MIRADOR DE LES HEURES. BORREDÀ

 

Vam sortir a fer un petit recorregut per la nostra comarca. En arribar al lloc de Les Heures (Riera de Merlès) un panell indicatiu ens feia saber una part de la història de l’indret. 

Les dades de bruixes i dimonis són sempre presents dins la memòria del nostre país. Aleshores, us transcric l’esfereïdora inscripció del panell. 

“Aquest és un petit fragment de la confessió que desprès de moltes hores de tortura van arrencar a Jerònima Pons, dita Joana la Negra, una de les dones d’aquestes terres de la riera de Merlès  que va ser acusada de bruixa l’any 1618 i condemnada a mort. 

Va ser una companya seva, la pobre Pellisona, la que va arribar a confessar que havia pijat per una xemeneia i volat nua fins el Pedraforca. 

<Y així quan forem a les goles de les Heures nos isqué lo dimoni en forme d’home y la dita Elias oi anà a parlar primer que jo, y li digui Bersabuch assí vós aporto una vasalla y dit Bersabuch respongué: “Bé sis arribada”. Y contraent se abrassà ad dita Elias y la conegué carnalment per les parts sucias perquè jo vi perquè nos apartessem de mi y després se agafà ab mi y també tingué part ab mi per les mateixes parts sucias, si bé ho no y trobé contento> 

Més mal fa la gana ... 

Expliquen i conten que sovint les bruixes eren acusades de matar ciatures acabades de néixer. En realitat, però, erne dones amb coneixements d’herbes i remeis que feien de llevadores, és a dir ajudaven a néixer els nens i les nenes. 

Sabeu quins eren els veritables culpables d’aquelles morts? 

La pobresa, la misèria, resultat de guerres, males collites, bandolers i mals governants. 

Acusar de bruixa una altra persona era una manera fàcil de trobar culpables als mals i les desgràcies de l’època”. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia M. Rosa Planell Grau

VIATGE A LA LLUNA

 Hola! Bon dia a tothom! Des d’aquest, el meu llunyà lloc de residència us envio aquesta missiva. 

Em dic Pau i us he d’explicar l’aventura més fantàstica de la meva vida. Vosaltres us preguntareu, amb tota la raó: Qui és aquest Pau, que ens escriu? Doncs, aleshores, us en faré cinc cèntims. Ja veieu que cinc cèntims ben poca cosa són i poca cosa us puc contar. Però m’arremango, deixo la vergonya rere la cadira, i us escric. 

Tinc uns quants anys. Si mireu el carnet d’identitat us adonaré, també,  de que me n’amago uns quants. Mes, us he de dir que la majoria de la gent quan em veu, no ho nota. O així m’ho crec jo. Sóc allò que en diuen un solter recalcitrant, en català correcte hauria d’escriure, conco, però no m’agrada. Cal dir, que d’amigues, companyes, flirts, etc... n’he tingut un fotimer. Al meu barri, els homes quan em veuen venir amaguen les seves mullers. No fos, que amb un dels meus somriures i quatre floretes admiratives de paraules romàntiques, els hi fes el gara-gara. Ho he de dir sincerament, sempre estic disposat a viure noves aventures. 

Bé, jo en soc de guapot, ben plantat i ben conservat. Quan tanco els ulls, oh, meravella! La meva ment s’omple dels records de les dones conquerides i estimades. Sí, amics terrestres, soc un Don Joan, però no de novel·la. No soc qualsevol Tenori, de Lope de Vega. 

Bé, ara que m’he presentat us vull narrar la meva darrere i inversemblant aventura. Aquell matí anava esverat. Anava a un concurs de la "miss més miss de totes les miss" en una illa meravellosa. No us en dic el nom, per no fer-vos enveja. Jo, soc tot un expert, en bellesa femenina. 

Aquí comença la meva història. Un taxi em va portar a l’aeroport. Anava tard, perquè el trànsit era tot un "embotellament" pur. Quin fàstic de circulació. A mi, en botella, només m’agrada el xampany. Anava esverat, això sí. Els altaveus cridaven amb la seva estrident veu: Porta tal, porta qual, proper enlairament. Porta, porta i porta!!! Jo corria atabalat, desorientat i esmaperdut. Sense saber, ben bé, quina porta havia d’agafar. 

Aleshores, vaig veure una porta que es tancava i em vaig dir: Aquesta és la meva! A l’entrar vaig adonar-me que era un ascensor. La xicota que era dins em va mirar sorpresa i, malgrat tot somrient. Déu meu! Quina bellesa i simpatia s’amagava sota aquella estranya vestimenta. Aquelles formes que endevinava, i que encara no veia suficientment, en el clarobscur del cubicle, m’enardien. Els seus llavis se m’oferien com fruita madura. Els seus enfonsats ulls, negres com fosca nit, amagaven mil espurnes  suggeridores. 

No sé si va ser la velocitat de l’ascensor o la seva proximitat. O l’aire subtil que respiraven, lleugers, els meus pulmons. Tot em produïa una plaent i estranya sensació. Allò que feia temps començava a declinar, va vibrar i la seva pujança oprimia la meva roba. 

Però el rar ascensor va fer un violent sotrac, com si connectés amb un altre, i em va fer perdre l’equilibri. Sense cap lloc per agafar-me em vaig abraçar, com si fos una taula de salvació, a la meva companya. Però l’artefacte, encara corria més, com si una sorda explosió fes d’ell un projectil. Jo perduda la verticalitat, no podia fer res més que emmotllar-me en el cos de la mossa. Quina grata sensació. Quin agradable moviment el meu, i el seu, no us creieu que jo sigui un sàtir. Fins que vam arribar a la darrera conseqüència natural, que va coincidir amb l’apertura de la porta. 

A l’exterior la llum es reflectia, sense bromes que amaguessin el sol. Sense cap pol·lució d’aquestes que ens enverinen. Tot era net i pur. La Kamia em va dedicar un gruny amorós i un somriure d’orella a orella. Vaig decidir que Selene, seria el més bon lloc per viure acompanyat amb la formosa ximpanzé. Sí la Lucy, la primera homínida, va ser la primera baula de la raça humana, per què no podíem ser nosaltres, el primer graó dels “selenites”. 

Miquel Pujol Mur

CAMÍ DEL SALVATGE OEST II

 S’escolten unes toses mal dissimulades i el mossèn para un moment fins que acaben i aleshores continua el seu sermó: 

Tots naixem un dia i al poc temps comencem el nou camí. Tots marxem cap a l’oest on finirà la nostra vida. Ho veiem força clar en aquesta església. Té l’altar, el  naixement i, la porta a l’occident, on totes les amargures, i totes les coses belles que estimem fineixen, i on s’acaba el dia. El sol també s’amaga en el mateix punt cardinal.  

Durant aquest camí passem moltes proves: la infància, l’adolescència, el descobriment punyent a la pubertat del sexe, el matrimoni, els fills, la mort dels nostres progenitors, però continuem endavant la nostra ruta . 

Deixarem grans amics pel camí. Com un arbre, estendrem les nostres branques en altres  essers, que seguiran el seu esdevenir a la terra i que formaran noves famílies. 

Poc a poc, la nostra ruta, com en els meandres dels rius calmarà, en el seu davallar per la vall, les passions que ens han fet enfurismar en moltes ocasions en el transcurs de la vida s’assossegaran. En aquest instant serem propers al món final. El nostre camí, haurà finalitzat aquest recorregut al salvatge oest. 

Què pot ser més salvatge i més encoratjador que aquestes vivències. Sí, amics la vida sencera transcorre lluitant, sempre, com un pelegrinatge continu. La vida és una gran pista vital que ens porta al salvatge oest on desapareix tot. 

Aixequem-nos germans, alcem el cor cap el Senyor i cantem, donant-nos les mans, el gran espiritual negre: No tardis Jack. 

Tothom s’aixeca i segueix la cançó que entona el nou mossèn. Les noies joves hi posen molt entusiasme. Les beates, fins i tot, les miren malament al notar-ho. 

Poc després el vell rector, ajudat pel nou, acaba la missa. 

L’alcalde, un vell pagès amb moltes terres, saluda efusivament el nouvingut. El metge el saluda amb respecte dubitatiu. 

Caminant junts una estona i abans de separar-se l’alcalde pregunta en veu baixa al metge:

¾    De què, cony, parlava el mossèn.

¾    Res, que tots ens hem de morir.

¾    Ah!!! Me’n vaig a casa. La dona m’ha fet un conillet amb caragols, que fa una flaire que enamora.

¾    Bon profit! Que el camí sigui, si no llarg, almenys agradable. 

Miquel Pujol Mur

CAMÍ DEL SALVATGE OEST I

 Els finestrals de l’església il·luminen l’espai de l’altar. Uns vitralls de colors el matisen la forta llum solar i l’alegren al mateix temps l’ambient. El vell rector és assegut en una cadira. El nou mossèn, acabat d’arribar del seminari, es dirigeix al púlpit per dir el sermó del dia.

La seva arribada, ahir mateix a la tarda, era esperada i al mateix temps temuda ja que era el senyal de l’acomiadament del capellà que durant molts anys havia dirigit la parròquia. Un bon home que sempre havia escoltat amb atenció i aconsellat, prou bé, als seus feligresos. Però l’edat mana. Malgrat ser estimat per tothom, el pobre pastor d’ànimes havia arribat a una edat, en què començava a no regir les seves idees. A més, el seu cos era lassat de mil penúries. Els seus oblits de memòria eren constants. 

El bisbat havia designat a un nou mossèn, acabat d’ordenar i, de caire bastant modern. La seva indumentària, tipus “clergyman”, ja era una novetat pel poble isolat a la muntanya. La potent moto que muntava també anunciava noves formes de viure. L’antic mossèn tenia un cotxe petit, amb molts anys a sobre, que li havien comprat, de segona mà, els mateixos fidels. Van fer una col·lecta entre tota la gent del poble. Era tal la bonhomia que havia estat la seva vida religiosa que, fins i tot, els que no anaven a missa hi havien contribuït. Aquest vehicle feia, anys i panys, que era aparcat rovellant-se en un carreró prop de l’església. Feia temps que no és veia capaç de conduir-lo. 

Les noies del poble va ser les primeres en fixar-se en la joventut del nou capellà i la “bèstia” que conduïa. 

Els parroquians, tal vegada una desena de beates i un parell d’homes (l’alcalde i el metge), més que res pel compromís de presentar-se al nouvingut, esperaven amb interès les seves paraules. A més, en aquesta ocasió s’hi havien afegit unes tres o quatre noies adolescents. No eren habituals a cap ofici, però la presència del jove mossèn els havia cridat l’atenció. 

El nou futur rector va pujar al púlpit i va començar el seu sermó: 

Apreciats amics fidels, soc nou en aquesta parròquia, i nou a la vida religiosa. Fa pocs dies, el bisbe em va ordenar sacerdot  i aquesta és la meva primera parròquia. Con tots sabeu vaig arribar ahir, a mitja tarda, i el rector, mossèn Joan, ha volgut que em dirigís a vosaltres. 

Poques coses noves us puc dir. Però us vull parlar del camí del salvatge oest. Tot, a la vida s’inicia en aquest lloc on som. Veieu la llum que ens il·lumina, és la de l’est. Sí, l’est és el començament del dia, i la sortida dels primers raigs del sol. També és el punt de l’horitzó on va néixer el nostre Redemptor, allà a Terra Santa. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur 

LA NOVA PARLA

 El Joan es assegut en una taula del Casal.  Mentre espera al Pere observa la gent que atrafegada va d’una sala a una altra a fer les diferents activitats del centre. Saluda a una antiga amistat i se’n recorda de més d’una gatzara de joventut. Són i han estat persones que han conviscut, a les bones i les dolentes, en el mateix poble. Malgrat dissimular-ho, sabem perfectament  la vida i aventures de cadascun. 

