EN EL
TREN
La Juliette obra la porta del vagó i puja el
petit graó no sense deixar d’observar que l’home, que per un moment ha semblat
anava darrera seu, ha pujat en un altre vagó situat més enrere. Dona un sospir,
ben bé no sap per què, potser de desil·lusió o de tranquil·litat.
El revisor pren el bitllet que porta en la
mà i l’acompanya fins el departament i el seient que li correspon. No hi ha
ningú més assentat. Obre la revista i va passant fulls entretenint-se en les
diferents fotografies. Però li crida més l’atenció el bullici que regna en
l’estació. Gent que va i ve amb pressa damunt de l’andana a prop del tren.
Maletes i bosses amuntegades en carretons, por un moment creu divisar el seu
equipatge dalt de tot i una lleugera inquietud l’omplena el cor, mentre pensa
que faria si les seves pertinences s’extraviessin per error en aquell batibull.
En aquell instant veu gent que corra rere
un home que sembla ha robat una cartera. Instintivament alça els ulls al
portaequipatges del compartiment per veure si encara hi és la seva bossa de mà.
Torna a mirar a través del vidre que la priva d’escoltar els sorolls i la
xerrameca de la gent.
Una parella de gendarmes ha detingut al
carterista i no el deixa escapolir. S’acosta la persona robada i comencen tota
una sèrie de grits i exclamacions, que no sent, i l’escena li sembla com si
veies una pel·lícula muda. Ara l’home vol donar un clatellot, potser un cop de
puny al rater, aquest s’encongeix i un dels gendarmes deté la mà de la iracunda
víctima de la subtracció i mou la mà negativament davant el seu rostre.
Poc després donant-li un ensurt s’obra la
porta del compartiment i entra un matrimoni gran
que s’assenten al seu costat, saludant-la i demanant al revisor si podien
asseure’s en la direcció de la marxa del tren perquè sinó la senyora es mareja.
El revisor els comenta que mentre no hagi més viatgers no hi ha cap problema,
més si un altre passatger reclamés el seient que li pertoca li tindran de
cedir. Si ho haguessin dit quan han comprat el bitllet a la “guichet”
segurament la taquillera ho hauria solucionat sense cap problema.
El tren arranca suament de l’estació quan
inesperadament torna a obrir-se la porta i entra novament el revisor que
dirigint-se a una persona rere seu li diu:
-- Veu
com s’havia equivocat de compartiment, aquest és el seu vagó i aquest el seu
seient. Malauradament l’han ocupat aquest senyors perquè la senyora és mareja.
Si vostè vol els faig aixecar i s’asseu vostè. Si tant li fa, pot ocupar un
altre seient lliure.
-- No
és preocupi ni faci aixecar ningú, perdoni per la meva equivocació. Miri
m’asseuré al costat de la finestra, davant de la senyoreta. No la molestaré?
mademoiselle.
-- No,
no, asseguis- va dir la noia amb cortesia, quasi sense apartar els ulls de la
pàgina de la revista que havia tornat a llegir després de l’incident del parella
gran, però sabent molt bé que l’home que s’asseu davant és el seu llunyà
admirador.
-- Merci,
monsieur le controler, va bien ici.
Surt el revisor i el tren agafa velocitat i
travessa els suburbis de París i comença el seu periple cap a la planura
central francesa envers el sud.
El matrimoni gran bressolat pel lleu soroll
del tren i a causa dels molts anys viscuts conjuntament, des de què van formar
la seva família quan eren joves, poca cosa han de comentar-se i dorment plàcidament
recolzats espatlla contra espatlla. La Juliette contínua amb la revista a la mà
però mira a la llunyania com per fer durar més el temps amb la visió de la
natura. També observa els chateaux i les cases perdudes en els camps i moltes
vegades en la història.
L’home també llegeix i alça la vista fora
del finestral. En un d’aquests moments els seus ulls es troben i un somriure
endolceix els seus rostres.
-- Ens
coneixem- pregunta ell atrevidament.
-- No,
que jo recordi, i tinc bona memòria fisonòmica.
-- A
sí, en el quiosc- recorda l’home.
-- Quan
m`ha caigut...
-- Sí,
l’anell.
-- Malaguanyada
joia.
-- Malaguanyada
joia, mai! Deu ser plena de records de bons moments.
Aleshores la Juliette sense adonar-se,
animada per la cara interessada de l’home s’inicia a fer-li confidències de la
seva vida i del seu cruel desengany. No s’amaga de res, com només es poden dir
les coses a un desconegut que no veuràs mai més, sense vergonya i quasi ferint-se
per dintre per intentar curar la carn interna gangrenada i lacerada del
pensament.
-- Em
permet una indicació, no s’ho prengui com un consell, només una reflexió
d’amistat. Recordi els grats instants viscuts, que sempre hi ha, faci un
garbull dels dolents i llenci’ls com si no haguessin existit. Comenci una nova
etapa de la seva vida. Jo també intento crear-me un nou món. Em dic Martí...
Com confidència convida a confidència, també
li relata les seves cabòries. Parla sobre una nena morta en una taula
d’operacions d’un prestigiós hospital a causa d’un error de medicació. Li relata
el seu intent de suïcidi en el pont. Parla de la seva parella, que al veure’l
vençut i en hores baixes l’abandonà i al poc temps convivia amb un altre metge
famós. Li parla que ha deixat la pràctica de la medecina i ha trobat feina en
un laboratori farmacèutic de Tolosa. També confessa que quan l’ha vist en
l’estació li ha cridat l’atenció, ha estat un impuls que creia havia oblidat fa
temps. Ella assenteix escoltant les seves paraules i donant-li la seva
aquiescència.
El tren corre lleuger i silenciós per
l’altiplà francès. El matrimoni continua dormint recolzats i agafats de la mà.
La llum del dia es apaigavada per les cortines
de la finestra. En la mitja claror és com si fossin en un confessionari aprofitant-se
de l’absència del capellà. Les paraules flueixen entre ambdós, sincerament i
sense cap penediment. Certament no busquen el perdó, ni consell, només
alliberar-se d’una carrega intima que es fa pesada i trastorna els pensaments.
Per la megafonia s’anuncien contínuament
les estacions en les que té parada el tren i totes les possibles combinacions
amb altres línees ferroviàries. El
matrimoni s’ha despertat i s’ha absentat per prendre una beguda en el vagó
cafeteria. Trencada la seva conversa per l’aixecar-se i sortir dels companys
ara tots dos resten silenciosos i absorts en sí mateixos. Recolzats els caps en
la mampara, miren a fora com si els seus ulls no volguessin retrobar-se. Els hi
passa com si aquell moment de sinceritat, aquell fil,
que els ha fet comunicar-se sense cap trava com animes germanes s’hagués
tallat.
El matrimoni ha tornat i xerren entre ells
mentre fullegen vàries revistes d’agències de viatges i parlen de diferents
llocs del litoral mediterrani i barregen un munt d’idees i plans. Ella li
recorda que abans han de visitar aquell vell capellà, quasi centenari i familiar
llunyà, que viu en una residència religiosa.
La noia treu una petita llibreta i apunta
una breu nota i arrencant la fulleta la desà enmig de la revista.
-- Alguna
idea- pensa ell- i ...
El Martí es treu un post-it de la butxaca i
anota el seu número de telèfon guardant-lo també dins la revista que llegia
abans de la conversa intima. La veu impersonal de la megafonia anuncia
l’arribada a la gar de Tolosa. La
Juliette s’aixeca per recollir la bossa però el Martí més ràpid li baixa i li
dona.
-- Gràcies
molt amable.
-- Cet
un plaisir per moi- El Martí està indecís però a la fi empassant-se la saliva
coll avall treu el post-it i li entrega dient-li- Mira és el meu número de
telèfon. Com ets nova a la ciutat potser et puc ajudar en qualsevol cosa que
necessitis. I si vols telefonar-me, com amic, m’agradarà molt tornar-te a veure
i poder conversar més estona. Truca’m si et plau...
La Juliette pren el paper que li dona el
Martí i traient la nota que havia guardat dins la revista li contesta:
-- M’agradarà
parlar més. Aquest és el meu número. Com coneixes més la ciutat em dius on hem
de trobar-nos i quedem d’acord. Quan vulguis.
Les galtes se li enrojolen mentre parla i nerviosa surt del departament.
CONTINUARÀ...
Miquel Pujol Mur.
Berga, 31/07/2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada