EN L’ESTACIÓ
La jove, una noia de aproximadament uns 35
anys, camina indecisa per la gran sala de l’estació de Montparnasse. Va carregada
en una maleta amb rodes que pel seu volum segurament pot contenir tot el seu
patrimoni. Per fi troba la “guichet” on compra un bitllet amb destinació a
Tolosa de Llanguedoc en el sud de França.
Mira el rellotge i observa que té temps sobrer fins a la sortida del tren que
l’ha de portar a un nou destí lluny de les terres on ha viscut des de petita.
Aquest matí ha agafat a Rennes el tren que
l’ha dut a l’estació de Austerlitz de Paris. En arribar a París ha hagut de canviar
d’estació per poder agafar el tren per anar a Tolosa.
Ahir al vespre va sopar amb els seus pares
l’Alice i el Gerard per acomiadar-se.
Mai s’han amagat de dir-li que són els seus pares adoptius. Però ningú
podia mai pensar que uns pares biològics haguessin tingut tanta cura i tanta responsabilitat
en la seva educació, com havien tingut la parella que va adoptar-la en un
hospici de Paris. Paris va ser el seu lloc de naixença i al mateix temps el
lloc on la seva mare, no vol pensar ni en positiu ni en negatiu, va
abandonar-la, segurament per raons i circumstàncies que així devien obligar-la.
Suposa que deuen ser molts grans i difícils els motius que obliguen a una mare
a abandonar una criatura en el torn de l’hospici o en la recepció d’un
hospital.
Fa una mirada al seu voltant i cerca una
taula una mica arraconada en el cafè de l’estació. La Juliette és una jove de
cara agradable, de cabell ros fosc bastant llarg i recollit en una cua baixa.
Alta i prima, demostra en els seus moviments l’agilitat i la força d’una
persona acostumada a fer esport. S’asseu en la cadira i demana al cambrer un
cafè en llet i un entrepà. Sap que quan arribi a destí tindrà molta feina per
acomodar-se en la nova residència i malgrat haver concertat el lloc on farà
estada, no vol posar-se nerviosa i fer tard per una menjada, ja ho compensarà a
l’hora del sopar.
Torna a mirar el rellotge i no pot deixar
de veure les marques que el ganivet va assenyalar en la seva pell, just en el
punt on la mà s’ajunta amb el canell. Per un moment la mirada del seus ulls
verds va quedar absent i freda. Va adonar-se de l’eufemisme que feia servir per
dissimular un acte que havia fet per voluntat pròpia, tallar-se les venes de
les dues mans i ficar-se nua en la banyera amb aigua calenta. Sort va haver de
la seva companya que va torna a l’apartament perquè s’havia oblidat el mòbil i
va salvar-la de morir quan quasi havia fet el darrer pas.
A partir d’aquell moment i durant bastant
temps els records són confosos, soroll, colors grisos com la boira d’una mala
tarda, instruments invasors del seu cos, silenci i una insistent veu que com d’una
terrorista envaïa el desitjat silenci, tempesta en l’ànima, foscor i per fi
sense voler-ho una llum difosa, com un far entremig dels núvols que la crida a
desgrat a la vida.
Va ser una bona estudianta i va aconseguir
una nota alta en el seus estudis: Filologia francesa e Història. Va fer dues
bones tesis, una sobre el trobador Adam d’Halle i l’altra sobre Robespierre. Van
servir-li per ser la primera de la seva promoció i van obrir-li la possibilitat
d’aconseguir plaça en la mateixa Universitat, cosa que va acceptar. Aleshores
va ser quan envoltada en el limbe de la felicitat, quan tot era al seu abast,
quan el món era de color rosa i el futur s’obria com una poncella en les mans
de l’estimada va conèixer l’amor. No va ser com altres enamoraments de
joventut, va ser un sotrac nou que va omplir els seu cor. El Bernat, ros, alt, ben
plantat i galant, bell com una estàtua dels antics pobladors celtes de la
Bretanya. La seva pàtria d’adopció, l’estimada Armòrica que segons els texts
històrics vol dir el país del pobles sobre el mar. La pàtria de Merlí, el mag i
com un mag, el seductor la va conduir a la felicitat terrena. Va ser en una
sortida oferta per la Universitat als seus professors per fer uns cursos de
capacitació. I l’habitació del hotelet enmig dels boscos de Brekilian va ser
aquells dies l’Edèn de la seva mútua entrega. La relació ha durat quasi cinc
anys, només trencada ocasionalment per motius de feina, per la reticència del
Bernat a conèixer els seus pares i també per la seva oposició a anar a viure
junts. A la fi, la bena va caure dels ulls de la Juliette, va assabentar-se que
el seu estimat era casat i havia en el seu matrimoni dos fills de curta edat.
La desesperació és va apoderar de la seva ànima, la paraula adulteri es clavava
profondament dins el seu pensament i sense pensar-ho gaire va intentar treure’s
la vida. Què valia una vida sense ell i què poc valia una vida amb ell. Tot
aquell món rosa i ple d’encontres feliços que l’havia omplert durant aquests
anys es va enfonsar i va ser arrossegat en el fang. La única sortida va ser la
mort i la mort tampoc la va voler.
Ja ha passat cert temps i ha tornat a
refer-se més físicament que psíquicament. Ha trencat la relació en el Bernat i
per assegurar-se no ensopegar dues vegades en la mateixa pedra ha demanat el
cessament de la Universitat. La sort ha estat aliada seva i ha trobat una plaça
de professora amb una beca per un treball d’investigació sobre els trobadors en
la Universitat de Tolosa. Canviar d’aires i d’ambient, abandonar les costes
escarpades i rocalloses del Atlàntic i anar al sud a prop de la costes mediterrànies.
Començar de nou i oblidar. Sol, cel i una mar calmosa demana el seu esperit.
Fa una senyal al cambrer, paga la
consumició i aixecant-se va al quiosc de revistes i llibres per comprar una
publicació per llegir durant el viatge.
Va a obrir la porta de la botiga i un home
la deixa entrar davant seu obrint-li la porta i donant-li la preferència per
passar. Sense voler hi ha un lleuger frec a la mà al passar dins la tenda. Instintivament
li fa una ràpida ullada com qui no vol mirar, només per fer-li una senyal per
donar les gràcies per l’amabilitat. Un home eixerit pensa, i sense voler com a
contra cor, la seva ment fa una semblança entre el desconegut i el Bernat.
També volta la quarantena, sembla agradable, té una mirada trista però al
mateix temps intel·ligent. Segurament pot ser més lleial que el pocavergonya
del Bernat més no és tan formós. Les seves idees voleien i es diu a sí mateixa:
Què n’ets de babaua, encara hi penses,
malgrat tot el mal que t’ha fet. I ara que busqués? Trobar-ne un altre d’home per
què et torni a fer sofrir. Els humans som com caixes tancades i qualsevol
sorpresa inesperada o qualsevol esperança per poc infundada que sigui ens fa
pujar l’adrenalina.
Dóna voltes per la botiga buscant en els
prestatges la publicació desitjada, potser “Elle”, un llibre o un quadern de
mots encreuats. L’home també sembla no tenir cap idea clara sobre el diari o
revista que busca. S’entrecreuen diferents cops en el seu deambular per la
botiga i finalment com de comú acord cadascú agafa una publicació i a l’uníson
van a pagar a la caixa de l’establiment. Primer arriba la Juliette i l’home fa
cua rere seu per pagar. La noia obre la bossa de mà però al treure el moneder
li cau el mocador a terra i un objecte que era embolicat s’hi desprèn i fent un
suau clic dóna unes voltes pel terra. L’home s’acota i agafa l’anell que és
l’objecte caigut i li torna a la Juliette que li agraeix amb un moviment de cap
la prestesa amb que ha recollit l’aliança. Immediatament un rubor puja a la bonica
cara de la noia. És l’anell que va regalar-li el Bernat quan ella insistia pels
anys que durava la seva relació sense haver res en clar.
Amb tot el meu amor, estimada Juliette. Ja
veus que les meves intencions vers teu són les millors del món i un dia
arribarà que romandrem junts per sempre. Mon amour! Mon petit chou!- En recordar-se
del seu interior la primera paraula que sona és- malparit, almenys rebentessis i
així sortissis dels meus records.
Amaga l’anell que era segura li havia tornat.
Segurament ell en una distracció seva durant la discussió l’havia ficat altre
cop dins la bossa. Devia pensar que retornaria als seus braços, li perdonaria
el matrimoni amagat i es conformaria en ser la seva amant. Recorda el Bernat en
la dutxa acaronant-la com si volgués esborrar la marca en la natja en forma de
dues cireretes i la broma que li feia que volia mossegar-les de tant dolça que
era la seva carn. Quan vanitós era que penses que amb quatre carícies i unes
paraules dolces la podria dominar com si el sexe fos suficient per una dona
enamorada.
Al guarda l’anell dins la bossa troba un
altre objecte dur i al tocar amb més interès s’adona que és el punyalet afilat
en què va voler treure’s la vida.
Foragitant els pensaments paga i adonant-se
que s’apropava l’hora de la sortida del tren marxa cap a l’andana. Observa
sense donar-li cap importància que el desconegut segueix la seva mateixa
direcció i passa el mateix control de via.
CONTINUARÀ...
Miquel Pujol Mur.
Berga, 3 juliol 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada