Avui
és un dia meravellós de primavera, quasi d’estiu, i he pensat anar a la platja
a prendre el sol una estona, i si em decideixo em mullaré un xic. Però caldrà
que el sol escalfi una mica més. M’he canviat i porto aquell banyador que diu
la mare que m’escau tan bé. Clavo el meu para-sol a la sorra i estenc l’estora.
Que n’és de formosa aquesta platja de
Canet. El dia, com he dit, és molt agradable i cap al migdia s’està molt bé. Se
sent la cridòria del nens que corren darrera la pilota o que enlairen estels.
Prop meu cau un d’aquests discos voladors i la nena al recollir-lo m’esquitxa
de sorra. Amb la mà em trec la sorra de damunt. Brilla el sol i amb la seva
escalfor m’endormisco. Reviscolo i sento dues veus que parlen darrera meu. Una
és més forta, té més edat, i l’altra és més jove. Per no cridar l’atenció resto
immòbil.
La
veu més fosca diu:
¾ Et
recordes quan vam veure per primera vegada aquesta platja, Joan?
¾ Que
n’era de bonica, ben bé com ara, Pere.
¾ No
comparis, aleshores estava molt més neta, no hi havien restes de burilles, de
llaunes, ni de papers, i no hi havia tanta gent.- Digué en Pere- Estàvem més
espaiats.
¾ Te’n
recordes de l’estel taronja i verd tan llampant? I quan s’enlairava amb aquella
cua de paperets de diferents colors que hi vam posar?
¾
Sí,
germà era preciós i els nostre ulls de nen, encara ens feia veure’l més bonic.-
Recorda en Pere- Quan de temps ha passat!
¾ I
els partits de pilota inacabables? Arribàvem sempre tard a casa.- Contesta la
veu més jove.
¾ Cal
recordar les raons que ens donava la mare! Arribàvem tard per anar a qualsevol
missa i sempre ens estava posant cremes perquè portaven la pell quasi cremada.
Ens queia a tires.
¾ Pobre
mare, quins farts de patir.- La veu del Pere recordant la mare es fa tremolosa.-
Malgrat tot diria que la raó de totes les mares és la de sofrir sempre pels
fills.
¾ I
els nervis que passava perquè si el pare arribava abans, aleshores ens
perseguia amb la corretja, ja sabíem el puntual que era per menjar. Si no
dinava a la seva hora li feia mal. I tot perquè havia de fer la partida de
manilla al bar abans de anar a treballar. Veritat, Pere?
¾ Pobre
home totes les nits a la barca pescant perquè els seus galifardeus fossin homes
de profit. I puntuals.
Fa
una mica de vent i una flaire d’aire marí omple els meus pulmons. Continuo
sentint la conversa.
¾ Te’n
recordes com jugàvem amb aquelles naus que construíem amb trossos de fusta,
posant-les-hi pals i veles?- Li pregunta Joan.- Fins i tot fèiem amb un tros de
llauna un timó perquè seguissin rectes i no es tombessin.
¾
Com
me’n podria oblidar! L’Arabella del capità Blood que era el nom de la seva
estimada i era la fillola del seu enemic, el tractant d’esclaus. I de la galera
del Falcó del Mar, Sir Oliver i la seva dama Rosamunda i el germà en Lionel que
el va trair. Quines aventures!
¾ Quins
records voldràs dir! Records d’infantesa.
I en Sandokan, i el Capità Nemo, que fugia del món cercant refugi a la
mar i s’allunyava de la terra i dels homes, Pere.
¾ Com
tu vas fer aquell maleït dia. Amb aquelles onades tan fortes, per què et vas
deixar anar de la meva mà? Per què vas fer els possibles per desfer-te de la
meva abraçada?
¾ Perquè
eres més fort, perquè tu podies tirar endavant, si no el mar se’ns hagués
emportat a tots dos. I jo era el somniador. I m’hauria enfonsat a la vida, amb
el record de la teva mort. Tu eres el germà gran!
¾ Com
creus que m’he sentit sempre. Malgrat la meva força que dius tu, el meu cor
sempre ha estat marcat per la mancança del germà.
¾ Germà,
mentre te’n recordis de mi serè present a la vida. Quan tu m’oblidis hauré
desaparegut.- Sentencià en Joan.
Acabades
aquestes paraules sento sobre la sorra de la platja unes breus pitjades, suaus
com les d’un nen, que fugen cap el mar. I a continuació un sanglot. Em giro i
veig un home que tapant-se la cara amb una tovallola se’n va cap a la sortida.
És un vell rauc que tapant-se i tot se li escolten el sanglots i se li veuen
les llàgrimes que li cauen dels ulls envermellits. El sol en aquest moment s’enfosqueix
per a mi.
Miquel
Pujol i Mur
Berga,
16 gener 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada