El Sergi és assegut a l’escriptori, davant seu uns fulls de paper
indiquen que vol escriure una carta. La claror de la tarda minva poc a poc la
llum que il·lumina l’habitació. S’aixeca, baixa la persiana mentre amb l’altre
mà polsa l’interruptor del llum.
Segueix el parpelleig habitual
dels fluorescents i la llum blanca fa fugir les ombres. El Sergi ha tornat de
treballar i en arribar s’ha canviat de roba per estar més còmode. Porta posat
el pijama i donat que el temps encara és fred s’enfundà el batí.
S’asseu i observa l’ametlla de
plata, més bé com un cigronet, que destaca en el color de fusta de la postada.
El Sergi, un home d’una cinquantena d’anys és decidit a escriure la carta, però
no una carta qualsevol com una carta als reis, en qui va deixar de creure fa
molts anys, juntament amb la tendresa de la innocència. Dels altres reis mundans,
més val no parlar-ne.
Vol escriure la seva darrera
missiva i després obrir l’ametlla de plata i treure del seu interior la píndola
que li facilitarà un traspàs sense convulsions ni esgarrifances.
Allisa el paper i pren el
bolígraf per escriure, no vol que hi hagi dubtes de què perquè ho ha fet.
Allisa altre cop el paper i prova si el bolígraf escriu. Un punt de tinta blava
flueix rere la punta de l’estri. Pensa: Podies haver estat més original per una
carta d’acomiadament definitiu, hi ha mitjans menys vulgars que un bolígraf
comprat en un supermercat xinès.
Comença a escriure: A qui
poguí interessar la causa de la meva decisió fin...
En escriure aquesta darrera
paraula la llum fa un tremolor premonitori i s’apaga sobtadament. El Sergi
s’aixeca i polsa repetidament l’interruptor però el llum contínua sense
encendre’s.
Pitjor per ells- es diu a sí
mateix mentre tempteja a la postada per prendre l’ametlla de plata. És la
darrera sortida d’una vida que fa anys és avorrida i que preveu serà encara més
dura d’ara endavant. A les palpentes marxa mig ensopegant amb els mobles al
dormitori i es tomba al llit.
La cambra és a la fosques
només una escletxa de claror que entra enmig de les làmines de la persiana i es contrasta a la
paret com si fos la pantalla d’un cine amb les llums closes.
En la foscúria intenta obrir
l’estoig però no troba com fer-ho malgrat l’obert en anteriors ocasions, cansat
el deixa la tauleta. No trigaran a donar la llum. Mentre jeu damunt el llit amb
els ulls mig tancats, perquè mirar si no hi ha llum, tota una sèrie d’imatges
comencen a desfilar davant seu. La taca grisa de la paret sembla ben bé una
pantalla de cinema.
Un rere l’altre mostra la seva
infantesa, els pares, els primers joguets, el col·legi, de bons i dolents
estones. També un seguit de llocs visitats i les seves anècdotes, la il·lusió
de la primera xicota i gran part dels moments viscuts durant anys. Ara dintre
seu creix l’agror de l’existència, la feina, el perseguir la felicitat i la
mort dels estimats. Torna a cercar l’ametlla, l’estoig de la pau definitiva. Un
altre cop es resisteix i no la pot obrir, es estrany tan fàcil que és.
En la penombra cluca els ulls
i altre cop les imatges reviuen davant seu. Les aparta del pensament, però una
petita sèrie torna rebel a la seva visió. L’esclat de llum del sol a la
matinada en una platja deserta. Un cel vermell rere la muntanya quan
s’enfosqueix el bosc proper al caure la tarda.
Finalment la cara d’un nen que
es mostra seriós com fan els nens quan no coneixen a qui els parla, i poc a poc
agafen confiança i obren els llavis i traspuen mitjançant els ulls i la cara un
somriure.
La llum s’encén i el Sergi
mira l’ametlla adonant-se que no ho és, és el cascavell d’argent que sempre
portava la seva mare penjat al coll i que deien que amb el seu dringar feia
fugir els mals esperits.
El Sergi prem fins a fer-se
mal el cascavell en el seu palmell i retorna a la vida adonant-se que en aquest
món hi ha molt a veure i a viure.
Miquel Pujol Mur.
Berga, 12/02/2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada