Clau: Estàvem parlant amb tota tranquil·litat i em va dir una de
fresca.
Miro
les paraules com a font d’inspiració. Estic assegut en la cadira davant de la
pantalla de l’ordinador. Només, davant meu, les paraules escrites en un blanc
full de Word.
No
sé què posar.
Miro
al sostre com esperant que un ocell em porti dades de com resoldre el problema.
Però, tret del lluminós blanc, no hi ha cap cosa que em remogui els pensaments.
Llum blanca, poques idees, si fos mitja llum. Potser?
Sincerament,
no sé què posar.
Estàvem,
però qui estava? Era ella? O potser era ell? O cap dels dos! Era jo. Tal vegada
qui podia haver estat? Perquè després de dir-me la fresca, què havia de fer jo,
pegar-li. No! No m’agrada la violència.
Estic
pensant i pensant. Però, sincerament, em repeteixo, no sé que posar.
Retornem
a l’assumpte. Després de “l’estàvem” i abans de la “fresca” hi havia una altra
cosa. Sí!!! La tranquil·litat. Això mateix!!! Estranya paraula. Fins i tot, amb
separació entre les eles. Però, si era ella, la dominant, per què la fresca!
Encara
ho entenc menys. Estic pensant i, pensant. Però, sincerament, no sé què pensar.
Observo
quant manca de full, per omplir. Ostres! Quant tros! Quasi mitja pàgina. A veure,
si parlàvem, era que hi havia diàleg. Si estàvem tranquils hi havia pau. Aleshores,
per què em va dir aqueixes paraules.
El
meu cap no ho comprèn. Encara ho entenc menys. Estic pensant i pensant. Però,
sincerament, no sé què pensar.
Ni
ell! Ni ella! Hem quedat que, solament jo. Però, si sols jo, com pot haver
diàleg ni conversació. A més estava tranquil, pacíficament tranquil i, jo
mateix, no em podia dir una fresca. D’on trec jo el meu insult?
No
ocell, no inspiració. El meu cap no ho comprèn. Encara ho entenc menys. Estic
pensant i pensant. Però, sincerament, no sé que pensar.
La
llum parpelleja. La raó, no la sé. La ment no em dona cap solució. No, a la
llum que tremola. Més aviat els meus pensaments giren al voltant del
temari: Estàvem parlant amb tota
tranquil·litat i me’n va dir una de fresca.
Ni
vull capficar-me més. No ocell, no inspiració. El meu cap, no ho comprèn.
Encara ho entenc menys. Estic pensant i pensant. Però, sincerament, no sé què
escriure.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada