TERRA BERGUEDANA.
Si, hem fet el cim!!! Hip,
hip, hurra! Malgrat tot, ho hem aconseguit, hem arribat a dalt del Cap del
Llitzet, 2317 m. d’alçada, punt culminant de la serra d’Ensija.
Els que coneixen la muntanya i
a més són muntanyencs se’ns miraran amb estranyesa i es diran mirant-nos decebedorament:
Però de què parlen aquests. Si no han fet ni un 4 mil i menys un 8 mil. Per
això tanta eufòria? Aquests són tocats del bolet, pobrets!!!
Tenen raó però la nostra
colla, potser de caminants, no goso ni posar muntanyencs, és formada només per
quatre persones. Si es sumessin
aquestes quatre potes del banc se’n trauria una mitjana d’edat de 68/69 anys i
alguna nafra a causa de tots aquests anys que poc a poc han anat abonyegant
aquella carrosseria tant fina, ferma i bonica que ens van donar quan vam
néixer. Segurament nosaltres com conductors agosarats tampoc li hem fet les
revisions quan pertocava i ara suportem les conseqüències. Un peu, l’esquena,
la cama, aquells malucs i tota aquestes petites coses que tan bé ens van per
defendre’ns de quins ens diuen lents. Malgrat tot, donem gràcies per fer el que
podem fer. I ara prou de queixar-nos i endavant amb ganes i il·lusió.
Vam aparcar el cotxe proper a
la Font Freda després de passar la Pleta de la Vila. Aleshores armats dels
nostres bastons que també ens ajuden a caminar, i molt, i les motxilles iniciem
el camí. Primera parada a la font per omplir les cantimplores d’aigua fresca.
Quin doll d’aigua que hi baixa! I que n’és de freda!
Seguint la pista senyalitzada
anem fent el camí per entremig d’arrels i pedres. Una mica empipador, sí, hi ha
que reconèixer-ho, aquest primer tram ho és. Arrels i pedres; pedres i arrels,
i algun que altre arbust i arbres. Però com deia el proverbi: “De tot hi ha en
la vinya del senyor”
Passat el trosset emprenyador
continua el camí en pujada, i pedres no en manquen, però el senderol va fem
esses muntanya amunt, i xino-xano es va pujant, una cama si i l’altra també.
Llavors més d’un se’n recorda que no ha esmorzat i els estomacs com bons amics
orquestren el seu rau-rau a l’uníson.
Una parada no va malament i
els arbres de la Planella Gran ens ofereixen un plaent lloc per assentar-nos i
queixalar delerosament l’entrepà i un glopet d’aigua. Hi ha un del companys,
segurament més sibarita, que s’ha portat un termos amb cafè amb llet. Això és
saber viure!!! Ja està, ja hem esmorzat i també hem parlat una mica, no creieu
que som eremites amb vot de silenci.
Seguim una canal, mirant desconfiadament
les fites i les senyals, altre cop van tenir una petita confusió i vam haver de
fer marxa enrere un tros. I quasi dalt de la pujada, com senyera al vent, el
cartell del camí. Decepció, tant que ens havia costat pujar, a la Font Freda
2,2 km., a la Gallina Pelada, 1,5 km. Però com sabem fer-ho ens consolem
enseguida: Era el tros més difícil pel desnivell existent aprox. de 500 o 550
m.
Ànims que arribem. El refugi
d’Ensija o de Delgado Ubeda, una parada, una xerrada en la persona que hi són i
com no, després d’esmorzar no va malament un tallat. I són bons!!!
I sortim a tota marxa, a
qualsevol cosa li diem tota marxa! Bé, encoratjats enfilem el cim per fer els
darrer desnivell aprox. de 160 m. i poc després arribem dalt del Cap Llitzet. I
les cares se’ns eixamplen amb un somriure d’orella a orella. I perquè som gent
continguda sinó més d’un/a hagués saltat d’alegria. L’hem fet, hem aconseguit
arribar dalt de la carena.
I gaudim de la panoràmica:
Pedraforca, rasos de Peguera, Saldes a sota, Maçaners a la dreta, allà Gósol i girem i gaudim, pot ser Gisclareny i els
noms dels llocs se’ns apareixem a la memòria. Fins i tot, una trucada i no vam
poder contenir-nos: Som dalt de la Gallina Pelada, amiga!
Unes fotos pel record, una
anotació en el llibre de registre i amb precaució, sobretot, els trossos molt
pedregosos però satisfets per la nostra caminada.
Narració: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Berga, 12/08/2011.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada