L’home
camina fent ensopegades per la vorera del pont. Camina lentament fent petites
esses i de quan en quan s‘atura i observa el seu entorn. Aleshores mou
afirmativament el cap i agafant-se a la barana continua el camí. És de nit i un
petit núvol de boirina envolta la llum dels fanals encesos que difonen una
dèbil claror a les grises rajoles del terra.
De
sobte és deté, mira sorprès i queda estupefacte guaitant un objecte llançat en
terra, només una de tantes deixalles. Què és això que ha cridat la seva atenció
i el fa rumiar com si hagués trobat la corda de salvació per sortir del seu
marasme. Simplement la pell de una taronja abandonada sobre l’asfalt, esclafada
i premuda per la roda de qualsevol vehicle. Rau abandonada en el petit espai
que hi ha entre la vorera i l’asfalt. Pensa: això és el lloc on les restes d’allò
que menyspreat pels humans, quan ja ha estat consumit abusivament per aquesta societat
angoixada i febrosa de passions i desitjos fàcils, llavors aquí ho deixa
abandonat amb desdeny. Fàcilment podré reconèixer llençat en aquests bassiols
les vanitats humanes acompanyades de més d’una vida malmesa Demà l’home de la manega en la seva ronda
matutina hi dirigirà un fort raig d’aigua i rodolarà acompanyada per la resta
d’immundícia al femer on serà oblidada.
La
seva mirada atònita es retira de la pell de taronja però el seu cervell confús
per l’alcohol i confós per tot de pensaments nàufrags de seny dóna un nou gir i
com una barca que torna a paratges antics regressa en el temps a una dècada
enrere.
Lluny
són les alabances dels anys joves, ara tot és eixorc com buida és la vida. Anys
de sacrifici, de cercar vincles en subtilesa, evitant empixonar-se davant de
les impertinències dels individus poderosos; ara tot és en orris.
Segurament
hagués valgut la pena evitar alguna que altra polèmica, alguna no valia la pena
ni començar-la, però entrava en l‘afer diari característic de la feina. Mai
hauria pensat que existissin tantes enveges i un odi tant barrejat amb
egolatria dins d’una professió dedicada a sanar cossos. Com si guarir persones no
fos una professió triada per voluntat pròpia i el famós jurament hipocràtic s’havia
amagat dins la safata que acollia els trossos de carn humana malalta i tallada.
Oblidada com la pell de taronja de l’acera.
Un
llum, avança per la carretera, no, no és un llum, són varies llums, vermelles i
blaves, els llums d’un cotxe de policia. Instintivament s’amaga darrera d’un
pilar del pont com si fos un criminal perseguit. Passa el cotxe i s’adona de la
ridiculesa de la seva acció. No el persegueix ningú, el seu no ha estat cap
crim. He estat un petit error en una operació, la manca de responsabilitat d’un
membre de l’equip, no haver repassat exhaustivament l’historial de la malalta i
donar per segures una sèrie de normes i medicacions. També és culpa seva, ho
sap, és el responsable directe de la intervenció quirúrgica.
L’home
mira les seves mans i les veu tacades de sang, pura imaginació alcohòlica, més
necessitava prendre una beguda per oblidar les circumstàncies que van produir
la mort de la petita noieta. Recorda el tremolor de la carn i la darrera ranera
dels pulmons quan el cor ja havia deixat de bategar.
La
carn dessagnada i flonja d’una vida jove. Primer es va sorprendre, després va
ser com si una nuvolada gris tapés l’horitzó del seu enteniment. L’operació no comportava
cap perill i es desenvolupava sense dificultat. Més tard assentat en la cadira
de la antesala ho va veure clar. Aquelles simples lletres escrites al marge ho
deien tot, eren la causa del decés, una greu equivocació de l’amic de tota la
vida, del company d’universitat que tant l’havia ajudat en moltes ocasions. Sap
molt bé que no és cap metge expert en cirurgia simplement un bon ajudant i col·laborador.
Però
sí, què és l’home què per les seves relacions socials, per la seva facilitat de
paraula, per ser agradable, amè i saber
crear-se estretes amistats ha fet que ell gaudís d’un treball acord en la seva
qualitat com a metge. Ell és un bon metge, però reconeix que com home públic no
és capaç de mantenir unes bones relacions socials a causa del seu caràcter
taciturn i callat.
Sap
que en l’hospital no passarà res. No volen problemes i assumiran la mort com un
risc de l’operació. Una dada estadística, res més. No haurà cap investigació ni
cap retret, ni per ell ni per l’equip. Ell personalment, no farà gaire pressió
sobre el seu amic, l’hi deu massa. Però recorda la cara jove i esperançada, una
noia amb molts anys per davant que ha mort com una poncella que entreobre els
pètals a la vida. Recorda el bategar nerviós del darrer anhel de vida i després
el silenci com una llosa que cau sobre els sentits.
Ha
sortit del centre mèdic esperitat, simplement un breu i ràpid canvi de roba. No
ha pres ni el cotxe, sabia que en aquell moment les seves mans eren tremoloses
i el seu cap era absent. Ha deambulat per carrers desconeguts evitant ensopegar
amb la gent. Finalment desesperat he entrat en un bar i ha demanat beure:
whisky, conyac, tampoc ho sap. Ha sortit sense saber què ni quan ha begut. Ara
el seu cos, no habituat, nota la cremor dins seu i la terbolesa dels sentits.
Ha
continuat caminant fins arribar on és. No sap en quina part de la ciutat és
troba només és un pont. Quin? Ho ignora. El riu? Un de tants. Escolta el remor,
el murmuri de l’aigua i s’acosta a l’ampit i mira com si hagués alguna cosa a
mirar en la negror de la nit. L’aigua passa veloçment sota el pont com esperant
la propera sortida al mar, ja ha fet tot el camí sobre la terra i espera
reunir-se en el mar amic i confondre’s amb l’aigua germana per arribar a altres
llocs del món.
Fa
fred i la humitat produïda per la corrent d’aigua arriba a dalt del pont, S’ha
arrauleix en l’abric però no és separa de l’ampit, sembla com si l’aigua cantés
una cançó que calma els seu ànim, més al
mateix temps com el cant de una sirena mitològica, sense música, només com la
veu d’una nana que calma el són del nen, no el deixés marxar i el retè com
somes a un encanteri junt a la barana i amb els ulls fits en l’aigua. Per un
instant creu veure la cara de la nina morta però fa un moviment de negatiu de
cap i foragita el record, més és incapaç de fugir del lloc.
Poc
a poc les seves cames es neguen a aguantar el cos cansat i sense força, l’alcohol pot més que la
voluntat, lentament es plega quedant assentat a terra sobre les mullades i
fredes rajoles. Arraulit, premem fort l’abric, tremolos per l’ànsia i amb
l’estomac regirat i a punt de vomitar queda exànime al peu de la barana. Amb el
cap recolzat a la pedra i els braços subjectant les arronsades cames queda inconscient.
S’escolten
uns tacons de dona que repiquen rítmicament sobre les rajoles de la vorera. S’acosta
una dona sense veure el cos de l’home caigut. Va vestida amb roba cridanera, la
seva cara és pintada i maquillada en excés com quan s’intenta dissimular els
anys i els molts moments d’una vida intensa dedicada a viure la nit i a l’abús
del propi cos. La marcolfa no s’adona de la presència de l’home tombat a terra fins
a ser a pocs metres i de primer amaga un crit d’esglai i fa un pas enrere.
Després l’observa, veu que respira i al mateix temps observa la seva roba i fa
es següent raonament:
¾
Un desgraciat borratxo llençat com una burilla
i dormint la paperina. Quina calamitat s’ha vomitat a sobre. Cony! Aquest no és
un de tants infeliços, la roba que porta
és de qualitat, aquest no és un desarrapat del carrer i segurament porta una
cartera prou inflada de diners i targes de crèdit.
S’ajup i fa per
deslliurar l’abric dels braços de l’home que el mantenen tancat i així poder
registrar les butxaques per prendre la cartera i regirar les butxaques
interiors. Però l’home fa de repent un moviment i la dona retira ràpidament les
mans.
¾ Merda! ja m’he empastifat amb els vòmits, si
finalment seran quatre euros i corro el perill que algú em vegi, em denunciï i
em fiquin a la garjola- Vigila a dreta i esquerra i amb un ràpid moviment li
desprèn el rellotge del canell, llavors posant-se dreta continua caminant fins
a perdre’s en la foscor del carrer.
Els moviments de la dona
han pertorbat el somni de l’home, que fa el possible per incorporar-se
agafant-se al àmbit del pont. Una part del seu etilisme ha desaparegut e
intenta treure’s de la roba les baves i restes de licor. S’acosta a la barana i
com l’altre vegada un cant, només el barboteig de l’aigua, el crida a mirar
sota el pont i la nova aparició del rostre de la nena que amb veu dolça li diu.
¾ Doctor,
veritat que em posaré bona. Li donaré molts cops les gràcies i resaré per
vostè.
L’home s’amaga la cara
entre les mans i sent les llàgrimes que li mullen les mans encara tremoloses,
fa un esgarip i...
CONTINUARÀ...
Miquel Pujol Mur
Berga, 11/04/2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada