Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dijous, 28 de febrer del 2013

LA MARTA.

La Marta és una nena només de sis anys. Porta una melena rosa, ben pentinada i vesteix un vestidet  d’organdí de quadrets rosa i amb les vores blanques. Les cames enfundades amb un mitjons blancs i alts i calça unes sabatetes negres amb un sivella que tanca el turmell per evitar puguin caure. La seva mirada és dolça  perquè ha crescut com una floreta protegida de qualsevol mal.

Malgrat tot el dibuix de la seva cara i cert posat dels seus llavis mostren una tossuderia i un criteri propi per tirar endavant qualsevol idea que li passi pel cap.

I ara precisament ha donat una mostra del seu caràcter, s’ha encapritxat de portar un tros de codonyat fet per la seva àvia a la senyora Eulàlia, la seva professora de música. El pare l’ha dit de portar-la en cotxe i la nena l’ha respòs:
¾    Pare, que creu que nos sé caminar. Jo no sóc com la bleda de la Carme que la porten a col·legi el pare o la mare.- Mentrestant es treu el mocador i comença a somicar i com per art de màgia grosses llàgrimes li cauen del ulls tanmateix com si fos el degotall de l’aixeta d’una font.
¾    Què has fet a la nena?- Exclama la mare a l’escoltar els plors de la nena. 

El pare fuig de l’habitació on havia comès la bretolada d’oposar-se al desitjos de la nena.
¾    Digués nena, que t’ha fet el pare perquè ploris així?- Parla dolçament la mare mentre l’acarona la cara i li dóna petonets a les galtes i als plorosos ullets.
¾    Mare, el pare em volia portar en cotxe a casa la professora.
¾    Ai, aquests homes, només pensen en asseure’s al volant del cotxe i prémer l’accelerador. No et preocupis Marta anirem  a peu, passejant tranquil·lament i veient les floretes. Mira em poso l’abric- i s’aixeca... 

Encara no ha arribat a l’habitació quan se sent un terrabastall immens. La nena  ha llançat la terrissa de la cuina de joguet  a terra i li dóna puntades. Davant d’aquest rebombori treuen el cap per la porta de la cuina els avis i també el pare des del saló. El pare s’amaga ràpidament i fa l’orni mirant el televisor. Està cansat d’aquelles famoses paraules de la seva esposa.
¾    Mira fixa’t amb la nena, ja ha tret aquest geni fort i mal xinat del Arderiu. Ai, sí m’hagués casat amb el pretendent que volia el pare, aquest sí que té una bona educació. 

O també recorda l’altre versió quan a l’inrevés la nena treu una bona nota:
¾    Fixa’t com és d’intel·ligent, com el Pons. Jo quan era petita era la millor de la classe. Veus com els ascendents del lliures pensadors com la meva família són importants genèticament. Mira’ns als meus pares i a mi, hem creat el nostre món.

Els avis han entrat en l’habitació. L’àvia es posa a recollir els trossos de terrissa per dissimular i fer veure que no ha passat res, i diu baixet a la nena:
¾    Nena, petita, no et posis així, bonica- Aleshores dirigint-se a la seva filla prorromp dient-li- Maria que li has fet, tant tranquil·la que estava a la cuina amb mi. 

L’avi com sempre calla mirant una a una a la néta, la filla i la dona, sense saber com dir que volia marxar a jugar al truc en el bar amb els companys. I mentre pensa:
¾    Calla Manel, no és el moment i si dissimuladament m’escapoleixo cap a la porta, agafo el xec i me les piro.- Però queda resta immòbil amb la mà damunt la maneta de la porta. 

Ja està quin merder, la nena plorant, la filla tibant-se els cabells de ràbia a l’escoltar les paraules de sa mare. I l’àvia atrafegada recollint la terrissa trencada i vermella de cara de tant ajupir-se. Per fi la iaia pregunta amb un fil de veu.
¾    Vols que t’acompanyi  i et compraré una joguineta nova. 

Quina mirada fa la Marta i quina patacada dóna al terra. La nena dolça i fina ha desaparegut i en el seu lloc un diable amb una cara de llavis morruts, amb una mirada traïdora i un posat rabiós i entossudit. Només els cabells rossos queden de l’àngel. Aleshores crida amb veu fosca.
¾    No, aniré tota sola que us creieu... 

I així surt contenta de casa seva amb un cistell penjant del braç.

Miquel Pujol Mur.                                                  
Berga, 17 gener 2011

dimecres, 27 de febrer del 2013

SANTA MAGDALENA DE GUARDIOLANS. VILADA. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.
 
En aquesta ocasió tornàvem a l’antic terme de Gardilans o de Guardiolans, a la recerca de la seva església parroquial dedicada a Santa Maria Magdalena, superaven la casa de les Eres de Guardiolans, i escassament a un quilòmetre trobaven en un estat força precari aquesta església.
Està documentada el juliol de l'any 903, amb motiu de la seva consagració, duta a terme pel bisbe Nantígis d'Urgell, a petició d'Egared, que l'havia construïda i l'havia dotat amb alguns béns immobles (un hort, una casa i sis quarteres de terra). El bisbe autoritzà poder-hi celebrar tot tipus de culte, però la deixà subjecte a la parroquial de Sant Joan de Vilada.

Santa Magdalena de Guardiolans pertanyia a la jurisdicció del monestir de Sant Pere de la Portella. El monestir tenia diferents drets dominicals sobre terres de la parròquia de Santa Magdalena. Donacions de l'any 1026, 1036 i 1078 en són testimoni i els topònims de Guardiolans semblen confirmar que aquest lloc pertanyia a la Portella però que el monestir de Santa Maria de Ripoll hi tenia jurisdicció eclesiàstica sobre ell: "Villa Erchilans" i "alou villa Gardilans", "ipsa Closa de Gardilans qui est de Sante Marie riuipollentis". Hi ha notícies referents al mas "El Soler de Santa Magdalena de Gardilans" del 1227 i un altra de l'existència de "Santa Maria de Gardilans" del 1328.

L'església es posa inicialment sota l'advocació de Santa Maria, l’any 1001 la trobem però sota el patronatge de Santa Maria Magdalena. A partir del segle X trobem molts esments de la vil·la i parròquia de Gardilans, però les referències concretes a l'església són gairebé inexistents. La crisi de l’època baix medieval sembla que va deixar la població de la parròquia de Gardilans molt delmada, però l'església no s'abandonà mai. No és fins a les visites pastorals del segle XVI que es torna a parlar directament de l'església. El 1575 el visitador manà arranjar la teulada, el cementiri i comprar un "cobri altar". La visita de 1587 permet saber que l'església de Gardilans comptava amb un sagristà, però el rector sempre va ser el de Sant Joan de Vilada. Durant els segles XVII i XVIII trobem molts testaments que hi fan deixes, sobretot de veïns de la mateixa parròquia que també demanen ser-hi enterrats. A mitjan del segle XX va deixar-s'hi de fer missa amb regularitat.
 
Es tracta d'una església romànica d'una sola nau i amb volta de canó, encarada a llevant. Està situada entre antics conreus, als primers replans de la muntanya. Tot i que l'edifici sembla haver estat molt modificat des dels seus orígens, conserva els trets característics de la major part de les esglésies romàniques de la comarca.

Sembla haver perdut alguns dels seus elements més antics, com l'absis i la coberta, que va ser substituïda per l'actual. Una altra de les modificacions va tenir lloc sobre el presbiteri, que es cobrí amb una volta quatripartita que amplia desproporcionadament la nau.
 
 
 
 
 

En època moderna es bastí un porxo i la sagristia a la façana de migdia, que varen portar a ocultar molts dels elements romànics i a capgirar-ne la composició original. Moltes parts de l'exterior també van ser arrebossades amb calç. Actualment l'arrebossat està molt malmès i, juntament amb la vegetació que s'arrecera prop del temple, ofereix molt mal aspecte. 

Les obertures tampoc semblen correspondre's amb les originàries. S’obre un òcul més modern que la resta dela primitiva construcció a ponent, sota d'un massís campanar d'espadanya, i una senzilla finestra a migjorn d'una sola esqueixada. La porta d'accés, encarada al sud i amb volta de mig punt, si que sembla d'estil romànic, destaca el guardapols, l'adovellat i la ferramenta de la porta. Malgrat tot, dóna la impressió que no es conserven tots els components metàl·lics primigenis de la porta; alguns potser s'han perdut o han estat arrencats. Cada un dels batents de la porta en té tres jocs, formats per un parell de cintes estretes i planes, juxtaposades, al extrem dels quals es formen una mena de volutes acabades en punta plana. Són decorades amb un nervi en ziga-zaga poc profund i són clavats amb claus. Aquests elements es varen col•locat un a continuació de l'altre, tot formant una línia vertical.


 L'interior de l'edifici – al que no podem accedir – ens expliquen que no presenta elements d'interès, tret d'una pica baptismal i el cor. El cor, de fusta, aparenta ser molt modern, probablement del segle XVIII, però es troba força degradat. Gairebé tot l'interior de l'església resta arrebossat amb calç i es pintat. El terra és empedrat, però no presenta elements d’interès. L¡altar de pedra és del segle XX.

La valoració de l’estat de conservació del conjunt és negativa, els tècnics detecten problemes estructurals; algunes deficiències a la teulada deixen filtrar aigua sobre la volta de la nau, que es va esquerdant progressivament i amenaça esfondrar-se, s'observa una zona d'humitat al damunt del presbiteri, a la banda nord i a migdia, a la part central. S’aconsella posar remei a les deficiències el més aviat possible, en evitació de mals majors; és urgent també fer una neteja de la vegetació que poc a poc va engolint l'edifici.

Annexionat a l'església, per la part de migdia, hi ha el cementiri, on s'hi han sepultat fins fa ben poc els veïns de la zona. El cementiri, completament ple de vegetació, a excepció del passadís que condueix al porxo de l'església, és envoltat per un mur de pedra d’uns 1-1’5 m. d’alçada.

Una esllavissada de terra a uns metres del cementiri ha posat al descobert restes humanes i fragments ceràmics d'època medieval. Això fa pensar que anteriorment el cementiri ocupava una superfície més àmplia, potser reduïda després de la crisi baix medieval.

El topònim sembla derivar clarament del germànic wardja ‘ guardià- torre de guaita’, en l’accepció Guardiolans podria fer referència als primers pobladors d’aquest indret, ja perquè exercissin aquesta activitat defensiva, ja perquè fossin originaris d’alguna població així anomenada ,com Guardiola per exemple. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Berga, 31/08/2011.

dimarts, 26 de febrer del 2013

QUAN L’ABANS I L’ARA REVIUEN. V.


EN EL TREN

La Juliette obra la porta del vagó i puja el petit graó no sense deixar d’observar que l’home, que per un moment ha semblat anava darrera seu, ha pujat en un altre vagó situat més enrere. Dona un sospir, ben bé no sap per què, potser de desil·lusió o de tranquil·litat.

El revisor pren el bitllet que porta en la mà i l’acompanya fins el departament i el seient que li correspon. No hi ha ningú més assentat. Obre la revista i va passant fulls entretenint-se en les diferents fotografies. Però li crida més l’atenció el bullici que regna en l’estació. Gent que va i ve amb pressa damunt de l’andana a prop del tren. Maletes i bosses amuntegades en carretons, por un moment creu divisar el seu equipatge dalt de tot i una lleugera inquietud l’omplena el cor, mentre pensa que faria si les seves pertinences s’extraviessin per error  en aquell batibull. 

En aquell instant veu gent que corra rere un home que sembla ha robat una cartera. Instintivament alça els ulls al portaequipatges del compartiment per veure si encara hi és la seva bossa de mà. Torna a mirar a través del vidre que la priva d’escoltar els sorolls i la xerrameca de la gent.

Una parella de gendarmes ha detingut al carterista i no el deixa escapolir. S’acosta la persona robada i comencen tota una sèrie de grits i exclamacions, que no sent, i l’escena li sembla com si veies una pel·lícula muda. Ara l’home vol donar un clatellot, potser un cop de puny al rater, aquest s’encongeix i un dels gendarmes deté la mà de la iracunda víctima de la subtracció i mou la mà negativament davant el seu rostre. 

Poc després donant-li un ensurt s’obra la porta del compartiment i entra un matrimoni gran que s’assenten al seu costat, saludant-la i demanant al revisor si podien asseure’s en la direcció de la marxa del tren perquè sinó la senyora es mareja. El revisor els comenta que mentre no hagi més viatgers no hi ha cap problema, més si un altre passatger reclamés el seient que li pertoca li tindran de cedir. Si ho haguessin dit quan han comprat el bitllet a la “guichet” segurament la taquillera ho hauria solucionat sense cap problema. 

El tren arranca suament de l’estació quan inesperadament torna a obrir-se la porta i entra novament el revisor que dirigint-se a una persona rere seu li diu:
      -- Veu com s’havia equivocat de compartiment, aquest és el seu vagó i aquest el seu seient. Malauradament l’han ocupat aquest senyors perquè la senyora és mareja. Si vostè vol els faig aixecar i s’asseu vostè. Si tant li fa, pot ocupar un altre seient lliure.
   -- No és preocupi ni faci aixecar ningú, perdoni per la meva equivocació. Miri m’asseuré al costat de la finestra, davant de la senyoreta. No la molestaré? mademoiselle.
     -- No, no, asseguis- va dir la noia amb cortesia, quasi sense apartar els ulls de la pàgina de la revista que havia tornat a llegir després de l’incident del parella gran, però sabent molt bé que l’home que s’asseu davant és el seu llunyà admirador.
     -- Merci, monsieur le controler, va bien ici.

Surt el revisor i el tren agafa velocitat i travessa els suburbis de París i comença el seu periple cap a la planura central francesa envers el sud.

El matrimoni gran bressolat pel lleu soroll del tren i a causa dels molts anys viscuts conjuntament, des de què van formar la seva família quan eren joves, poca cosa han de comentar-se i dorment plàcidament recolzats espatlla contra espatlla. La Juliette contínua amb la revista a la mà però mira a la llunyania com per fer durar més el temps amb la visió de la natura. També observa els chateaux i les cases perdudes en els camps i moltes vegades en la història.

L’home també llegeix i alça la vista fora del finestral. En un d’aquests moments els seus ulls es troben i un somriure endolceix els seus rostres.
   -- Ens coneixem- pregunta ell atrevidament.
   -- No, que jo recordi, i tinc bona memòria fisonòmica.
   -- A sí, en el quiosc- recorda l’home.
   -- Quan m`ha caigut...
   -- Sí, l’anell.
   -- Malaguanyada joia.
   -- Malaguanyada joia, mai! Deu ser plena de records de bons moments.

Aleshores la Juliette sense adonar-se, animada per la cara interessada de l’home s’inicia a fer-li confidències de la seva vida i del seu cruel desengany. No s’amaga de res, com només es poden dir les coses a un desconegut que no veuràs mai més, sense vergonya i quasi ferint-se per dintre per intentar curar la carn interna gangrenada i lacerada del pensament.
    -- Em permet una indicació, no s’ho prengui com un consell, només una reflexió d’amistat. Recordi els grats instants viscuts, que sempre hi ha, faci un garbull dels dolents i llenci’ls com si no haguessin existit. Comenci una nova etapa de la seva vida. Jo també intento crear-me un nou món. Em dic Martí...

Com confidència convida a confidència, també li relata les seves cabòries. Parla sobre una nena morta en una taula d’operacions d’un prestigiós hospital a causa d’un error de medicació. Li relata el seu intent de suïcidi en el pont. Parla de la seva parella, que al veure’l vençut i en hores baixes l’abandonà i al poc temps convivia amb un altre metge famós. Li parla que ha deixat la pràctica de la medecina i ha trobat feina en un laboratori farmacèutic de Tolosa. També confessa que quan l’ha vist en l’estació li ha cridat l’atenció, ha estat un impuls que creia havia oblidat fa temps. Ella assenteix escoltant les seves paraules i donant-li la seva aquiescència.

El tren corre lleuger i silenciós per l’altiplà francès. El matrimoni continua dormint recolzats i agafats de la mà. La llum del dia es apaigavada per les cortines  de la finestra. En la mitja claror és com si fossin en un confessionari aprofitant-se de l’absència del capellà. Les paraules flueixen entre ambdós, sincerament i sense cap penediment. Certament no busquen el perdó, ni consell, només alliberar-se d’una carrega intima que es fa pesada i trastorna els pensaments.

Per la megafonia s’anuncien contínuament les estacions en les que té parada el tren i totes les possibles combinacions amb altres línees ferroviàries.  El matrimoni s’ha despertat i s’ha absentat per prendre una beguda en el vagó cafeteria. Trencada la seva conversa per l’aixecar-se i sortir dels companys ara tots dos resten silenciosos i absorts en sí mateixos. Recolzats els caps en la mampara, miren a fora com si els seus ulls no volguessin retrobar-se. Els hi passa com si aquell moment de sinceritat,  aquell fil, que els ha fet comunicar-se sense cap trava com animes germanes s’hagués tallat.

El matrimoni ha tornat i xerren entre ells mentre fullegen vàries revistes d’agències de viatges i parlen de diferents llocs del litoral mediterrani i barregen un munt d’idees i plans. Ella li recorda que abans han de visitar aquell vell capellà, quasi centenari i familiar llunyà, que viu en una residència religiosa.

La noia treu una petita llibreta i apunta una breu nota i arrencant la fulleta la desà enmig de la revista.
    -- Alguna idea- pensa ell- i ...

El Martí es treu un post-it de la butxaca i anota el seu número de telèfon guardant-lo també dins la revista que llegia abans de la conversa intima. La veu impersonal de la megafonia anuncia l’arribada a la gar de Tolosa. La Juliette s’aixeca per recollir la bossa però el Martí més ràpid li baixa i li dona.
   -- Gràcies molt amable.
   -- Cet un plaisir per moi- El Martí està indecís però a la fi empassant-se la saliva coll avall treu el post-it i li entrega dient-li- Mira és el meu número de telèfon. Com ets nova a la ciutat potser et puc ajudar en qualsevol cosa que necessitis. I si vols telefonar-me, com amic, m’agradarà molt tornar-te a veure i poder conversar més estona. Truca’m si et plau...

La Juliette pren el paper que li dona el Martí i traient la nota que havia guardat dins la revista li contesta:
    -- M’agradarà parlar més. Aquest és el meu número. Com coneixes més la ciutat em dius on hem de trobar-nos i quedem d’acord. Quan vulguis.

Les galtes se li enrojolen mentre parla  i nerviosa surt del departament.

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur.                                                    
Berga, 31/07/2010.

dilluns, 25 de febrer del 2013

VOLTA PER LES TERRES DE GRANERA. MOIANÈS.

Per acabar les cròniques del nostre recorregut per les terres de Granera tot seguint la ruta publicada per Francesc Brugalada al butlletí de l’UEC vam fer el recorregut a peu. Les dades de la sortida són:

Temps de marxa: 2h 45´
Distància: 10,8 Km.
Desnivell: 267 m.
Dificultat: Baixa.

Vertaderament les dades facilitades pel seu autor són exactes i s’hi vam estar més estona va ser a causa de petites variants que vam fer per provar altres camins.
 

Sobta el castell encimbellat i dominant el poble que s’estén al seus peus. El Mirador de can Cucut al principi del poble amb una bona visió de Montserrat i Sant Llorenç de Munt. Vam passejar pel poble i ens va quedar pendent pujar a dalt del castell ja què el camí no ens va inspirar massa desig de fer-lo. A vegades són intuïcions personals no sempre afortunades.

Aparcat el cotxe a l’entrada del poble retornarem un tros per la ruta que ens va portar des de Monistrol de Calders. En arribar a la Carena de la Roca, una entrada força ben indicada, vam continuar per una ampla pista entre alzines i pins que ens va portar fins a Can Girbau, una antiga masia, pràcticament renovada del tot.

Un tros més avall ens trobem amb el forn del Girabau, Gir bau o Girbau, no sé quin és el nom més adequat però suposo que tenen el mateix significat. És de planta més o menys quadrangular. El parament dels murs és de pedres amb formes irregulars i mides diverses. A l'interior del forn s'observen restes del que devia ser el paviment de la cambra de cocció. Sembla ser la seva datació del primer quart del segle XX.

Continuant la marxa uns 100 m. Més avall trobem una cabana de pastor molt conservada i neta datada al segle XIX.

Una única variació de la ruta de Francesc Brugalada, segurament a causa de l’eixamplament de la primera pista és la cruïlla del nou camí que actualment no és més ampla que l’anterior. Fàcil solució, havem passa un tractor que va donar una nova amplada al camí.

Més endavant podem observar les finques de Vila-rúbia, Ca la Manyosa i Agulló fins a reveure el poble de Granera. Certament es veu la gran extensió de terreny que devien conrear aquests masos i també les parets de pedra seca que protegien els cultius, actualment ocupats per les arbredes.

És digne comprovar que en abandonar l’home la seva obra la naturalesa torna a recuperar les seves possessions.

El castell de Granera. Per la seva situació dominant (830 m.) sobre la carenada que marca el límit de les terres del Moianès. Ës un castell medieval majoritàriament del segle XI, bastit amb elements del castell roquer probablement anteriors. Sota el castell s’estén el barri del seu nom.

Se’n té constància des del any 971, documentat com castrum de Granaria i pertanyent al comtat de Manresa. De jurisdicció reial l’any 1023 la comtessa Ermessenda de Carcassona l’empenyorà al seu fill Berenguer Ramon I com a garantia de pau. També pels mateixos anys, abans de 1025 la mateixa comtessa l’infeuda a favor de Guifré de Balsareny o del seu fill Bernat Guifré. Aquest darrer el llegà el 1046 a Guisla, a través de la qual passà a la casa vescomtal de Barcelona.
 

Al final del segle XII els vescomtes el cedirem a Albert de Castellvell, més tard recuperaren el domini, Al segle XII als Bell-lloc, després els Gravalosa. A l’any 1375 el rei el vengué a Pere de Planella, moianenc i conseller reial amb ple domini, jurisdicció i drets.

La família Planella, també senyors de Castell de Clarà i Castellnou de la Plana (del terme de Moià) i Castellcir i emparentats amb els Planella de Talamanca i Calders al final del segle XVI fou venut als Despalau. En 1642 Maria de Despalau el va vendre a Jacint Sala i Cervera ciutadà honrat de Barcelona. Felip IV de Castella va concedir-li ser la seu de la baronia de Granera. Més tard castell i títol retornà als Planella, després als Amat i més tard als Castellbell, sempre per aliances matrimonials. Actualment aquest títol nobiliari està en mans del marquès de Castellbell, com la resta de baronies esmentades.

A la dècada del anys 60 del segle XX va ser comprat per un particular de la comarca que el vengué posteriorment a un prestigiós metge sabadellenc.

Sembla ser segons l’escrit de Francesc Brugalada que cada 6 de gener, dia de Reis. molta gent hi va a veure com el sol que passa per dins la Roca Foradada de Montserrat.

Va ser un agradable i profitós camí gaudint d’una interessant caminada i poder així admirar tots aquest indrets, i tot gracies a l’excursió editada en el butlletí de l’UEC.

Tenim ganes de tornar-hi perquè sempre sembla que et deixés alguna cosa per veure.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Berga, 16/02/2013.

 

diumenge, 24 de febrer del 2013

L’AMETLLA D’ARGENT.


El Sergi és assegut  a l’escriptori, davant seu uns fulls de paper indiquen que vol escriure una carta. La claror de la tarda minva poc a poc la llum que il·lumina l’habitació. S’aixeca, baixa la persiana mentre amb l’altre mà polsa l’interruptor del llum. 

Segueix el parpelleig habitual dels fluorescents i la llum blanca fa fugir les ombres. El Sergi ha tornat de treballar i en arribar s’ha canviat de roba per estar més còmode. Porta posat el pijama i donat que el temps encara és fred s’enfundà el batí. 

S’asseu i observa l’ametlla de plata, més bé com un cigronet, que destaca en el color de fusta de la postada. El Sergi, un home d’una cinquantena d’anys és decidit a escriure la carta, però no una carta qualsevol com una carta als reis, en qui va deixar de creure fa molts anys, juntament amb la tendresa de la innocència. Dels altres reis mundans, més val no parlar-ne. 

Vol escriure la seva darrera missiva i després obrir l’ametlla de plata i treure del seu interior la píndola que li facilitarà un traspàs sense convulsions ni esgarrifances.   

Allisa el paper i pren el bolígraf per escriure, no vol que hi hagi dubtes de què perquè ho ha fet. Allisa altre cop el paper i prova si el bolígraf escriu. Un punt de tinta blava flueix rere la punta de l’estri. Pensa: Podies haver estat més original per una carta d’acomiadament definitiu, hi ha mitjans menys vulgars que un bolígraf comprat en un supermercat xinès. 

Comença a escriure: A qui poguí interessar la causa de la meva decisió fin...   

En escriure aquesta darrera paraula la llum fa un tremolor premonitori i s’apaga sobtadament. El Sergi s’aixeca i polsa repetidament l’interruptor però el llum contínua sense encendre’s.
 
Pitjor per ells- es diu a sí mateix mentre tempteja a la postada per prendre l’ametlla de plata. És la darrera sortida d’una vida que fa anys és avorrida i que preveu serà encara més dura d’ara endavant. A les palpentes marxa mig ensopegant amb els mobles al dormitori i es tomba al llit. 

La cambra és a la fosques només una escletxa de claror que entra enmig de les làmines de la persiana i es contrasta a la paret com si fos la pantalla d’un cine amb les llums closes. 

En la foscúria intenta obrir l’estoig però no troba com fer-ho malgrat l’obert en anteriors ocasions, cansat el deixa la tauleta. No trigaran a donar la llum. Mentre jeu damunt el llit amb els ulls mig tancats, perquè mirar si no hi ha llum, tota una sèrie d’imatges comencen a desfilar davant seu. La taca grisa de la paret sembla ben bé una pantalla de cinema. 

Un rere l’altre mostra la seva infantesa, els pares, els primers joguets, el col·legi, de bons i dolents estones. També un seguit de llocs visitats i les seves anècdotes, la il·lusió de la primera xicota i gran part dels moments viscuts durant anys. Ara dintre seu creix l’agror de l’existència, la feina, el perseguir la felicitat i la mort dels estimats. Torna a cercar l’ametlla, l’estoig de la pau definitiva. Un altre cop es resisteix i no la pot obrir, es estrany tan fàcil que és.

En la penombra cluca els ulls i altre cop les imatges reviuen davant seu. Les aparta del pensament, però una petita sèrie torna rebel a la seva visió. L’esclat de llum del sol a la matinada en una platja deserta. Un cel vermell rere la muntanya quan s’enfosqueix el bosc proper al caure la tarda.

Finalment la cara d’un nen que es mostra seriós com fan els nens quan no coneixen a qui els parla, i poc a poc agafen confiança i obren els llavis i traspuen mitjançant els ulls i la cara un somriure.

La llum s’encén i el Sergi mira l’ametlla adonant-se que no ho és, és el cascavell d’argent que sempre portava la seva mare penjat al coll i que deien que amb el seu dringar feia fugir els mals esperits.

El Sergi prem fins a fer-se mal el cascavell en el seu palmell i retorna a la vida adonant-se que en aquest món hi ha molt a veure i a viure.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 12/02/2013.

dissabte, 23 de febrer del 2013

ITACA, ITACA.


La fulla baixa lentament riu avall com la perduda ala d’un àngel. Enrere ha deixat els colors verds de temps de joventut i maduresa. Ara un fosc color marron;  mig de cafè, mig de tabac; enfosqueix les seves dues cares.

Primer va sorgir, amb prou feines, com un simple botó que va néixer arrelat a la branca del gran arbre, després es desenvolupà i va créixer una petita fulla de color verd clar. Així van passar els primers dies i va ser la primavera de dies daurats qui il·lumina la seva jove existència mentre com tendra fulla s’alimentava de la saba mare.

Més tard va fer-se més evident  la seva presència i més obscur el seu color com una mostra del seu coratge, del seu tarannà valent i obert  a tots els vents. Després el sol radiant de l’estiu va permetre que la fulla creixes i el seu mateix brot va modificar la seva gènesi i va créixer un germà petit però poderós, una nova branca del pare arbre. Mentre el germà branca va ser novell amb la seva presència va protegir-lo amorosament i va veure orgullosament com s’omplia de noves fulles amigues demostrant la força de la mare naturalesa.

Finalment els dies freds de la tardor van arribar com presagi del cru hivern. Va començar al mateix temps la tardor de l’època del any com la tardor del temps transcorregut de la seva vida. El mateix pare arbre i també el seu germà branca van constrènyer la seva activitat, la saba arribà menys i endurida, com reclosa dins les artèries del pare i del jove fill. Ambdós van endurir la seva fusta penetrats per la fredor de l’aire.

Un matí no poden resistir més la manca d’aliment i tampoc la fredor de la nit va desprendre’s del brot mort de la joventut i abandonant la branca mare, son pare arbre i son germà va ser arrossegat aire enllà. Com l’iniciï de l’apocalipsi, va voltar dansant un nou i desconegut ball acompanyat per la música de les trompetes de vent que udolant sonaven amb so paorós.

Finalment el vent amaina i rodolant en l’aire, fent com si fos una gràcil serpentina i donant giragonses va caure a terra on va trobar moltes companyes que com ella eren arrossegades per damunt la terra i el fang. Els seus colors, dels quals encara era ufanosa, malgrat haguessin perdut la verdor, s’havien esvaït i la negror maquillava la seva carn. Com ella, les altres companyes buscaven arrecerar-se entre les pedres, les soques i els brucs però, un cop i l’altre, el vent feia sonar les seves trompes i era arrencada de la terra i envoltada amb les altres rodolava, pujava i baixava, i poc a poc es malmetia part de la seva integritat essent vulnerada cada vegada més.

La gebrada al matí, un cert sol a migdia, encarcarava la seva pell i en cada instant era més lleugera fins que la darrere llevantada la va enlairar i va dur-la a l’aigua d’un torrent on entremig de petites ones, arrossegant-se entre pedres molles va fer camí vers un gran riu que embolcallant-la amb la seva freda aigua va portar-la lluny de tot allò que coneixia.

Els humans, malgrat el nostre orgull d’essers intel·ligents seguim un curs vital proper als altres fills de la mare naturalesa. El nostre patir és més intens a causa de les idees en què creixem i també perquè volem creurà en una vida eterna que no coneixem. Ambicions, odis, treballs, orgull i passions ens omplen la vida i enmig d’aquestes cabòries l’amor vers els propis i els altres salven de la negror la vida humana. L’amori l’amistat, agradables i senzilles paraules amb un significat gegantí ja què al mateix temps que recolza als demés acaronen el nostre cor i apaigaven la nostra ansietat.

Fins el darrer instant en que la llevantada final amb molts noms: la mort, la parca, la dama negra i altres, ens roba el darrer alè i portant-nos a la barca de Caront que ens acompanyarà a la platja d’Itaca, allà on viuen els esperits purs, del bons i dels dolents, perquè els humans sense cap desig ni ambició són finalment ànimes pures i netes. Iniciem aquest camí en el moment de néixer i hem de fer la singladura de la vida travessant tot el mar, aprenen molt del fracàs, menys del triomfs que hi ha cops que ens envilaneixen i ens carreguen de supèrbia, en fi creuar una vida plena de riscos i davallades. Per tant hem de ser prudents, paladejar els bon moments com si d’un agradable àpat es tractés, apartar les temptacions enganyoses i procurar que el nostre camí sigui llarg i plaent fins arribar, el més tard possible,  a la platja final. Després ja només ens faltarà travessar l’estret de l’Estigia amb el nostre amic vell amic, el nostre i dels altres també, el darrer conductor.

Miquel Pujol Mur.                                                   

Berga, 3 novembre 2010

 

divendres, 22 de febrer del 2013

QUAN L’ABANS I L’ARA REVIUEN. IV.


EN L’ESTACIÓ

La jove, una noia de aproximadament uns 35 anys, camina indecisa per la gran sala de l’estació de Montparnasse. Va carregada en una maleta amb rodes que pel seu volum segurament pot contenir tot el seu patrimoni. Per fi troba la “guichet” on compra un bitllet amb destinació a Tolosa de Llanguedoc  en el sud de França. Mira el rellotge i observa que té temps sobrer fins a la sortida del tren que l’ha de portar a un nou destí lluny de les terres on ha  viscut des de petita.  

Aquest matí ha agafat a Rennes el tren que l’ha dut a l’estació de Austerlitz de  Paris. En arribar a París ha hagut de canviar d’estació per poder agafar el tren per anar a Tolosa.

Ahir al vespre va sopar amb els seus pares l’Alice i el Gerard per acomiadar-se.  Mai s’han amagat de dir-li que són els seus pares adoptius. Però ningú podia mai pensar que uns pares biològics haguessin tingut tanta cura i tanta responsabilitat en la seva educació, com havien tingut la parella que va adoptar-la en un hospici de Paris. Paris va ser el seu lloc de naixença i al mateix temps el lloc on la seva mare, no vol pensar ni en positiu ni en negatiu, va abandonar-la, segurament per raons i circumstàncies que així devien obligar-la. Suposa que deuen ser molts grans i difícils els motius que obliguen a una mare a abandonar una criatura en el torn de l’hospici o en la recepció d’un hospital.

Fa una mirada al seu voltant i cerca una taula una mica arraconada en el cafè de l’estació. La Juliette és una jove de cara agradable, de cabell ros fosc bastant llarg i recollit en una cua baixa. Alta i prima, demostra en els seus moviments l’agilitat i la força d’una persona acostumada a fer esport. S’asseu en la cadira i demana al cambrer un cafè en llet i un entrepà. Sap que quan arribi a destí tindrà molta feina per acomodar-se en la nova residència i malgrat haver concertat el lloc on farà estada, no vol posar-se nerviosa i fer tard per una menjada, ja ho compensarà a l’hora del sopar.

Torna a mirar el rellotge i no pot deixar de veure les marques que el ganivet va assenyalar en la seva pell, just en el punt on la mà s’ajunta amb el canell. Per un moment la mirada del seus ulls verds va quedar absent i freda. Va adonar-se de l’eufemisme que feia servir per dissimular un acte que havia fet per voluntat pròpia, tallar-se les venes de les dues mans i ficar-se nua en la banyera amb aigua calenta. Sort va haver de la seva companya que va torna a l’apartament perquè s’havia oblidat el mòbil i va salvar-la de morir quan quasi havia fet el darrer pas.

A partir d’aquell moment i durant bastant temps els records són confosos, soroll, colors grisos com la boira d’una mala tarda, instruments invasors del seu cos, silenci i una insistent veu que com d’una terrorista envaïa el desitjat silenci, tempesta en l’ànima, foscor i per fi sense voler-ho una llum difosa, com un far entremig dels núvols que la crida a desgrat a la vida.

Va ser una bona estudianta i va aconseguir una nota alta en el seus estudis: Filologia francesa e Història. Va fer dues bones tesis, una sobre el trobador Adam d’Halle i l’altra sobre Robespierre. Van servir-li per ser la primera de la seva promoció i van obrir-li la possibilitat d’aconseguir plaça en la mateixa Universitat, cosa que va acceptar. Aleshores va ser quan envoltada en el limbe de la felicitat, quan tot era al seu abast, quan el món era de color rosa i el futur s’obria com una poncella en les mans de l’estimada va conèixer l’amor. No va ser com altres enamoraments de joventut, va ser un sotrac nou que va omplir els seu cor. El Bernat, ros, alt, ben plantat i galant, bell com una estàtua dels antics pobladors celtes de la Bretanya. La seva pàtria d’adopció, l’estimada Armòrica que segons els texts històrics vol dir el país del pobles sobre el mar. La pàtria de Merlí, el mag i com un mag, el seductor la va conduir a la felicitat terrena. Va ser en una sortida oferta per la Universitat als seus professors per fer uns cursos de capacitació. I l’habitació del hotelet enmig dels boscos de Brekilian va ser aquells dies l’Edèn de la seva mútua entrega. La relació ha durat quasi cinc anys, només trencada ocasionalment per motius de feina, per la reticència del Bernat a conèixer els seus pares i també per la seva oposició a anar a viure junts. A la fi, la bena va caure dels ulls de la Juliette, va assabentar-se que el seu estimat era casat i havia en el seu matrimoni dos fills de curta edat. La desesperació és va apoderar de la seva ànima, la paraula adulteri es clavava profondament dins el seu pensament i sense pensar-ho gaire va intentar treure’s la vida. Què valia una vida sense ell i què poc valia una vida amb ell. Tot aquell món rosa i ple d’encontres feliços que l’havia omplert durant aquests anys es va enfonsar i va ser arrossegat en el fang. La única sortida va ser la mort i la mort tampoc la va voler.

Ja ha passat cert temps i ha tornat a refer-se més físicament que psíquicament. Ha trencat la relació en el Bernat i per assegurar-se no ensopegar dues vegades en la mateixa pedra ha demanat el cessament de la Universitat. La sort ha estat aliada seva i ha trobat una plaça de professora amb una beca per un treball d’investigació sobre els trobadors en la Universitat de Tolosa. Canviar d’aires i d’ambient, abandonar les costes escarpades i rocalloses del Atlàntic i anar al sud a prop de la costes mediterrànies. Començar de nou i oblidar. Sol, cel i una mar calmosa demana el seu esperit.  

Fa una senyal al cambrer, paga la consumició i aixecant-se va al quiosc de revistes i llibres per comprar una publicació per llegir durant el viatge.

Va a obrir la porta de la botiga i un home la deixa entrar davant seu obrint-li la porta i donant-li la preferència per passar. Sense voler hi ha un lleuger frec a la mà al passar dins la tenda. Instintivament li fa una ràpida ullada com qui no vol mirar, només per fer-li una senyal per donar les gràcies per l’amabilitat. Un home eixerit pensa, i sense voler com a contra cor, la seva ment fa una semblança entre el desconegut i el Bernat. També volta la quarantena, sembla agradable, té una mirada trista però al mateix temps intel·ligent. Segurament pot ser més lleial que el pocavergonya del Bernat més no és tan formós. Les seves idees voleien i es diu a sí mateixa:

Què n’ets de babaua, encara hi penses, malgrat tot el mal que t’ha fet. I ara que busqués? Trobar-ne un altre d’home per què et torni a fer sofrir. Els humans som com caixes tancades i qualsevol sorpresa inesperada o qualsevol esperança per poc infundada que sigui ens fa pujar l’adrenalina.
Dóna voltes per la botiga buscant en els prestatges la publicació desitjada, potser “Elle”, un llibre o un quadern de mots encreuats. L’home també sembla no tenir cap idea clara sobre el diari o revista que busca. S’entrecreuen diferents cops en el seu deambular per la botiga i finalment com de comú acord cadascú agafa una publicació i a l’uníson van a pagar a la caixa de l’establiment. Primer arriba la Juliette i l’home fa cua rere seu per pagar. La noia obre la bossa de mà però al treure el moneder li cau el mocador a terra i un objecte que era embolicat s’hi desprèn i fent un suau clic dóna unes voltes pel terra. L’home s’acota i agafa l’anell que és l’objecte caigut i li torna a la Juliette que li agraeix amb un moviment de cap la prestesa amb que ha recollit l’aliança. Immediatament un rubor puja a la bonica cara de la noia. És l’anell que va regalar-li el Bernat quan ella insistia pels anys que durava la seva relació sense haver res en clar.

Amb tot el meu amor, estimada Juliette. Ja veus que les meves intencions vers teu són les millors del món i un dia arribarà que romandrem junts per sempre. Mon amour! Mon petit chou!- En recordar-se del seu interior la primera paraula que sona és- malparit, almenys rebentessis i així sortissis dels meus records.

Amaga l’anell que era segura li havia tornat. Segurament ell en una distracció seva durant la discussió l’havia ficat altre cop dins la bossa. Devia pensar que retornaria als seus braços, li perdonaria el matrimoni amagat i es conformaria en ser la seva amant. Recorda el Bernat en la dutxa acaronant-la com si volgués esborrar la marca en la natja en forma de dues cireretes i la broma que li feia que volia mossegar-les de tant dolça que era la seva carn. Quan vanitós era que penses que amb quatre carícies i unes paraules dolces la podria dominar com si el sexe fos suficient per una dona enamorada.

Al guarda l’anell dins la bossa troba un altre objecte dur i al tocar amb més interès s’adona que és el punyalet afilat en què va voler treure’s la vida.

Foragitant els pensaments paga i adonant-se que s’apropava l’hora de la sortida del tren marxa cap a l’andana. Observa sense donar-li cap importància que el desconegut segueix la seva mateixa direcció i passa el mateix control de via.

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur.                                                              
Berga, 3 juliol 2010.

dijous, 21 de febrer del 2013

SANT MARTÍ DE BROCÀ. GUARDIOLA DE BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.







 
 
 
Sant Martí de Brocà es situada a tramuntana en el terme municipal de Guardiola de Berguedà.  a uns 900 m. d’alçada al vessant de la muntanya de sant Marc. Davant seu hi ha la vall del Llobregat i Sant Llorenç de Guardiola (prop Bagà). Aquesta vall va pertànyer sempre al comtat de Cerdanya.

L’antic poble de Brocà és esmentat des de l’any 839 en la acta de consagració de la catedral d’Urgell amb el nom de la vall “Vaguranense i l’any 889 amb el nom de “balle Bucaranense”. Al segle IX hom anomenava la vall de Brocà, la vall del Bastareny i també la de Lillet.
 
 
 
 
 
L’any 889 el prevere Ariolf donava al monestir de Ripoll diferents alous i dominis entre ells sant Martí de Brocà. Tot i la presència del monestir de Ripoll el lloc pertanyia prioritàriament al monestir de Sant Llorenç. 

L’església va ser consagrada l’any 1081 segons consta en l’acta desapareguda en el segle XX.


L’edifici té una sola nau coronada per una capçalera formada per un absis central a llevant i dues capelles que donen al conjunt la forma d’una creu llatina.

La nau és coberta amb volta apuntada. Un arc triomfal d’accés a l’absis sosté el campanar d’espadanya d’un sol ull.


El mur exterior de l’absis és bellament ornamentat amb arcuacions cegues força singulars.

La porta original devia trobar-se en el mur de migdia però en el segle XIX fou oberta la porta moderna.

El 25 d’abril, festivitat de sant Marc, és fa un aplec i després de la missa es reparteix el panet de Sant Marc.

Tant Brocà com Gavarrós formaven part de la baronia de Pinòs i al segle XVIII passaren a mans dels ducs d’Alba.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Berga, 27/07/2011.


dimecres, 20 de febrer del 2013

SANT ROMÀ DE LA CLUSA. CASTELL DE L’ARENY. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.
 

Crònica de la visita al lloc de la Clusa del terme municipal de Castell de l’Areny la seva església dedicada a Sant Romà. 

El diccionari en relació al mot  clusa,  té varies definicions ,  en aquest cas n’ hem preferit dues que corresponen: 1. Vall disposada transversalment a la direcció de les capes d’un terreny i l’altre: 2. Pas estret fortificat entre muntanyes. La primera per la direcció de les capes de la muntanya i la segona a l’observar la masia cal Comellas que sembla una casa forta per controlar el pas per la vall. 

Per arribar-hi abans de sortir de Vilada, en direcció a Borredà, hi ha una bifurcació a mà esquerra amb l’ indicació de cal Xocolater, una CTR preciosa, i Sant Romà de la Clusa. Nosaltres seguirem una pista de terra un xic accidentada i revoltada (millor en 4X4) que ens permet travessa el congost d’impressionant davallada (Pas d’Escalell penjat sobre profunds precipicis solcats per la riera de la Clusa) i arribar fins a l’església de Sant Romà de la Clusa, refugi i casa de colònies. Proper hi ha també el molí de la Clusa un dels més septentrionals construït a finals del segle XVII o principis del XVIII i que va funcionar fins després de la Guerra Civil.
 
 
Antigament era un petit poble i parròquia, actualment pertany al municipi de castell de l’Areny. El topònim de la Clusa es esmentat en l’AC de Sant Llorenç prop de Bagà l’any 983. El monestir posseïa en aquest lloc dos masos i les seves terres ( Et in ipsa Clusa masos .II. cum suas terras). 

Apareix esmentada com una de les esglésies que formaven part del bisbal d’Urgell en l’ACCU document amb data aprox. de finals del segle X o inicis  del XI. L’església consta com parròquia en la visita l’any 1312 del prefecte del Seu d’Urgell. 

L’any 1336 Pere de Fonollet vescomte d’Illa en nom de la seva muller Marquesa, senyora de la Portella i Lluçà cedeix als homes de la parròquia tot el bosc conegut amb el nom de la Clusa. 
L’església és d’una sola nau coberta amb volta de canó sense arcs torals de reforç, lleugerament apuntada i de poca alçaria. La nau és rematada amb un absis semicircular de dimensions més petites, orientat a llevant amb una finestra. La porta d’entrada situada al mur del sud és amb arc de mig punt adovellat i en la mateixa paret hi ha també una finestra. A ponent s’alça el campanar d’espadanya de dos ulls. La coberta a dos aigües és de teula àrab a la nau i teula romana a l’absis. Va ser restaurada entre els a. 1963 i 1965. Hi havia una bella imatge de majestat vestida i policromada destruïda l’a. 1936. 

I aquí transcric el poema que hi ha a una placa al costat de la porta d’entrada i diu així. 
 
 

CANÇÓ DE SANT ROMÀ.
Al vell fossar
de Sant Romà
beneíem la terra,
beneíem el pa.
Els morts, llavor de vida,
En terra dormen esperant demà.
 
Ai el goig que venia
Ai el goig que se’n va!
 
Al vell fossar
de Sant Romà,
si l’amor fa rotllana,
ja la boira es desfà.
Sota la terra pia
comparteixen els morts un mateix pa.
 
Ai l’amor que venia
Ai l’amor que se’n va!
 
Al vell fossar
De Sant Romà
Pomellet de centfulles
que el cor en guarirà.
Si la mort em prenia
No voldria altre indret per reposar.
 
Ai la mort que venia
Ai la mort que se’n va
 
Jordi Enjuanes- Mas.

La pista continua i ens hauria portat a Sant Julià de Cerdanyola o a Falgars si la presencia de neu i possiblement glaç en la part superior no ens hagués fet retrocedir el camí. Com sempre ens hem dit amb optimisme: Tornàrem un altre dia. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Berga, 29/03/2012