NOMÉS HAN ESTAT VINT ANYS I

El temps ha passat sense adonar-me’n. He tornat al mateix punt de sortida de fa vint anys. Tot és igual, però hi ha detalls que modifiquen els meus records. Tal vegada, no són les cases, sinó l’ambient que és completament diferent. La gent ha canviat. Les robes també. Aquest passeig abans ple de persones que passejaven tranquil·lament, també ha canviat.  La gent corre més, van com mig perduts i atrafegats. Caminen i s’atropellen, els uns als altres, com si tot fos una cursa per arribar a una meta desconeguda.

Clar, vint, són molts anys. El transcurs de la meva vida, durant aquest temps, també ha estat força ple d’aventures. Assegut en una terrassa d’un bar guaito i al mateix temps recordo el passat, el meu passat. Vaig marxar tot just acabada la carrera de Medecina i el noviciat. La meva fe era immensa. El meu cor, era ple del desig de salvar l’ànima dels infidels africans. Em venen a la memòria, els místics pensaments de llavors; volia guarir els cossos i les ànimes.

He passat els vint anys endinsat en la selva africana. Durant aquest temps només he pogut parlar el meu idioma amb una de les monges d’un convent proper. Pobra Montserrat, al final un malgirbat suboficial la va acusar d’oposar-se a les tradicions, volia fer prohibir l’ablació i, va ser expulsada del país.

He exercit de metge, guarint les malalties més estranyes que mai no m’havia imaginat. Com a missioner, crec haver salvat alguna ànima per la meva labor evangelitzadora. Sé que, durant la meva absència, els antics ídols tornaran a omplir les aldees. Solament seré un record llunyà per a algun dels vells de les tribus. Després, la civilització - un somriure despectiu em corba els llavis - els omplirà les orelles de doctrines estranyes. Aleshores tot, ara li diran que de caire modern, tornarà a ser el mateix. Alcohol, abusos de tota mena, tan sexuals com morals i, sang. La sang tornarà a regar els carrers.

El bisbat ha reclamat la meva presència a causa de la manca de capellans a les parròquies del nostre país. El bisbe, al donar-me la benvinguda m’ha dit: Tu, Marcel has complert amb escreix la teva missió en terres estranyes, ara has d’ajudar a mantenir el nostre propi i estimat ramat. Tu ets una ànima pura que ha batallat en mil fronts diferents: guerres, destruccions, convents arrasats i, monges, violades, mortes i expulsades. Entremig d’aquesta disbauxa sempre has sabut sortir endavant. Sincerament, no sé quin do de paraula és el teu, que sembles entendre’t amb tothom.

El bisbe i jo ens coneixem perquè en el seminari anava un parell de cursos davant meu. Aleshores ja tenia una oratòria exemplar. També es deia que tenia algú que li donava suport. A més, segons li convingués, sabia canviar fàcilment de paraigua. He dubtat de contestar, que només havia treballat en l’exercici de dues realitats: la fe i la veritat.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur