La
meva germana gran anava de part abans d’hora. El metge no sabia dir encara si
seria immediat o intentarien, fent-li guardar repòs al llit, retardar-lo el
major temps possible. Tot el quadre mèdic de l’hospital, coincidia en què el
temps de gestació del nadó era massa curt. Finalment, després de parlar amb la
mare què s’havia de fer, el pare em va dir:
¾
Raül!
Tu, la teva germana i les seves amigues us quedareu a la casa. Et faig
responsable de tot. La senyora us enviarà una noia per fer els menjars i,
mantenir la casa endreçada. Nosaltres marxem, perquè hem de cuidar les tres
criatures de la Laura. Ja saps que el Manel és un pocatraça, i els seus pares
ja són molt grans.
La
mare va ser incapaç de callar i sense poder reprimir la seva angoixa, va
exclamar:
¾
Sí.
Un pocatraça, que l’únic que sap fer és prenyar a la meva pobre filla. Quatre!
Quatre fills en sis anys.
El
pare, neguitós per la interrupció materna, va continuar.
¾
Raül,
tu, ja vas a la universitat i suposo que tindràs cura de la teva germana i de
les seves amigues. A més, elles, saben entretenir-se soles. Amb tu confio!
Van
agafar el cotxe i van marxar. Bé, el pla no era dolent del tot, mentre les
noies no em fessin emprenyar massa. Bon menjar, naturalesa, descans, caminar un
xic. Sincerament ho necessitava, després d’un primer trimestre esgotador. Era
el meu primer any universitari i tot havien estat novetats que, poc a poc,
havia anat esbrinant.
La
meva germana i les seves amigues, només deixar les bosses, van posar-se els
banyadors, i van córrer cap a la piscina. Jo, vaig gaudir explorant la casa. En
la part baixa hi havia les dependències comunes; en el segon pis, els
dormitoris i, en un racó d’una saleta d’estar vaig trobar una escala i una
porta que donaven al pis superior. A dalt hi havia una gran sala, sota teulada,
que era el millor refugi que podia trobar. Muntada com a llibreria hi havia en
un costat una espaiosa taula. I, oh meravella! Una maquina d’escriure de molts
anys enrere. Vaig mirar la marca, “Olympia”, no l’havia sentit anomenar mai,
però semblava estar en bones condicions. Vaig somriure.
La
meva germana, com he dit, va pujar amb dues amigues de la seva edat i una altra
que és la germana gran de l’Esther i que per casualitat, se’n deia, d’Olímpia.
Ves per on! Una màquina d’escriure i una noia, força maca, amb el mateix nom.
Vaig
asseure’m en una cadira i, vaig començar a passar suaument els dits damunt les
tecles de la màquina. Un mal pensament en va recórrer la ment, una altra cosa
m’agradaria més acaronar, i vaig tancar els ulls.
Aleshores,
vaig adonar-me que absort no havia notat la seva presència. En el moment que
vaig sentir a la meva nuca la calidesa de les seves sines i un petó al cabell,
vaig quedar paralitzat. La suau escalfor em deia que no hi havia cap impediment
entre la brusa i la carn femenina. Quina cosa va passar-me pel cap, una idea
banal, com són la majoria en un instant de felicitat, vaig polsar la lletra A,
d’amor. Ella refregant-se encara més al meu coll, va prémer una essa. Em va venir a la ment a
paraula: sexe. I vaig posar, una x. Aleshores, encara deixant-me sentir més la
seva calor, va posar ...
Sobtadament,
vaig girar-me abraçant el seu cos, que va cedir sense cap refús. Tots dos
componíem una sola figura. Es confonia un cos amb l’altre. Vaig sentir les
seves mans que volien desprendre’m de la camisa i no vaig voler ser menys amb
la seva brusa. Com a parracs sense cap valor, van anar a un racó de l’habitació.
Continuarà
...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada