EN EL
COTXE
El Thomas condueix lentament el
cotxe de la gendarmeria mentre impassible realitza la patrulla habitual pels
carrers de Carcassona. Nota quasi sense voler qualsevol moviment sospitós i
fins el silenci es escoltat per si fos l’evidència d’un delicte. Fa molts anys
que treballa en la policia francesa i ara quan arriba el moment de la jubilació
el desencís omple el seu estat d’ànim. A la
guantera del cotxe porta un revòlver del qual algun malfactor va esborrar
els números d’identificació. Ell el va sostreure del magatzem policial per un
cas de necessitat.
Ben bé, no sabia quina era la
necessitat que el va impel·lí a robar l’arma. Potser perquè altres companys en
tenien, potser perquè en algun moment poder amagar la personalitat del tir al
no ser una arma reglamentària i així no haver de notificar-lo en cas que
provoques una mort no justificada. Sap que uns del motius era la mida del
revòlver un Colt 45, com el de “Harry, le sale” assemblar-se a un ídol malgrat
només fos de cel·luloide ranci. Més el seu pensament moltes vegades li fa un retret,
no, no, no va ser aquest el motiu, el motiu era dins el traster del seu
cervell, la forma d’acabar ràpidament amb una vida que no li donava cap felicitat. Un sol tir d’un cartutx de tan gran
calibre és suficient per canviar de món en un tres i no res, no hi ha crani que
pugui resistir tal impacte ni el seu propi que tants cops ha estat acusat de
cap dur.
Mentre va de servei el guarda en la
guantera del cotxe sempre oberta, sempre és a mà. Està decidit a fer-lo servir tanmateix
per deslliurar-se d’un criminal o en el cas que l’impuls suïcida fos definitiu.
Fa un moment a fet una parada en un
bar per prendre un petit piscolabis que l’ajudes arribar al matí sense
apetit a la prefectura. Sap de sobres
que sempre hi ha noves ordres o normes a modificar sobre la forma de complir el
servei i els budells no entenen de normes ni d’ordres. Tantes explicacions a
diari com si l’experiència no les fes innecessàries. Mentre menjava ha pres un
full de paper i s’ha dedicat a gargotejar quatre paraules intentant fer un
petit sonet de la seva vida, Sap que és molt dolent escrivint poesia però és
una forma d’entreteniment com qui fa mots entrecreuats o la nova moda, els
sudoku. En fi, una mena de reflexió mal forjada.
Ha estat feliç ma vida?
Lluny queden el anys, allà l’Aran
Rius , camps i altes muntanyes
Enyor de jovenalla.
Infantesa, pubertat, vida
Records de la meva Clara
Esclat de goig, amor i força
Després la realitat fosca.
Privat del seu cos i sa tendra veu
Negat de l’infanto que ens uní
Tot després va ser gran desori
I ara sòls resta, un vell solitari.
Masses records i masses galindaines ara ja no és possible
tornar enrere. Com deia el seu pare: “Aigua passada no mou molí” Però les raons
del pare van trencar-li la vida, la Clara va haver de marxar del poble. La
vella Purificació sempre va retreure-li que fes un infant a la seva filla i postrada
enmig de l’església, acotada a terra amb els braços estesos va ser una acusació
perenne pels seus interessos i els de la família.
La famosa i rica pubilla en qui segons el pare s’havia de
casar, va trobar a un home gran i adinerat de ciutat i els hi va fer arribar la
nova de què preferia viure a la capital i posar un masover a la finca que ser
mestressa d’una casa de pagès.
El pare, el Jan, pensant en la boda i en els calers de la
nova filla va ficar-se en onerosos negocis i despeses poc interessants perquè
volia incrementar el patrimoni familiar i finalment va fer fallida, com en el
conte de la lletera no es va poder aprofitar res dels somnis de les seves il·lusòries
propietats. Ni un pam de terreny de pastura va salvar-se. El pare del disgust
va entristir i capcot poc després va morir.
A la mare, la Laia, va acollir-la una parenta rica i compassiva per a què
li fes companyia. Ell va marxar a França i va entrar a la gendarmeria.
Va prendre una bona decisió, medita mentre en el silenci de
la nit condueix el cotxe i fa ballar els dits damunt del volant, com qui toca
una música inaudible de la qual no
coneix la melodia ni el seu significat només existeix el ritme dels dits
batent sobre el cèrcol i el centre del volant.
Llàstima el que va passar després. Complia
reglamentàriament el seu servei, havia ascendit a caporal i en poc temps havia
de pujar a inspector i segurament hauria guanyat més galons i un lloc millor,
potser una prefectura i el quarter general, Es va equivocar, potser la
prepotència de la joventut, potser el creure’s superior i aleshores es va
emmerdar en l’assumpte de la puta negra, malgrat era ja casat i amb dos
criatures. Però, com es bellugava la bagassa, li encenia la sang, cridava i el
feia cridar, no cridar sinó rugir com un lleó en zel. Aquells malucs, aquell
cos, aquella boca, aquells ulls, el van perdre. Després el va comprometre en un
afer de droga. Després encobrir a un macarró internacional en la tracta de blanques;
bé, no ven bé així; blanques, negres o grogues n’hi havia un batibull. I ell
encegat com un brau quan surt de la porta del corral a l’arena va anar darrere
el capot fins a l’estocada final. Ell no va morir, però si la Berenice, va
quedar estesa en un bassal de sang, la policia va trobar-lo plorant al seu
costat. El macarró i els seus sicaris també eren morts en el magatzem.
Llavors quatre mentides ben ordides, sort que va amagar, ben
amagat, el Colt i va dir que l’assassí havia fugit per la porta del patí. En un ajust de comptes entre traficants i
proxenetes va quedar justificat en l’expedient. Més la meva Berenice com l’Stradivarius
negre de la seva música sexual i el foc de la seva libido descontrolada era
destrossat en terra.
Tot es va tapar, l’escàndol hauria estat massa gros i
molta gent important era embolicada en l’afer. Més valia oblidar-se del jove
caporal a què el governador o el secretari d’Interior haguessin de sortir
involucrats en els diaris. El Govern no podia permetre’s cap publicitat
negativa essent tan a prop unes eleccions.
El prefecte va cridar-lo a l’ordre:
Caporal Salvat, preferim no fer cap indagació ni la
mínima recerca de la veritat. Si signa la seva dimissió estarem molt satisfets. En cas que no vulgui
renunciar serà degradat i passarà a fer treball de carrer, sempre. No somnií en
possibilitats d’ascendir, mai a la vida. Les anotacions en la seva fitxa ho
faran impossible. Pot retirar-se.
Va preferir quedar-se en el cos policial, era com una
assegurança de vida, si no sap que l’haguessin matat en alguna cantonada i el
seu cos hauria desaparegut per sempre. Almenys dins la gendarmeria algú faria
alguna recerca per la mort d’un gendarme.
Poc després va produir-se la separació de la seva dona.
Encegat en el seu ardent afer amorós no va adonar-se que havia una altra
espatlla en la que ella va recolzar el seu cap turmentat. Perdre la dona va ser
un fet més en la vida, però la pèrdua del contacte dels fills va pesar-li com una llosa. Va ser com qui dalt d’un cim
observa les canals vertiginoses que entremig de les bromes de la soledat es
perden en insondables abismes. Així de perplex com si amides l’enorme fondària
que separava el cim del fons de l’embut final va restar son esperit.
Passa prop del pont i observa de lluny una dona que
s’ajup per recollir algun objecte de terra. No hi fa cas a tothom en un moment
o altre li cauen les claus o alguna moneda de la butxaca. Ara que una dona
caminant sola pel carrer a altes hores de la nit és sospitós. Més no és el
moment de capficar-se, val més fugir del risc. Mira com s’allunya, aquell
caminar, com li agrada el caminar d’una dona amb sabates de tacó alt. Però ara
ha d’acabar la ronda, retornar el cotxe al garatge i finalitzar la guàrdia. Falten
pocs dies per jubilar-se i oblidar-se de tot.
El revòlver no el deixarà pas quan es jubili, és el seu
confident i s’hi tot es torna insuportable el seu botxí. En la soledat de la
casa la fredor del canó damunt la templa calma els seus desoris mentals, com si
l’amenaça d’una mort sobtada encongís el seu ànim. Segurament la por a morir per
la pròpia mà encara remou una part del seu jo intern on s’amaguen les
ensenyances apresses de nen quan assistia a la catequesi. Qui sap, potser
existeix la consciència? Els amagatalls de la ment humana són immensos.
Entra el cotxe al quarter, l’aparca, recull el seu amic d’acer
de la guantera, el posa dins la bossa que havia deixat en el maleter del cotxe
policial evitant mirades curioses. Recull de l’interior del cotxe la gorra i
entre en la comissaria. Poc després vestit de paisà i en la bossa a la mà marxa
del quarter.
Es deté en el bar de la cantonada per fer un petit
déjeuner, l’habitual cafè amb llet i un croissant. Surt del bar i unes poques
cases amunt entra en un portal. Puja unes poques escales i obra la porta i
entra en el seu apartament.
Deixa la gorra en el penja-robes del petit rebedor. Entra
en el menjador i mentre fa una ullada al piset revisa cadascun dels racons com
si tingués por d’una presència estranya. Es despulla i la posa la roba en una
cadira. En robes menors va al dormitori, més es para de sobte i torna a la
tauleta, obre la cremallera de la bossa i treu la funda de l’arma i el Colt. El
sospesa una estona, fa rodar el carregador sentint el soroll metàl·lic i afinat
fins que es para i ben agafat per la culata entra altre cop en la cambra.
Posa l’arma damunt la tauleta de nit, això de posar-la
sota el coixí no el satisfà, quan intranquil en el seu son dóna voltes,
trobar-se el revòlver carregat sota el
cos i dins el llit l’esfereeix. Posa el cap en el coixí i apaga la llum de
l’habitació fent una darrere mirada al lluent Colt.
CONTINUARÀ...
Miquel Pujol Mur.
Berga, 29/05/2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada