtil i no té mida. Tanmateix, portats per la febre que ens consumia, tant podien haver passat minuts, que hores. Però això sí, plens de vida. Mes, quan vaig sentir els seus dits lluitar amb la sivella del cinturó, vaig adonar-me que en el davallar del camí, no hi havia parada. Imitant-la, vaig fer baixar la cremallera de la seva mini.

Poc després, lliures de tot lligam humà, mostràvem la nostra passió sobre la catifa. Tot el nostre cobriment no natural, imposat per la civilització, era escampat entremig del mobiliari. Vam acaronar-nos, encara més. Vam besar tot el possible, i l’impossible també. Com exploradors en un món desconegut, vam cercar tot els llocs més amagats de les nostres anatomies. Una mossegada, un petó ensalivat, un copet a les natges, tot era permès entre nosaltres. La nostra bogeria va arribar a l’instant incommensurable quan ella mateixa va conduir la insígnia de la meva virilitat al camí del sempre més.

Com un submarí sense rumb vaig submergir-me en el mar tenebrós i sense esculls del seu cos. Vaig navegar cec i sord a tot, però com Ulisses, jo escoltava el cant de les sirenes dient-me: més, més, més ...  La seva boca entreoberta sospirava una i altra vegada. Jo cercava el seu alè com si em volgués apoderar del seu plaer. Com tots els desitjos plaents d’aquest món, finalment tot s’acaba. Una estona després de fruir jo del darrer impuls, ella recollia la seva roba, i amb un somriure diàfan va anar-se’n, sense cap més paraula.

A la hora de sopar estava asseguda amb les altres noies. Vaig entrar molt cautelosament i encara vaig poder escoltar unes paraules, a cau d’orella, de la meva germana.

¾     Què, com ha anat? El Raül, què?

I la seva resposta:

¾     Com un brau!

     

L’Olímpia i jo vam estar inseparables durant bastant temps. Però, quan van acabar la carrera cadascú va haver de seguir camins, i fins i tot, països diferents. Em vaig casar i l’Olímpia també. Ho vaig saber per la meva germana que mantenia l’amistat amb l’Esther. Deu anys després la monotonia del matrimoni va trencar els meus vincles sentimentals. Poc després, vaig assabentar-me, pels mateixos mitjans fraternals, que ella  també s’havia divorciat. Van passar encara tres anys més però, finalment després de la meva llarga estada a l’estranger, vaig tornar a Barcelona.

Un dia, la meva germana petita em va citar en una cafeteria del centre per parlar de l’herència de la tieta Clara. En entrar vaig cercar en les diferents tauletes per saber on m’esperava. Oh! sorpresa! L’Olímpia era asseguda en una del centre de la sala. Vam quedar sorpresos tots dos, i de seguida vam entendre, que van ser els dimonis de les nostres entremaliades germanes, qui ens havien preparar el parany de la trobada. Immediatament dues dones van obrir ràpidament la porta d’entrada, i van desaparèixer, no sense deixar a l’aire una lleu rialla.

L’Olímpia i jo estem asseguts en una terrassa de la casa de turisme rural, que en una subhasta hem comprat. Ens han passat moltes coses, trobades i allunyaments, gelosia i baralles, després de l’enganyifa fraterna, però el pas dels anys, poc a poc, ha calmat els nostres caràcters. Ha passat molts temps d’aquell fet, però el seu record sempre ha estat viu en el nostre interior.

Agafo dues copes de cava de damunt la taula, li’n dono una i brindem pel record del fet que ens va unir. Assaborint el vi escumós, li dic:

¾     I sí?

La seva mirada enlluernadora m’ho diu tot. Em contesta:

¾     Encara trobarem la vella màquina d’escriure, Olympia?

¾     Potser sí, ens van quedar moltes paraules per escriure. 

Miquel Pujol Mur