EN
LA CAMBRA.
La dona està asseguda en una butaca de
l’alcova. El pis on viu l’habiten varies dones que és dediquen a la seva mateixa
professió. Fa una estona que ha arribat del carrer. Des de l’encontre, i el
consegüent ensurt, amb el borratxo del pont ha cregut que algú la seguia i ha
vingut pràcticament corrent espaordida.
Ara en la tranquil·litat de l’habitació
ha recuperat la calma. S’ha tret la roba i s’ha posat un batí blanc i s’està
donant un vigorós massatge als dolorits dits del peus. Els tacons d’agulla
serveixen per contades i professionals ocasiones. Molts cops lamenta no portar
unes altres sabates en una bossa per posar-se-les en acabar la feina. També
s’ha desmaquillat i a seguidament s’ha donat una bona dutxa, el seu aspecte més
net i calmat no demostra el seu tipus de treball. Fins i tot es diria que el
seu rostre ha perdut una part de la seva rigidesa i malgrat està seriosa la
seva fesomia presenta un aspecte més dolç.
L’habitació és una gran alcova en una casa
situada en la rue Capelet de Carcassona. Fa anys que hi resideix i la patrona
la considera com una de les poques clientes que no dona problemes ni de
conducta ni de pagament. Poc a poc a mida que s’absentaven altres noies ha
tingut la sort de poder contar amb una de les millors cambres.
Davant seu un tocador amb un mirall i un
petit joier. Demostra l’habitació que malgrat al seu treball és una dona
ordenada. En el tocador a més del joier, un
flascó de colònia i un altre de perfum només hi ha dues cartes, una
d’elles sota un pot de pastilles per dormir, l’altre encara resta tancada, això
que li ha donat repetidament voltes, unes per mirar el remitent i altres amb
gest de dubte i finalment l’ha tornat a deixar damunt del tocador posant-la ben
quadrada en el taulell. L’altra peça que hi trenca la uniformitat és el
rellotge de l’home caigut, no sap ben bé per què l’ha pres, no ho havia fet
mai, acceptar regals sí, però robar un
objecte mai. Pensa:
Serà que m’estic fent vella i començo a
esgarrapar i picotejar com un corb atret per les coses brillants.
La carta que hi ha sota el pot de les
píndoles ja sap que diu, la va escriure ella mateixa, només és un acomiadament
per si un dia la desesperança se li fa insuportable i decidís posar fi a la
seva vida prenent-se tot el pot de tranquil·litzants. Més de moment és una
carta que roman sobre el tocador.
Remira altre cop la nova carta dient-se:
Una carta del poble i dirigida al meu nom
real Clara Cardona Rodríguez. Anys enrere
una carta del poble m’hagués emocionat,
ara desprès de tant temps tant em dóna. Qui em queda en el poble? Només
la vella bruixa, la mare, maleïda beata de cor endurit per les pregàries, la Purificació. Cul de banc d’església.
Pensar en aquest nom fa que un somriure
amarg li mogui la comissura del llavis com si hagués begut vinagre i li cremés
en l’estómac. Quants anys deu tenir quasi 80 i fa més de 55 anys que no l’ha
vist, ni ganes. Una carta d’Arres de Sus, del seu poble allà a la Val d’Aran. I
amb la capçalera d’un advocat de nom Andreu Garriga, no recorda ningú amb aquest
nom.
S’aixeca de la butaca treient-se el batí i
observa el seu cos nu en el mirall. El cos està força bé, pels anys i la mala
vida, encara s’ha conservat. És toca les sines i pensa encara estan altes i ben
formades, Panxa no en faig i les cames no tenen taques i són llargues. S’acosta
al mirall i mira les arrels del cabell i donant-se compte de que comença a
veure’s un to blanc es diu:
He d’anar a tenyir-me altre cop. Aquest ros
platí em queda força maco. Llàstima de les arrugues de la front i les famoses
potes de gall, si no passaria per més jove. Com als homes els agraden joves hi
ha que cuidar-se.
És posa a continuació el pijama i obrint el
llençol es posa a dormir i tanca la llum. Abans d’adormir-se mentre amb la seva
pròpia escalfor resta la fredor dels llençols regira els ulls observant els
detalls de la cambra amb la petita claror que es filtra per les escletxes mal
tancades de les persianes del finestral. La paret és d’un color beix pàl·lid,
hi són penjades les cortines que tant li van agradar al veure-les a la boutique
dels grans magatzems Printemps en la seva estada en París i girant el cap mira
dalt del llit on hi ha un crucifix de fusta.
Mira que en sóc de tanoca, una tradicional
sentimentaloide, després de negar-ho tota la vida i declarar sempre les meves
opinions en contra de la religió i el clero el primer que faig es comprar-me
una creu i posar-la sobre el meu cap. Com he de creure’n, quan entre els meus
ocasionals clients també hi ha aquests que parlen del celibat per amor a Déu i
venen a buscar el meu cos per alleugerir la seva concupiscència. Imatge de la
fe de la meva pròpia mare, missaire convençuda, de cor eixut i cruel. Que
voldrà la carta de l’advocat? Demà l’obriré!
I donant una nova volta dintre el llit
s’adorm plaentment. No ha passat gaire estona quan s’escolta un aldarull en una
de les habitacions del pis. És adormida però el soroll, els crits i les males
paraules aconsegueixen despertar-la:
Un altre merder de l’Adonais. Ja ha ficat
el macarró al llit i com sempre ha acabat pegant-la. Pobre noia si només va per
treure-l’hi els diners per comprar droga. Encara creurà amb l’amor!
Una vegada l’altercat ha finalitzat, total
quatre moixaines del pinxo i una nova promesa de no fer-ho més (fins la propera
que quan les mans són llargues i els vicis grossos les promeses aviat
s’obliden). I tot torna a quedar en pau fa el possible per endormiscar-se però
no agafa el son profund i reparador sinó un embolic de records i ressentiments
que la malaurada carta ha fet renéixer.
Recorda el pare, el Miquèu, que de petita
la feia saltar damunt dels seus genolls com si trotés damunt l’esquena de la
mula i els seus alegres crits que s’acaben en rialles. I la mare sempre seria,
treia el cap per la porta de la cuina i l’ullava amb gelosia. Quanta enyorança
del pare i quantes reganyines de la mare. La mort del pare en un accident amb
el carro, al provar tot sol de treure’l de la fanguera on era empantanegat i
l’animal va arrancar passant-li per sobre de les cames. Pobre Miquèu i
aleshores pobre Clara!
La mare sempre malcarada dins de l’església
a resar i ella reclosa dintre la cambra de dormir, petita i freda, com la
cel·la d’una presó. I quan encara era menuda a treballar com d’altres, més les
altres tenien un pare que somreia alguna vegada i deia alguna paraula dolça o
la mare que perdonava les petites entremaliadures, les grosses mai perquè el
país era dur.
La vida del camp era dura, però el contacte
en la naturalesa li plaïa més que l’ambient de rancor que es respirava a la
casa. Segar, conrear, treballar de sol a sol, batre i atiar a la mula, fer les
feines del camp com si fos el pare, i les de la casa quan hi arribava després
de la jornada en el camp, va enfortir-la de cos. Quan tenia quinze anys va
conèixer a un noi veí el Tomàs. Conèixer no és la paraula adequada va
enamorar-se com qualsevol noia primerenca del Tomàs. El noi era un fadrí del
mas situat a l’entrada del poble, l’hereu de cal Xargay. Més als quinze anys el
que fos l’hereu no havia importància, si ella tenia quinze anys en Tomàs no
arribava al setze. Quatre paraules, un aixoplugar-se un dia de forta pluja.
Unes paraules dolces en unes orelles acostumades a retrets, i a les amenaces
del foc de l’infern, l’olor fort d’un mascle jove i d’una tendre femella, i com
un joc va iniciar-se una relació amorosa i sensual sense cap refinament, només
la passió i la força de dos cossos acostumats a treballar i sofrir la duresa
del país.
Malauradament tot té les seves
conseqüències i aquestes no van trigar a presentar-se, va quedar embarassada.
El noi innocentment ho va dir a la seva família pensant que no hauria cap
problema. La Clara no va gosar a dir-ho a la seva mare. Els pares del Tomàs van
posar un crit al cel, en aquell rerepaís també havia aliances i des de petit el
seu pare s’havia compromès amb el cosí del consogre de la dona per que el xicot
s’aparellés amb la pubilleta d’una casa molt rica i important del Pallars. Tot
casori que no fos el concertat era impossible.
La Purificació, la mare de la Clara no va
ni badar la boca a l’assabentar-se de la desgràcia de sa filla, sense dir cap
paraula va pujar escales amunt i es va tancar a la seva cambra. A l’endemà la
Clara no la va veure a la cuina per esmorzar. Quan va tornar del treball en el
camp va trobar les seves pobres pertinences en un farcell davant de la porta
tancada de la casa. Per més plors, llàgrimes i súpliques la casa va romandre
silenciosa i closa com si ningú hi visqués. Una dona amiga del poble la va
acollir i els pares del Tomàs van parlar amb uns parents del Rosselló per què
l’ajudessin mentre estigués en estat. Al mateix temps li van entregar uns
diners, no gaire perquè la gent sempre és pobra quan a de donar diners malgrat
tingui certa responsabilitat del fill i per ser un fill del propi fill. Els
interessos manant sempre.
Poc després va tenir el seu fill i com els
parents no en havien cap van acordar quedar-se’l i registrar-lo com a fill
propi. Això sí li havia vist la senyal familiar a la natja dreta, les mateixes
dues cireretes que el pare i ella compartien. I tot va ser un rodolar de mal a
pitjor, de buscar feina per treballar en una casa, a ser encalçada pel fill i
després el carrer. A continuació l’altre pas, la prostitució, ni bé ni mal,
unes vegades amunt, altres cops donant voltes pels carrers. Una setmana era una
mantinguda, altra una marfanta qualsevol, una altra era tractada com una
senyora i altre cop era una maturranga que no sabia on caure morta. Va tornar a
creure en l’amor i va tornar a sortir escaldada, va parir una altra criatura,
aquesta vegada una nena, també assenyalada amb l’estigma familiar. La va
entregar al serveis d’adopció perquè li busquessin pares. Poc després va buscar
un metge, un carnisser més aviat, i es va fer treure tot el que li podia tornar
a ser mare.
I va continuar donant voltes pel món. Ara fa
molt anys que no creu en res, ni sant ni dimoni, i la seva vida a millorat. Ara
veu començar un nou esgraó l’edat que no perdona i acabar fent de domine se li fa costa amunt. Torturar i
humiliar a homes i dones encara que
sigui per complaença sexual no li dóna cap mena de satisfacció.
Només hi ha una cosa que fa que recomenci
cada dia saber que si arriba el moment desesperat de no saber on anar té la
solució damunt la taula al seu abast. Les píndoles i ...
CONTINUARÀ...
Miquel Pujol Mur.
Berga, 05/05/2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada