Anàvem
a donar una volta per distreure’ns una mica i no emperesir-nos davant el
televisor. Van baixar fins a Casserres, bonica població del Berguedà i
travessant-la vam agafar el trencall que
du fins a Sant Joan de Montdarn i Viver. En trobar la pista asfaltada amb un
cartell que diu Fonollet vam seguir la seva indicació. D’aquesta mateixa
entrada surt una pista de terra que porta a l’alzina, declarada arbre monumental,
dels Colls.
Seguim
la pista asfaltada i fem una ullada a la nostra vella coneguda l’alzina,
continuem fins trobar-nos en la església de Sant Serni de Fonollet. El lloc em
va impressionar per la seva bellesa, potser més val dir per la sensació que em
va transmetre personalment.
Veure
tota la contrada des d’enmig de la vall. Mirar a l’entorn i veure camps llaurats,
l’ocre de la terra, el verd dels prats i dels arbres, majoritàriament alzines,
per tant no hi havia el canvi cromàtic tradicional de la tardor. Les muntanyes
de cim nevat en la llunyania, clares i precises, en un dia solejat i fresc. I
principalment el silenci que omplia els voltants i em deixava un sentiment de
solitud intima.
La
M. Rosa va començar a fotografiar diferents punts dels entorns. Jo palplantat,
trepitjant l’herbei humit per la rosada que el sembrava de gotes d’aigua com
una diadema trencada estellant en mil punts brillants al sol.
A
la dreta el petit cementiri protegit per una paret de pedra seca. Els nínxols
pintats de blanc i lliurats al vent i al sol davant de la mateixa porta de
l’església.
Des
del s. X és documentat Fonollet com un
punt habitat del terme del Castell de Puig-reig. Va estar un centre
important de les possessions de la família vescomtal del Berguedà en els segles
XI i XII fins que el fill del vescomte,
en Guillem el trobador ho donà l’a. 1187 a l’Orde del Temple amb tot el terme
del Castell de Puig-Reig.
Procedent
d’aquest església es guarda des de l’any 1904 en el Museu Episcopal de Vic un
encenser del segle XIII. A l’interior hi ha un petit fragment d’un retaule
gòtic dedicat a Sant Sadurní.
L’edifici
és una construcció romànica del s. XIII modificada en moltes ocasions i amb
l’’absis mig tapat i adossat a la construcció de la casa de cal Fuster. Són
tant agermanades l’una a l’altra que quasi no saps qui protegeix a qui.
Al
costat de l’església hi ha una llosa que podria ser la part superior d’un altar
perquè porta rebaixat el lloc on posar l’ara consagrada.
Després
de fotografiar i prendre nota van continuar per la pista fins arribar a la
capella del Roseret. Petita edificació cimentada damunt la roca i segons diuen
potser aprofitant els carreus de l’anterior església de Sant Andreu de Madrona
en el període en què la devoció a la Mare de Déu del Roser va florir al s. XVI.
Una
fotografia treta amb pèssimes condicions ens mostra el seu cuidat interior. Beneïdes
les càmeres petites i llàstima de la forma d’orientar-les amb una sola mà i
fent equilibris.
Un
detall que em va meravellar va ser la petita figuera que eixia del terra
enraigada entre el rocam i la pètria paret de la capella.
Quan
el desig de viure és fort amb poca esperança n’hi ha suficient.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Berga,
03/12/2011.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada