QUAN L’ABANS I L’ARA REVIUEN. FINAL.

EN LA CASA

El Maurici aquesta tarda eix satisfet de la consulta. Ha sortit amb la cara somrient perquè les visites d’avui han estat constructives i ha passat una tarda plàcida, sense cap desordre, només el darrer cas l’ha produït una certa inquietud. Quan la pobra dona, malgrat anés força enjoiada i guarnida amb bona roba, s’ha quedat palplantada enmig del despatx. Guarnida pot ser una expressió incorrecta més no s’ha atrevit a donar-li un altre nom al conjunts de xals, suèters escotats, joies i perfum, en fi cadascú es vesteix com li agrada. Va quedar plantada enmig de la sala com si fos lligada, guaitant amb suspicàcia a dreta i esquerra, espaordida i sense fer cap moviment per avançar ni per assentar-se al divan per iniciar la consulta, per un moment ha pensat que hauria un aldarull com l’havia succeït en certes ocasions amb altres pacients.

S’ha acostat per suament menar-la agafada del braç cap el divan però malgrat la seva experiència per un instant ha dubtat al veure-li la cara blanca, més aviat cendrosa i esmorteïda, la boca mig oberta, mossegant-se els llavis però quasi sense alenar i l’expressió de la cara buida de pensaments sense ser-hi. Després la pacient ha sospirat forta i  profondament com qui arrenca l’ànima de dins el cos i s’ha deixat conduir mansament i ha donat respostes adients a totes les qüestions que l’ha preguntat per saber el que li produïa aquest trasbals.

Pobre Bernadette Gualtier i el seu trauma mental fill del desig i de la religió. Va entrar en un convent molt jove quan encara havia de jugar amb nines, havia que obeir la tradició familiar, amb molts avantpassats religiosos, tant homes com dones. Després va caure innocentment amb pecat i va ser expulsada de l’orde. Va casar-se, i més tard separada, un altre matrimoni, altre separació. Poc desprès va viure una vida bohèmia amb un artista i amb més artistes.  Enganxant-se finalment a festes estranyes i cabalístiques buscant potser la pau de l’esperit perduda o un altre déu en qui creure. A continuació va presentar-se el trauma mental, fill d’un conjunt de fets com: l’alcohol, segurament malgrat ho negui les drogues i les moltes experiències sexuals de tot ordre i ara a intentar refer el esser humà. Sort que casos com aquest només passen esporàdicament.

Mira el rellotge i recorda que ha de telefonar a la Ingrid. Vol saber quan tornarà i si el viatge el farà en tren o en avió. Ell preferiria que ho fes en tren perquè quan pensa en l’avió se li fa el coragre, com si tingués un mal presagi.

Però com és d’hora i els autobusos van de gom a gom decideix anar a casa a peu, talment per estar-se assentat al selló davant del televisor no val la pena córrer. La casa buida sense el soroll dels dos infants li fa basarda, sempre quan arriba li fan una rebuda apoteòsica i avassalladora, cercant una llaminadura o volent-li explicar les seves mil entremaliadures o també tot hi ha que dir-ho, no són gens dolents, algun que altre premi de la professora. Sospira pensant que més val duri aquest confiança entre pares i fills i no sigui com els casos de manca de relació que se li presenten a consulta.

Des què, a causa de la crisi, l’Administració ha retallat els sous  dels funcionaris ha pres la determinació de només fer servir el cotxe quan és necessari i anar per Tolosa a peu, de casa a la clínica i de la clínica a la consulta i retornar a casa en l’autobús. No és un recurs econòmic, per voler gastar menys si no que també l’ajuda a caminar. Fer una mica d’exercici és necessari , perquè la seva cintura començà a marcar allò que s’anomena la corba de la felicitat. A més caminar és una cosa convenient i ho recomana als seus pacients no com pràctica curativa, és una llàstima que els problemes dels seus pacients no es solucionessin tan fàcilment. Més aviat com una teràpia de relaxació i ja què lassar el cos produeix el descans de l’ànima. Tot és pogués curar tant fàcilment i econòmic.

Una trucada del mòbil el treu dels seus pensaments. Protegint l’orella contrària per aïllar-se del brogit del carrer parla pel telèfon amb la Ingrid, la Marlene, la sogra està molt millorada però la Ingrid hi vol romandre encara un parell de dies més, fins acompanyar-la a la visita del metge i conèixer quina ha estat la causa del ensurt. Parlaran demà. Una abraçada de la sogra i petons del nens li transmet  la Ingrid.

¾    I ara què?- es pregunta a si mateix acostumat com està a fer-se mil conjetures mentals quan escolta als pacients.- I si em prenc una cerveseta i un entrepà i marxo tranquil·lament xino-xano a casa. Així el que guanyo per un cantó ho compenso caminant. Això es negociar les temptacions. 

S’asseu en un bar proper on sap tenen un bon servei tant en qualitat com en higiene. Mentre espera, altre cop com en un mot encreuat repassa les visites de la tarda. 

La dona, la meretriu, pobra Clara. Sí, pobra Clara, perquè a pesar dels anys passats encobrim la seva personalitat en el prenom de Jennifer, no hi ha dubte que la Clara, aquella joveneta de l’Aran perviu enmig del fangueig de la vida que s’ha vist obligada a viure. Ara ja a la mitjana edat i bastant ben aposentada, segons ha dit; hagi guanyat els diners com sigui, fortunes admirades hi ha en el món que tenen com a precedent moltes misèries; crec que es possible refer-la i donar-li il·lusions. Han quedat en fer noves visites i crec què ens hem sortírem. 

L’home, el policia, el Thomas. Quines voltes dóna la vida, tampoc el noi, el Tomaset de la val d’Aran ha portat una dolça vida. El destí a vegades juga fort i no regala a tothom un camí de flors i violes. Les roses són maques però amb espines que punxen i la música si no coneixes la solfa desafina i produeix esgarrifances envers de plaer. També he quedat en veure’s de nou i malgrat no crec reconeixes a la dona, el Tomàs,  se la ullava de bon grat. Vertaderament la Clara feia goig, qui sap... 

I després la parelleta, la Juliette i el Martí. Ell encara seré, devia d’haver estat un bon metge cirurgià, pausat i sabem en tot moment que fer. Un home que no es deixava portar pels nervis. Llàstima la crisi soferta amb la mort de la nena, sens dubtes hauria hagut de consultar un bon psicòleg abans del intent de suïcidi en el pont. Sort va haver de què fos només un intent de treure’s la vida i el temps ha cicatritzat la ferida interna i l’home ha iniciat una nova vida i un nou treball.

 

I la “femme”, la Juliette, maca la noia, amb un complex de cireretes que no sap per on sortir-se. Ha estat valenta al trencar amb el Bernat i allunyar-se dels pares per  iniciar una vida nova en el sud de França. Sap greu aquesta coincidència del capritx perquè es veuen tan enamorats i pendents l’un de l’altre. De tot cor els ha ofert una solució:

¾    Mireu l’amor tan físic com psíquic és una llavor que floreix i puja amb l’enteniment i el bon tracte. Aleshores al cap dels anys aquesta flor fineix i si només és el concepte del joc sexual allò que us ha unit sol desaparèixer sense fructificar i no deixa més que uns pètals ressecs que el mateix aire o simplement un suau contacte descuidat converteix en una pols que si et toca als llavis deixa un regust amarg i agre.  Vosaltres en aquest moment sou com la encarnació d’uns déus grecs, per exemple Hermes i Afrodita, el vostre amor és pur, sense interès, i teniu cultura i coneixements equiparats. Els vostres cognoms són diferents i ningú ha de sospitar cap grau de consanguinitat sigui quin sigui el resultat de les proves d’ADN. Viviu aquest bell moment sense cap temença, sé que no sou persones religioses, per tant no hi ha cap tabú que impedeixi vostra relació. Viviu el ara i l’avui i el misteri del demà, la por del futur no ha d’espatllar el vostre amor. Els homes no us jutjaran i Déu si existeix tindrà tanta feina a castigar els uns i els altres; jo mateix en serè un dels castigats; que segurament no us prestarà cap atenció. Sigueu feliços i si en un moment heu de trencar aquest petit món que heu creat feu-lo sense recança. Sempre hi ha temps d’iniciar un nou viarany en la vida. Tampoc crec amb un Déu  punidor crec més aviat amb un Déu d’amor que perdona com bon pare als seus fills esgarriats. Si us plau sigueu feliços i si voleu torneu algun cop per albirar vostra flama encensa. Us he de dir que jo ho he aconseguit  amb la meva relació que va començar també per rars camins. 

Passa el cambrer i aprofita per abonar la compte. S’aixeca de la taula i espolsa unes petites molles potser imaginàries del pantalon. Marxa amb pas moderat a la seva casa. 

En arribar aprofita la quietud per dutxar-se. Se li fa estrany el silenci que regna. Veu la televisió intentant captar el canal que li cridi l’atenció i en acabar les notícies decideix anar al llit.  El llit sense la calidesa de la Ingrid sembla com una illa deserta i plena de miratges. Dóna voltes d’un costat a l’altre i en aquest estat ingràvid del son i el rodolar damunt els llençols somnia amb els pacients de la tarda. 

Una barreja de cares, aparta de la ment la cara de la Bernadette, això és un problema greu que necessita més atenció, ja hi pensarà una altra estona. La cara de la Clara i del Thomas voleien davant l’eteri món mental i la suma dóna el Martí. Fesomia de la Juliette, trets de la Clara també semblen propers... 

Una altra volta i enmig de l’estat somnolent: cireres, cireretes, més cireres i llavors la llum aclareix les idees. Son familiars...

Hauria? Millor que no! O millor sí? I sí...que passaria. Finalment, si el destí els ha reunit casualment a la seva consulta que el mateix destí decideixi. 

Miquel Pujol Mur

Berga, 12 octubre 2010

QUAN L’ABANS I L’ARA REVIUEN. VII.

EN EL PARC.

El Maurici camina lentament pel carrer en direcció a la seva consulta de psicologia. Avui l’Íngrid ha marxat a Estrasburg amb els dos nens a veure la seva mare, la Marlene, que fa pocs dies el cor l’hi donar un ensurt i el metge va recomanar-li fes una mica de repòs. En pensar-hi, un lleu somriure se li escapa dels llavis a l’imaginar-se el descans que pot haver per la convalescent amb l’arribada del Paul i del Jean. Sort que l’àvia està curulla i satisfeta quan veu els caps rosos dels néts, que mai havia pensat tenir, voltant per la casa. 

Mira el rellotge que porta al canell i se n’adona que encara és molt d’hora per arribar a la consulta. Avui la visita en el Clínic ha estat breu, no ha anat a dinar a casa, sinó que ha menjat a prop del centre mèdic i ara mentre camina en direcció al consultori pensa que es molt aviat per tancar-se dins la sala i escoltar els petits tràngols de la vida de cadascú dels pacients, i evitar que facin gratacels de simples tendes de campanya.

Mira al seu entorn i veu les taules i les cadires de la cafeteria del parc sota l’ombra dels majestuosos arbres que protegeixen el lloc del sol i la calor de l’estiu. Creua el carrer i divisa una taula i unes cadires molts adequades per relaxar-se una mica. Potser el màxim perill sota l’arbre serà la deposició d’algun ocell però al recó escollit hi ha un para-sol per evitar-ho. S’apropa servicial el cambrer, i li demana un cafè doble amb gel. Sempre li ha semblat que el gel aigualia el cafè i fa anys que el demana doble de cafè i sucre.

Li crida l’atenció la picabaralla d’uns nens, assentats dues taules més enllà, a causa d’un d’aquests jocs educatius electrònics, que més què res, semblen dedicats a ensenyar com fer traspassar la línia entre la vida o la mort. Com si matar al pròxim fos un joc, la televisió tant què parla dels nens soldats, la seva indiferència en prémer un gatell i matar a un esser humà, i nosaltres en el nomenat primer món deixem jugar als nostres infantons a jocs de mort i vida, a veure qui elimina més ràpidament al contrari i guanya la partida. Més valdria que aquests temps ho omplissin en jocs de pau i  treva.

Saber conviure i ajudar-se els uns als altres a ser habitants d’aquest planeta de forma pacífica. Però hi ha molts interessos, que fan es visqui de silencis, en bé de la fortuna dels poderosos. Els nens són assentats al costat de la mare, molt ben guarnida, massa per sortir a passejar amb nens, pensa en Maurici; l’Íngrid mai s’hauria posat un vestit tan descarat.

S’ha abstreu del soroll dels nens, fins i tot de l’aparença frívola de la mare. Portat pels seus pensaments recorda els somnis de joventut quan essent un xaval aproximadament de l’edat dels sorollosos veïns va creure sentir dins seu la crida del Totpoderós i després d’obtenir el beneplàcit dels seus progenitors va ingressar en l’orde de Sant Benet. Pobres pares, quin sacrifici en bé de la seva voluntat i de la religió, essent fill únic deixar-lo marxar.

Primer va ser un simple escolanet, un cantaire més de l’escolania. Més tard, el noviciat ja vestit en l’hàbit i la corda, cíngol de la fe i la pobresa. Després els ordes menors i per fi va ser consagrat com a sacerdot. Hi ha estones que recorda aquell dia quan va ser ordenat capellà com el més important de la seva vida. Llàstima que el pare ja no va ser present i la mare va morir al cap d’un any.

Va restar en el bisbat perquè era un bon comunicador i un bon economista. Van considerar els seus mentors que podia fer una bona tasca en diferents càrrecs d’organització dintre de l’Església. Sí, dintre de l’Església amb majúscules, aquell lloc amagat on és més evident el proverbi: “Que no se n’adoni la mà dreta el que fa la mà esquerra”. Allà on es barreja la religió amb els diners. Així va trencar-se gran part de la seva fe i la seva il·lusió per catequitzar amb la paraula i els fets a la pobre gent del tercer món. 

Aviat va ser un d’aquells monjos de la Cúria de la diòcesi que entremesclà profà i diví. Religiositat per un cantó. Recepcions mundanes per l’altre. Diners i prebendes a canvi de favors. Viatges al Vaticà, conèixer la fastuositat de les recepcions amb els fidels i la misèria humana, no de riquesa sinó de sentiments dels pidolaires afortunats, moltes vegades en no sap ningú quins bruts afers. 

Així en aquests trencacolls i altres de semblants va transcorre la seva vida en Déu. Que profunda va ser la seva decepció, s’havia imaginat una vida de sacrifici i ajuda a la gent pobre. Viure enmig de la pobresa i gaudir d’aconseguir com mostra de la seva valia i la seva fe la conversió d’infidels i fer-ne germans en Déu. Salvar cossos i ànimes. El paper que va tocar-li representar va ser navegar en les aigües procel·loses dels negocis on el Déu més important és el vedell d’or que van adorar els israelites en el món Sinaí.

Durant anys aquesta va ser la seva feina, consolant-se, pensant que dins la nau del Senyor, hi ha el capità, els oficials i els mariners però, tan importants com ells, són els maquinistes que enfonsats en les sales de motors amb les mans brutes, el rostre suat i cremat pels vapors i l’escalfor fan anar el vaixell endavant. Les seves mans eren brutes, però pels diners, i la seva cara havia cops que s’enrojolava pels tractes i proposicions ofertes. Negociar amb la fe.

En arribar a la quarantena, la crisi que poc a poc s’havia anat gestant va esclatar sobtadament. Crisi de la fe veient el món on vivia que l’allunyava cada moment més dels seus somnis de joventut. També la sexualitat, reprimida durant tot el sacerdoci, ara s’obria pas en el contacte amb aquelles dones perfumades i ofertes a proposicions que trobava en les recepcions a què es veia obligat a assistir en l’empeny de la seva tasca. Segurament la seva forta creença l’havia mantingut fidel al jurament de castedat però, ara quan la fe s’esllavissava perillosament ressorgia entremig de les escletxes com llengües de foc menyscabant la seva integritat.

Va decidir parlar amb el seu superior i va trencar l’alegria de qui anava a anunciar-li que el promocionaven en poc temps per a ser membre de la Cúria pontifícia. El bisbe, una persona d’edat, no tenia cap interès en promocionar-se però seguia amb gran atenció el desenvolupament de les labors del seu subordinat. Segurament havia la idea que tenir una amistat dins el cercle proper al Sant Pare podia ser-li de gran ajuda.   

Primer, seguint el consell del seu desencantat superior va retirar-se en un convent a fer vida monàstica e intentar aclarir els seus pensaments recollint-se en la meditació, la pregària i el dejuni per així minvar les temptacions de la carn i al mateix temps aconseguir elevar el seu pensament envers l’espiritualitat cap a Déu.

En principi va semblar haver trobat el bon camí, però més tard, el tros avançat va actuar com un revulsiu. Acostumat des de feia anys a la vida en societat i la relació amb persones de diferent índole, l’aïllament va fer-se-li insuportable i va començar a sortir més o menys dissimuladament de la reclusió que suposava les parets del cenobi. Vestit de paisà passejava pels pobles del costat observant com vivien les persones normals i va enyorar els anys passats amb els pares i la vida anterior al sacerdoci.

I com no hi ha dos sense tres, en el seu camí va presentar-se la persona adient a la seva situació: l’Íngrid, bé, l’Íngrid ben bé no, sinó una altra anima amb dubtes i temptacions. La germana carmelita, sor Assumpció.

Recorda, al temps que fa un glop al cafè amb gel, la primera vegada que és van trobar en un dia radiant de sol en una cafeteria similar a l’actual. Tots dos vestits de paisà i sense cap distintiu de la seva condició. Ell assentat en una cadira i el cambrer que no feia cas a la dona que va seure en una cadira en una taula prop seu.  En el moment que el cambrer el va mirar, va cridar-lo i va fer que atengués a la noia. Ella li va agrair amb un somriure i ell va aprofitar per iniciar una breu conversa amable. Abans de cinc minuts era al costat de la dona i quan van marxar al cap de dues hores el cambrer ja els guaitava nerviós pel poc import de la consumició feta durant tant temps asseguts a la taula. Van simpatitzar de seguida i no gaire temps després van penjar els hàbits i van iniciar la seva vida en comú. Va finalitzar els estudis de Psicologia i va començar a exercir la carrera. L’Íngrid va obtindre plaça de llevadora en la maternitat de Tolosa. 

No va ser fàcil el camí iniciat amb companyia, en qualsevol instant sortia el penediment per l’abandonament de la fe. Però llimant suament els asprors del sender es convertiren en una parella feliç. La persona que més els va ajudar va ser la Marlene que al fer-se gran, l’haver-se mort el seu home i tenir el fill gran casat però treballant als EEUU notava la soledat. Poc després el naixement dels dos nens va omplir-la encara més de joia i malgrat viure lluny la possibilitat de veure’ls per festes o vacances la feia rejovenir.

Mira novament el rellotge i s’aixeca per anar a la consulta. Espera una trucada de la seva dona però deu ser ocupada amb l’àvia i com l’Íngrid sap que mentre esta en la consulta no vol ser interromput les visites el telefonarà al vespre quan sap ha acabat les visites.

Poc camí has fet des que vas començar el sacerdoci rumia mentre camina, primer escoltar les confessions de la gent i intentar aplacar les seves ànimes de la por del pecat i fer suportables les pressions del món. Ara continues el mateix treball escoltant i aconsellant als pacients també per què tinguin una vida més digne i plaent. Escoltar, perdonar, aconsellar com si encara estigués en el confessionari, una feina molt pesada per unes simples espatlles humanes.

Entra al consultori per la porta posterior i parla amb la Josefina, la recepcionista. Mentre fa una ullada als pacients que esperen en l’espai de la sala. Una dona ja gran que millor seria que s’hagués vestit una mica més senzillament, un home també més o menys de la mateixa edat una mica corpulent i una parella, aquests si són parella perquè són agafats de la mà i es miren als ulls mentre parlen en veu baixa.

Menys mal avui no hi ha cap que miri nerviosament d’un lloc a l’altre mentre es refrega les mans. Tampoc cap que vulgui emprendre la fuga. Pot ser una tarda tranquil·la.

  -->Faci passar al primer- diu a la Josefina.

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur.                                                    

Berga, 22 setembre 2010.

QUAN L’ABANS I L’ARA REVIUEN. VI.

A L’HOTEL.

La Juliette està nua prop del llindar de la porta del bany. Una d’aquestes idees absurdes i plenes de romanticisme, com una inspiració en aquest moment de debilitat o satisfacció sexual que està vivent, ha fet que s’aixequés sense cap rèmora al despertar-se i escoltar el soroll de l’aigua a la dutxa.

Al costat del llit, mig llençada a terra, hi ha una lleugera i fina camisa de dormir de cotó egipci, encara plegada, que demostra que la nit anterior no ha estat habitual. També ho és la roba interior i la de vestir, en una barreja d’home i de dona, llençada a terra com la marca d’un camí fins el llit, meta desitjada en la seva apassionada relació nocturna.

L’airosa silueta de la dona és reflecteix en el mirall del tocador. És llepa els llavis com si voles assaborir novament fins la més petita engruna de tot el que ha succeït durant la nit. Ben bé, no té clar el que ha passat. Ha estat una bogeria que feia temps s’anava incubant i que ha esclatat sobtadament i violentament. Mai havia sentit el que ha viscut aquesta nit.

No hi ha racó ni plec de la pell que no hagi estat explorat, acariciat o besat sense cap mena d’objecció per part dels dos amants. El tacte, l’olfacte, el gust, la vista, l’oïda, tots el sentits han gaudit del frec a frec dels dos cossos fins arribar a l’extenuació i quedar adormits i abraçats sentint cadascú a la seva cara l’alè tènue i relaxat de l’altre després d’arribar al cim de l’orgasme, premi del joc amorós.

La seva relació en el Bernat havia estat apassionada però per la seva part la  poca experiència i la timidesa juvenil envers l’home adult l’impedia mostrar la seva fogositat. El mascle portava la iniciativa i la femella era la part indefensa que en el moment final deixava sorgir la seva sexualitat lleument per culminar el darrer instant. En fi, el Bernat era el mestre i ella, l’obedient deixebla.

Ara ha estat diferent, potser el sopar en aquell restaurant il·luminat amb la tremolosa llum de les espelmes disposades en punts estratègics del local. Segurament la taula, on s’han reunit, col·locada en un racó apartat. Potser els saborosos menjars servits amb una eficaç discreció que semblava que els plats apareixien en la mesa sense que ningú els portés. També a més, havia contribuït el vi blanc amb un paladar suau, de tons d’ivori i transparències subtils, amb un sabor una mica dolç i fresc que convidava a  repetir una i altre vegada. Potser, potser, potser...quantes excuses per justificar-se a sí mateixa: la taula, el menjar, el vi, per què no reconèixer a l’home, el Martí, que la va impressionar agradablement en l’estació i durant el viatge en el tren de les seves confidències mútues.

Amb una mà damunt el pom de la porta sent el soroll de l’aigua a la dutxa mentre observa el seu dormitori i torna a recordar el viatge en tren, la seva conversa i la intimitat que van crear en el curt espai de temps, quan hi ha persones que conviuen tota una vida sense ser sabedores dels pensaments íntims del company.

Un altre record la fa somriure quan reviu el moment que el Martí li va fer a mà el paper amb el seu número de telèfon i ella avergonyida li va fer entrega del seu, notant que ell s’havia adonat de l’estona que feia l’havia escrit. Aleshores comprengué que en el seu fur intern volia, no necessitava imperiosament, conèixer si aquell home era l’ànima bessona per compartir el seu camí.

Decidida obra la porta i entra al bany. Observa el cos del Martí, transparentat pels translúcids vidres de la mampara mentre es mou sota el raig de l’aigua. Entreobre la porta i es fica dins la dutxa. Tornen el jocs de les carícies i l’ensabonar-se mútuament entre rialles i petits xiscles de satisfacció i sorpresa. Poc després tanquen l’aigua  i fent un pacte de serietat, al menys per un instant, agafen les tovalloles i procedeixen a assecar-se mentre es miren directament o mitjançant el mirall de lavabo. La Juliette veu una marca en el cos del Martí i s’ajup per netejar-li pensant que podia ser qualsevol brossa que se li hagués enganxat. Passa la mà per la natja de l’home i es queda tota corpresa, amoïnada s’acaba d’eixugar i surt del bany sense dir ni un mot.

El nou camí, era el seu últim pensament abans d’entrar i el camí s’havia tornat a estroncar. S’asseu en el tamboret del dormitori i fa una ullada al mirall que fa poc estona reflexava la seva nua figura, la seva cara somrient i li sembla, com havia llegit en lectures de temps de col·legiala, que el vidre s’havia fet miques i el fons fosc de la fusta assenyalava la continuïtat del seu infortuni i la manca de un futur feliç. 

El Martí surt del bany embolicat en la tovallola i en veure la serietat de la seva fesomia i el seu aire abatut es sorprèn i no pot deixar de preguntar-se quina és la raó de què en un moment hagi canviat tant la seva alegre i juganera companya. Com ha après que és millor no allargar les múrries i veure els fets clarament no pot estar sense preguntar-li:

-->A veure bonica, que es aquesta cara tan seriosa. Què ha passat? En la dutxa estaves desinhibida i atrevida, i ara de cop i volta et veig trista i com si tot hagués finit entre nosaltres. T’he molestat amb alguna frase? He fet algun gest que no t’agradi? Iniciem íntimament, tu i jo, una relació que fins ara només ens ha comportat riures i bon rotllo. Què passa?

-->La marca de naixença- assenyala la Juliette indicant-li la natja.

-->Si...- respon en Martí, girant el cap per fitar la senyal.

La Juliette mou un xic el seu cos assentada en el tamboret i li mostra la seva natja dreta amb el mateix dibuix sense dir cap paraula.

-->I això pot impedir alguna cosa entre tu i jo?- Demana l’home mentre la seva cara s’enfosqueix de temor a perdre novament la llum que fa un instant il·luminava el sender plaent de la felicitat.

-->Som parents? No és normal que dues persones tinguin fidedignament la mateixa senyal. Què en saps dels teus pares?

-->Jo, dels meus pares biològics, ben poca cosa, diria que res. Només unes poques paraules, tampoc me’n vaig preocupar massa. Van ser més els pares adoptius que m’ho van voler explicar que el meu interès per saber-ho. Van tractar-me com un fill propi, van donar-me estudis  i no em van regatejar els diners. Que els hi podia retreure?  

-->Però alguna cosa et dirien o no et va picar mai la curiositat?

-->No. Bé, van dir-me que la mare provenia de la vall d’Aran. Va ser una relliscada de joventut i els pares del noi no van voler que es cassessin. Tenien preparat un altre matrimoni més interessant. Aleshores, com ells eren parents o amics, van demanar-los si volien ajudar a la noia i afillar al nounat ja què no tenien descendència. Així ho van fer i poc després la mare va marxar. Clara, recordo com nom. De la família del pare em van dir s’havien arruïnat i no en sabien res.  Poca cosa i tu?

-->Jo, menys. Vaig ser adoptada, en van recollir en una borda i em van adoptar d’un orfenat de París. Només, la senyaleta del dimoni! Fins ara mai me n’havia preocupat, fins i tot, em feia gràcia. Ara crec que és una amenaça a la nostra felicitat. Què podem fer?

-->De moment no hi pensis més. Només és una senyal. Unes cireres mai poden ser cap mal presagi com per trencar la nostra relació.

-->I si algú...

-->Ningú pot dir ni sospitar res. Els nostres cognoms són diferents i com les natges no les ensenyarem pel carrer qui pot acusar-nos. Segurament l’èxit de la nostra relació pot ser a causa de la nostra afinitat familiar o no. Encara no sabem res!

-->I si quedés prenyada.

-->Mare meva, pensava que eres una noia moderna i amb estudis i ara em surts amb unes idees de temps dels avis. Que no prens cap anticonceptiu?

-->Si. Temps enrere quan la meva relació en el Bernat vaig posar-me un DIU.

-->Veus com tot el món és nostre, amor.- mentre rodeja amb el seus braços les espatlles de la Juliette i busca els seus llavis per deixar enrere els mals pensaments i segellar la seva relació. Ella s’entrega al petó apassionadament amb unes llàgrimes als ulls.

-->Mira farem una anàlisi d’ADN per esbrinar alguna...

Però no continua ofegat pels llavis absorbents de la Juliette. Poc després reprenen els seus jocs sexuals encara amb més intensitat que abans.

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur.                                                    

Berga, 19/08/2010. 

QUAN L’ABANS I L’ARA REVIUEN. V.

EN EL TREN

La Juliette obra la porta del vagó i puja el petit graó no sense deixar d’observar que l’home, que per un moment ha semblat anava darrera seu, ha pujat en un altre vagó situat més enrere. Dona un sospir, ben bé no sap per què, potser de desil·lusió o de tranquil·litat.

El revisor pren el bitllet que porta en la mà i l’acompanya fins el departament i el seient que li correspon. No hi ha ningú més assentat. Obre la revista i va passant fulls entretenint-se en les diferents fotografies. Però li crida més l’atenció el bullici que regna en l’estació. Gent que va i ve amb pressa damunt de l’andana a prop del tren. Maletes i bosses amuntegades en carretons, por un moment creu divisar el seu equipatge dalt de tot i una lleugera inquietud l’omplena el cor, mentre pensa que faria si les seves pertinences s’extraviessin per error  en aquell batibull. 

En aquell instant veu gent que corra rere un home que sembla ha robat una cartera. Instintivament alça els ulls al portaequipatges del compartiment per veure si encara hi és la seva bossa de mà. Torna a mirar a través del vidre que la priva d’escoltar els sorolls i la xerrameca de la gent.

Una parella de gendarmes ha detingut al carterista i no el deixa escapolir. S’acosta la persona robada i comencen tota una sèrie de grits i exclamacions, que no sent, i l’escena li sembla com si veies una pel·lícula muda. Ara l’home vol donar un clatellot, potser un cop de puny al rater, aquest s’encongeix i un dels gendarmes deté la mà de la iracunda víctima de la subtracció i mou la mà negativament davant el seu rostre. 

Poc després donant-li un ensurt s’obra la porta del compartiment i entra un matrimoni gran que s’assenten al seu costat, saludant-la i demanant al revisor si podien asseure’s en la direcció de la marxa del tren perquè sinó la senyora es mareja. El revisor els comenta que mentre no hagi més viatgers no hi ha cap problema, més si un altre passatger reclamés el seient que li pertoca li tindran de cedir. Si ho haguessin dit quan han comprat el bitllet a la “guichet” segurament la taquillera ho hauria solucionat sense cap problema. 

El tren arranca suament de l’estació quan inesperadament torna a obrir-se la porta i entra novament el revisor que dirigint-se a una persona rere seu li diu:

      -- Veu com s’havia equivocat de compartiment, aquest és el seu vagó i aquest el seu seient. Malauradament l’han ocupat aquest senyors perquè la senyora és mareja. Si vostè vol els faig aixecar i s’asseu vostè. Si tant li fa, pot ocupar un altre seient lliure.

   -- No és preocupi ni faci aixecar ningú, perdoni per la meva equivocació. Miri m’asseuré al costat de la finestra, davant de la senyoreta. No la molestaré? mademoiselle.

     -- No, no, asseguis- va dir la noia amb cortesia, quasi sense apartar els ulls de la pàgina de la revista que havia tornat a llegir després de l’incident del parella gran, però sabent molt bé que l’home que s’asseu davant és el seu llunyà admirador.

     -- Merci, monsieur le controler, va bien ici.

Surt el revisor i el tren agafa velocitat i travessa els suburbis de París i comença el seu periple cap a la planura central francesa envers el sud.

El matrimoni gran bressolat pel lleu soroll del tren i a causa dels molts anys viscuts conjuntament, des de què van formar la seva família quan eren joves, poca cosa han de comentar-se i dorment plàcidament recolzats espatlla contra espatlla. La Juliette contínua amb la revista a la mà però mira a la llunyania com per fer durar més el temps amb la visió de la natura. També observa els chateaux i les cases perdudes en els camps i moltes vegades en la història.

L’home també llegeix i alça la vista fora del finestral. En un d’aquests moments els seus ulls es troben i un somriure endolceix els seus rostres.

   -- Ens coneixem- pregunta ell atrevidament.

   -- No, que jo recordi, i tinc bona memòria fisonòmica.

   -- A sí, en el quiosc- recorda l’home.

   -- Quan m`ha caigut...

   -- Sí, l’anell.

   -- Malaguanyada joia.

   -- Malaguanyada joia, mai! Deu ser plena de records de bons moments.

Aleshores la Juliette sense adonar-se, animada per la cara interessada de l’home s’inicia a fer-li confidències de la seva vida i del seu cruel desengany. No s’amaga de res, com només es poden dir les coses a un desconegut que no veuràs mai més, sense vergonya i quasi ferint-se per dintre per intentar curar la carn interna gangrenada i lacerada del pensament.

    -- Em permet una indicació, no s’ho prengui com un consell, només una reflexió d’amistat. Recordi els grats instants viscuts, que sempre hi ha, faci un garbull dels dolents i llenci’ls com si no haguessin existit. Comenci una nova etapa de la seva vida. Jo també intento crear-me un nou món. Em dic Martí...

Com confidència convida a confidència, també li relata les seves cabòries. Parla sobre una nena morta en una taula d’operacions d’un prestigiós hospital a causa d’un error de medicació. Li relata el seu intent de suïcidi en el pont. Parla de la seva parella, que al veure’l vençut i en hores baixes l’abandonà i al poc temps convivia amb un altre metge famós. Li parla que ha deixat la pràctica de la medecina i ha trobat feina en un laboratori farmacèutic de Tolosa. També confessa que quan l’ha vist en l’estació li ha cridat l’atenció, ha estat un impuls que creia havia oblidat fa temps. Ella assenteix escoltant les seves paraules i donant-li la seva aquiescència.

El tren corre lleuger i silenciós per l’altiplà francès. El matrimoni continua dormint recolzats i agafats de la mà. La llum del dia es apaigavada per les cortines  de la finestra. En la mitja claror és com si fossin en un confessionari aprofitant-se de l’absència del capellà. Les paraules flueixen entre ambdós, sincerament i sense cap penediment. Certament no busquen el perdó, ni consell, només alliberar-se d’una carrega intima que es fa pesada i trastorna els pensaments.

Per la megafonia s’anuncien contínuament les estacions en les que té parada el tren i totes les possibles combinacions amb altres línees ferroviàries.  El matrimoni s’ha despertat i s’ha absentat per prendre una beguda en el vagó cafeteria. Trencada la seva conversa per l’aixecar-se i sortir dels companys ara tots dos resten silenciosos i absorts en sí mateixos. Recolzats els caps en la mampara, miren a fora com si els seus ulls no volguessin retrobar-se. Els hi passa com si aquell moment de sinceritat,  aquell fil, que els ha fet comunicar-se sense cap trava com animes germanes s’hagués tallat.

El matrimoni ha tornat i xerren entre ells mentre fullegen vàries revistes d’agències de viatges i parlen de diferents llocs del litoral mediterrani i barregen un munt d’idees i plans. Ella li recorda que abans han de visitar aquell vell capellà, quasi centenari i familiar llunyà, que viu en una residència religiosa.

La noia treu una petita llibreta i apunta una breu nota i arrencant la fulleta la desà enmig de la revista.

    -- Alguna idea- pensa ell- i ...

El Martí es treu un post-it de la butxaca i anota el seu número de telèfon guardant-lo també dins la revista que llegia abans de la conversa intima. La veu impersonal de la megafonia anuncia l’arribada a la gar de Tolosa. La Juliette s’aixeca per recollir la bossa però el Martí més ràpid li baixa i li dona.

   -- Gràcies molt amable.

   -- Cet un plaisir per moi- El Martí està indecís però a la fi empassant-se la saliva coll avall treu el post-it i li entrega dient-li- Mira és el meu número de telèfon. Com ets nova a la ciutat potser et puc ajudar en qualsevol cosa que necessitis. I si vols telefonar-me, com amic, m’agradarà molt tornar-te a veure i poder conversar més estona. Truca’m si et plau...

La Juliette pren el paper que li dona el Martí i traient la nota que havia guardat dins la revista li contesta:

    -- M’agradarà parlar més. Aquest és el meu número. Com coneixes més la ciutat em dius on hem de trobar-nos i quedem d’acord. Quan vulguis.

Les galtes se li enrojolen mentre parla  i nerviosa surt del departament.

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur.                                                    

Berga, 31/07/2010.

QUAN L’ABANS I L’ARA REVIUEN. IV.

EN L’ESTACIÓ

La jove, una noia de aproximadament uns 35 anys, camina indecisa per la gran sala de l’estació de Montparnasse. Va carregada en una maleta amb rodes que pel seu volum segurament pot contenir tot el seu patrimoni. Per fi troba la “guichet” on compra un bitllet amb destinació a Tolosa de Llanguedoc  en el sud de França. Mira el rellotge i observa que té temps sobrer fins a la sortida del tren que l’ha de portar a un nou destí lluny de les terres on ha  viscut des de petita.  

Aquest matí ha agafat a Rennes el tren que l’ha dut a l’estació de Austerlitz de  Paris. En arribar a París ha hagut de canviar d’estació per poder agafar el tren per anar a Tolosa.

Ahir al vespre va sopar amb els seus pares l’Alice i el Gerard per acomiadar-se.  Mai s’han amagat de dir-li que són els seus pares adoptius. Però ningú podia mai pensar que uns pares biològics haguessin tingut tanta cura i tanta responsabilitat en la seva educació, com havien tingut la parella que va adoptar-la en un hospici de Paris. Paris va ser el seu lloc de naixença i al mateix temps el lloc on la seva mare, no vol pensar ni en positiu ni en negatiu, va abandonar-la, segurament per raons i circumstàncies que així devien obligar-la. Suposa que deuen ser molts grans i difícils els motius que obliguen a una mare a abandonar una criatura en el torn de l’hospici o en la recepció d’un hospital.

Fa una mirada al seu voltant i cerca una taula una mica arraconada en el cafè de l’estació. La Juliette és una jove de cara agradable, de cabell ros fosc bastant llarg i recollit en una cua baixa. Alta i prima, demostra en els seus moviments l’agilitat i la força d’una persona acostumada a fer esport. S’asseu en la cadira i demana al cambrer un cafè en llet i un entrepà. Sap que quan arribi a destí tindrà molta feina per acomodar-se en la nova residència i malgrat haver concertat el lloc on farà estada, no vol posar-se nerviosa i fer tard per una menjada, ja ho compensarà a l’hora del sopar.

Torna a mirar el rellotge i no pot deixar de veure les marques que el ganivet va assenyalar en la seva pell, just en el punt on la mà s’ajunta amb el canell. Per un moment la mirada del seus ulls verds va quedar absent i freda. Va adonar-se de l’eufemisme que feia servir per dissimular un acte que havia fet per voluntat pròpia, tallar-se les venes de les dues mans i ficar-se nua en la banyera amb aigua calenta. Sort va haver de la seva companya que va torna a l’apartament perquè s’havia oblidat el mòbil i va salvar-la de morir quan quasi havia fet el darrer pas.

A partir d’aquell moment i durant bastant temps els records són confosos, soroll, colors grisos com la boira d’una mala tarda, instruments invasors del seu cos, silenci i una insistent veu que com d’una terrorista envaïa el desitjat silenci, tempesta en l’ànima, foscor i per fi sense voler-ho una llum difosa, com un far entremig dels núvols que la crida a desgrat a la vida.

Va ser una bona estudianta i va aconseguir una nota alta en el seus estudis: Filologia francesa e Història. Va fer dues bones tesis, una sobre el trobador Adam d’Halle i l’altra sobre Robespierre. Van servir-li per ser la primera de la seva promoció i van obrir-li la possibilitat d’aconseguir plaça en la mateixa Universitat, cosa que va acceptar. Aleshores va ser quan envoltada en el limbe de la felicitat, quan tot era al seu abast, quan el món era de color rosa i el futur s’obria com una poncella en les mans de l’estimada va conèixer l’amor. No va ser com altres enamoraments de joventut, va ser un sotrac nou que va omplir els seu cor. El Bernat, ros, alt, ben plantat i galant, bell com una estàtua dels antics pobladors celtes de la Bretanya. La seva pàtria d’adopció, l’estimada Armòrica que segons els texts històrics vol dir el país del pobles sobre el mar. La pàtria de Merlí, el mag i com un mag, el seductor la va conduir a la felicitat terrena. Va ser en una sortida oferta per la Universitat als seus professors per fer uns cursos de capacitació. I l’habitació del hotelet enmig dels boscos de Brekilian va ser aquells dies l’Edèn de la seva mútua entrega. La relació ha durat quasi cinc anys, només trencada ocasionalment per motius de feina, per la reticència del Bernat a conèixer els seus pares i també per la seva oposició a anar a viure junts. A la fi, la bena va caure dels ulls de la Juliette, va assabentar-se que el seu estimat era casat i havia en el seu matrimoni dos fills de curta edat. La desesperació és va apoderar de la seva ànima, la paraula adulteri es clavava profondament dins el seu pensament i sense pensar-ho gaire va intentar treure’s la vida. Què valia una vida sense ell i què poc valia una vida amb ell. Tot aquell món rosa i ple d’encontres feliços que l’havia omplert durant aquests anys es va enfonsar i va ser arrossegat en el fang. La única sortida va ser la mort i la mort tampoc la va voler.

Ja ha passat cert temps i ha tornat a refer-se més físicament que psíquicament. Ha trencat la relació en el Bernat i per assegurar-se no ensopegar dues vegades en la mateixa pedra ha demanat el cessament de la Universitat. La sort ha estat aliada seva i ha trobat una plaça de professora amb una beca per un treball d’investigació sobre els trobadors en la Universitat de Tolosa. Canviar d’aires i d’ambient, abandonar les costes escarpades i rocalloses del Atlàntic i anar al sud a prop de la costes mediterrànies. Començar de nou i oblidar. Sol, cel i una mar calmosa demana el seu esperit.  

Fa una senyal al cambrer, paga la consumició i aixecant-se va al quiosc de revistes i llibres per comprar una publicació per llegir durant el viatge.

Va a obrir la porta de la botiga i un home la deixa entrar davant seu obrint-li la porta i donant-li la preferència per passar. Sense voler hi ha un lleuger frec a la mà al passar dins la tenda. Instintivament li fa una ràpida ullada com qui no vol mirar, només per fer-li una senyal per donar les gràcies per l’amabilitat. Un home eixerit pensa, i sense voler com a contra cor, la seva ment fa una semblança entre el desconegut i el Bernat. També volta la quarantena, sembla agradable, té una mirada trista però al mateix temps intel·ligent. Segurament pot ser més lleial que el pocavergonya del Bernat més no és tan formós. Les seves idees voleien i es diu a sí mateixa:

Què n’ets de babaua, encara hi penses, malgrat tot el mal que t’ha fet. I ara que busqués? Trobar-ne un altre d’home per què et torni a fer sofrir. Els humans som com caixes tancades i qualsevol sorpresa inesperada o qualsevol esperança per poc infundada que sigui ens fa pujar l’adrenalina.

Dóna voltes per la botiga buscant en els prestatges la publicació desitjada, potser “Elle”, un llibre o un quadern de mots encreuats. L’home també sembla no tenir cap idea clara sobre el diari o revista que busca. S’entrecreuen diferents cops en el seu deambular per la botiga i finalment com de comú acord cadascú agafa una publicació i a l’uníson van a pagar a la caixa de l’establiment. Primer arriba la Juliette i l’home fa cua rere seu per pagar. La noia obre la bossa de mà però al treure el moneder li cau el mocador a terra i un objecte que era embolicat s’hi desprèn i fent un suau clic dóna unes voltes pel terra. L’home s’acota i agafa l’anell que és l’objecte caigut i li torna a la Juliette que li agraeix amb un moviment de cap la prestesa amb que ha recollit l’aliança. Immediatament un rubor puja a la bonica cara de la noia. És l’anell que va regalar-li el Bernat quan ella insistia pels anys que durava la seva relació sense haver res en clar.

Amb tot el meu amor, estimada Juliette. Ja veus que les meves intencions vers teu són les millors del món i un dia arribarà que romandrem junts per sempre. Mon amour! Mon petit chou!- En recordar-se del seu interior la primera paraula que sona és- malparit, almenys rebentessis i així sortissis dels meus records.

Amaga l’anell que era segura li havia tornat. Segurament ell en una distracció seva durant la discussió l’havia ficat altre cop dins la bossa. Devia pensar que retornaria als seus braços, li perdonaria el matrimoni amagat i es conformaria en ser la seva amant. Recorda el Bernat en la dutxa acaronant-la com si volgués esborrar la marca en la natja en forma de dues cireretes i la broma que li feia que volia mossegar-les de tant dolça que era la seva carn. Quan vanitós era que penses que amb quatre carícies i unes paraules dolces la podria dominar com si el sexe fos suficient per una dona enamorada.

Al guarda l’anell dins la bossa troba un altre objecte dur i al tocar amb més interès s’adona que és el punyalet afilat en què va voler treure’s la vida.

Foragitant els pensaments paga i adonant-se que s’apropava l’hora de la sortida del tren marxa cap a l’andana. Observa sense donar-li cap importància que el desconegut segueix la seva mateixa direcció i passa el mateix control de via.

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur.                                                              

Berga, 3 juliol 2010.

QUAN L’ABANS I L’ARA REVIUEN. III.

EN EL COTXE

El Thomas condueix lentament el cotxe de la gendarmeria mentre impassible realitza la patrulla habitual pels carrers de Carcassona. Nota quasi sense voler qualsevol moviment sospitós i fins el silenci es escoltat per si fos l’evidència d’un delicte. Fa molts anys que treballa en la policia francesa i ara quan arriba el moment de la jubilació el desencís omple el seu estat d’ànim. A la  guantera del cotxe porta un revòlver del qual algun malfactor va esborrar els números d’identificació. Ell el va sostreure del magatzem policial per un cas de necessitat.

Ben bé, no sabia quina era la necessitat que el va impel·lí a robar l’arma. Potser perquè altres companys en tenien, potser perquè en algun moment poder amagar la personalitat del tir al no ser una arma reglamentària i així no haver de notificar-lo en cas que provoques una mort no justificada. Sap que uns del motius era la mida del revòlver un Colt 45, com el de “Harry, le sale” assemblar-se a un ídol malgrat només fos de cel·luloide ranci. Més el seu pensament moltes vegades li fa un retret, no, no, no va ser aquest el motiu, el motiu era dins el traster del seu cervell, la forma d’acabar ràpidament amb una vida que no li donava cap  felicitat. Un sol tir d’un cartutx de tan gran calibre és suficient per canviar de món en un tres i no res, no hi ha crani que pugui resistir tal impacte ni el seu propi que tants cops ha estat acusat de cap dur. 

Mentre va de servei el guarda en la guantera del cotxe sempre oberta, sempre és a mà. Està decidit a fer-lo servir tanmateix per deslliurar-se d’un criminal o en el cas que l’impuls suïcida  fos definitiu.

Fa un moment a fet una parada en un bar per prendre un petit piscolabis que l’ajudes arribar al matí sense apetit  a la prefectura. Sap de sobres que sempre hi ha noves ordres o normes a modificar sobre la forma de complir el servei i els budells no entenen de normes ni d’ordres. Tantes explicacions a diari com si l’experiència no les fes innecessàries. Mentre menjava ha pres un full de paper i s’ha dedicat a gargotejar quatre paraules intentant fer un petit sonet de la seva vida, Sap que és molt dolent escrivint poesia però és una forma d’entreteniment com qui fa mots entrecreuats o la nova moda, els sudoku. En fi, una mena de reflexió mal forjada.

Ha estat feliç ma vida?

Lluny queden el anys, allà l’Aran

Rius , camps i altes muntanyes

Enyor de jovenalla.

Infantesa, pubertat, vida

Records de la meva Clara

Esclat de goig, amor i força

Després la realitat fosca.

Privat del seu cos i sa tendra veu

Negat de l’infanto que ens uní

Tot després va ser gran desori

I ara sòls resta, un vell solitari.

Masses records i masses galindaines ara ja no és possible tornar enrere. Com deia el seu pare: “Aigua passada no mou molí” Però les raons del pare van trencar-li la vida, la Clara va haver de marxar del poble. La vella Purificació sempre va retreure-li que fes un infant a la seva filla i postrada enmig de l’església, acotada a terra amb els braços estesos va ser una acusació perenne pels seus interessos i els de la família.

La famosa i rica pubilla en qui segons el pare s’havia de casar, va trobar a un home gran i adinerat de ciutat i els hi va fer arribar la nova de què preferia viure a la capital i posar un masover a la finca que ser mestressa d’una casa de pagès.

El pare, el Jan, pensant en la boda i en els calers de la nova filla va ficar-se en onerosos negocis i despeses poc interessants perquè volia incrementar el patrimoni familiar i finalment va fer fallida, com en el conte de la lletera no es va poder aprofitar res dels somnis de les seves il·lusòries propietats. Ni un pam de terreny de pastura va salvar-se. El pare del disgust va entristir i capcot poc després va morir.  A la mare, la Laia, va acollir-la una parenta rica i compassiva per a què li fes companyia. Ell va marxar a França i va entrar a la gendarmeria.

Va prendre una bona decisió, medita mentre en el silenci de la nit condueix el cotxe i fa ballar els dits damunt del volant, com qui toca una música inaudible de la qual no  coneix la melodia ni el seu significat només existeix el ritme dels dits batent sobre el cèrcol i el centre del volant.

Llàstima el que va passar després. Complia reglamentàriament el seu servei, havia ascendit a caporal i en poc temps havia de pujar a inspector i segurament hauria guanyat més galons i un lloc millor, potser una prefectura i el quarter general, Es va equivocar, potser la prepotència de la joventut, potser el creure’s superior i aleshores es va emmerdar en l’assumpte de la puta negra, malgrat era ja casat i amb dos criatures. Però, com es bellugava la bagassa, li encenia la sang, cridava i el feia cridar, no cridar sinó rugir com un lleó en zel. Aquells malucs, aquell cos, aquella boca, aquells ulls, el van perdre. Després el va comprometre en un afer de droga. Després encobrir a un macarró internacional en la tracta de blanques; bé, no ven bé així; blanques, negres o grogues n’hi havia un batibull. I ell encegat com un brau quan surt de la porta del corral a l’arena va anar darrere el capot fins a l’estocada final. Ell no va morir, però si la Berenice, va quedar estesa en un bassal de sang, la policia va trobar-lo plorant al seu costat. El macarró i els seus sicaris també eren morts en el magatzem.

Llavors quatre mentides ben ordides, sort que va amagar, ben amagat, el Colt i va dir que l’assassí havia fugit per la porta del patí.  En un ajust de comptes entre traficants i proxenetes va quedar justificat en l’expedient. Més la meva Berenice com l’Stradivarius negre de la seva música sexual i el foc de la seva libido descontrolada era destrossat en terra.

Tot es va tapar, l’escàndol hauria estat massa gros i molta gent important era embolicada en l’afer. Més valia oblidar-se del jove caporal a què el governador o el secretari d’Interior haguessin de sortir involucrats en els diaris. El Govern no podia permetre’s cap publicitat negativa essent tan a prop unes eleccions.

El prefecte va cridar-lo a l’ordre:

     Caporal Salvat, preferim no fer cap indagació ni la mínima recerca de la veritat. Si signa la seva      dimissió estarem  molt satisfets. En cas que no vulgui renunciar serà degradat i passarà a fer treball de carrer, sempre. No somnií en possibilitats d’ascendir, mai a la vida. Les anotacions en la seva fitxa ho faran impossible. Pot retirar-se.

Va preferir quedar-se en el cos policial, era com una assegurança de vida, si no sap que l’haguessin matat en alguna cantonada i el seu cos hauria desaparegut per sempre. Almenys dins la gendarmeria algú faria alguna recerca per la mort d’un gendarme.

Poc després va produir-se la separació de la seva dona. Encegat en el seu ardent afer amorós no va adonar-se que havia una altra espatlla en la que ella va recolzar el seu cap turmentat. Perdre la dona va ser un fet més en la vida, però la pèrdua del contacte dels fills va pesar-li  com una llosa. Va ser com qui dalt d’un cim observa les canals vertiginoses que entremig de les bromes de la soledat es perden en insondables abismes. Així de perplex com si amides l’enorme fondària que separava el cim del fons de l’embut final va restar son esperit.

Passa prop del pont i observa de lluny una dona que s’ajup per recollir algun objecte de terra. No hi fa cas a tothom en un moment o altre li cauen les claus o alguna moneda de la butxaca. Ara que una dona caminant sola pel carrer a altes hores de la nit és sospitós. Més no és el moment de capficar-se, val més fugir del risc. Mira com s’allunya, aquell caminar, com li agrada el caminar d’una dona amb sabates de tacó alt. Però ara ha d’acabar la ronda, retornar el cotxe al garatge i finalitzar la guàrdia. Falten pocs dies per jubilar-se i oblidar-se de tot.

El revòlver no el deixarà pas quan es jubili, és el seu confident i s’hi tot es torna insuportable el seu botxí. En la soledat de la casa la fredor del canó damunt la templa calma els seus desoris mentals, com si l’amenaça d’una mort sobtada encongís el seu ànim. Segurament la por a morir per la pròpia mà encara remou una part del seu jo intern on s’amaguen les ensenyances apresses de nen quan assistia a la catequesi. Qui sap, potser existeix la consciència? Els amagatalls de la ment humana són immensos.

Entra el cotxe al quarter, l’aparca, recull el seu amic d’acer de la guantera, el posa dins la bossa que havia deixat en el maleter del cotxe policial evitant mirades curioses. Recull de l’interior del cotxe la gorra i entre en la comissaria. Poc després vestit de paisà i en la bossa a la mà marxa del quarter.

Es deté en el bar de la cantonada per fer un petit déjeuner, l’habitual cafè amb llet i un croissant. Surt del bar i unes poques cases amunt entra en un portal. Puja unes poques escales i obra la porta i entra en el seu apartament. 

Deixa la gorra en el penja-robes del petit rebedor. Entra en el menjador i mentre fa una ullada al piset revisa cadascun dels racons com si tingués por d’una presència estranya. Es despulla i la posa la roba en una cadira. En robes menors va al dormitori, més es para de sobte i torna a la tauleta, obre la cremallera de la bossa i treu la funda de l’arma i el Colt. El sospesa una estona, fa rodar el carregador sentint el soroll metàl·lic i afinat fins que es para i ben agafat per la culata entra altre cop en la cambra.

Posa l’arma damunt la tauleta de nit, això de posar-la sota el coixí no el satisfà, quan intranquil en el seu son dóna voltes, trobar-se  el revòlver carregat sota el cos i dins el llit l’esfereeix. Posa el cap en el coixí i apaga la llum de l’habitació fent una darrere mirada al lluent Colt.

CONTINUARÀ...

  

Miquel Pujol Mur.                                                    

Berga, 29/05/2010.