El Pere, i ell, van estar companys de pupitre al col·legi i, ara de grans comparteixen sempre la mateixa taula a la sala del Casal. Tenen tantes coses en comú, viscudes durant tants anys, que pràcticament són germans, sinó per naixement, per amistat. El Pere observa com arriba el seu amic amb un mig somriure al llavis, i pensa: Avui en porta alguna de nova i, farà força teatre per comentar-la. El Joan s’asseu a la taula i mirant al seu amic comença així:

¾    Déu meu Senyor! L’apocalipsi ja ha arribat a les nostres ments. Ja no sabem ni parlar, i hem de crear noves paraules per a entendre’ns. Sí, amic Joan! Has de canviar el teu lèxic

¾    Què vols dir? Jo parlo català de tota la vida. Alguna castellanada de tant en tant, i més d’un que altre “vale”, però això som  la majoria. Ara amb quines històries em surts, tu? A veure. 

¾    Ja no hem de dir que una cosa no ens importa, ara has de dir: “això me la suda”.

¾    Què dius!

¾    Sí, i n’hi ha més. No diguis mai que un menjar és dolent. Amb la nova llengua has de dir-ne: “random”

¾    Collons! Tu em vols engalipar, nano! Que jo ja he recorregut prou camí en aquesta vida perquè em surtis amb galimaties estranys.  El “random” aquest com es menja, amb patates o sense?

¾    Home Joan! Sigues modern! Hem d’estar al dia. Tu quan vegis els “barrufets”, com que ets un home de bé, t’has de controlar i posar-te “chill”.

¾    Però amb quines bajanades em surts ara: qui són els “barrufets” i què és això de “chill”.

¾    Els “barrufets”, són els mossos d’esquadra.

¾    Ah! Els he dir així quan em parin?

¾    Home! No! Acabaries a la garjola.

¾    Ah! Tot el que em dius em sona a xinès. O com que està de moda, en anglès, no?

¾    No, Joan, és el nou parlar

¾    I aquest: “chill”, que vol dir? A mi, “me la suda”, saber d’aquestes coses modernes.

¾    “Chill”, vol dir que estàs relaxat, tranquil.

¾    Saps què, crida el cambrer i que em porti un “carajillo”. Perdona! Ara me’n recordo, li he de dir, cigaló. Ves per on, quasi m’agradava més abans, per què això de cigaló, em descontrola.

¾    El “maritrini” aquest, està força “xetat”.

¾    Tu amb tants modernismes estàs una mica xalat. A mi la Maritrini m’agradava molt quan cantava “Le temps de cerises”. Això de “xetat”, no sé d’on ho treus. Deus anar massa tard a dormir. Mira, jo vaig arribar, quan era jove, a dir “mon amour” amb veu dolça. De la castanya que em va donar la xicota, mai més vaig tornar a fer-ho. La Carme, va dir-me que jo anava amb males companyies, perquè segurament, ho havia après en un tuguri de dones de mala vida. Si era així, me n’oblidés per sempre d’ella. Fins i tot, vaig haver d’anar a veure al mossèn a explicar-li, perquè intercedís amb ella. Com que encara no en va tenir suficient, em va fer passar la quarantena.

¾    Apa noi, que antiquats que sou els de casa teva. Com és nota que no teniu encara nets. No enteneu el jovent, Maritrini vol dir alguna cosa així com “loca”, despenjada; i “xetat” és el que creu que ho fa tot bé. 

¾    Ah, mira, el cridaré d’aquesta forma. Tens una mica de raó, un xic finolis sí que ho és però, té una xicota que tomba d’esquena.  Una “guayaba” de campionat! Ho dèiem quan érem joves. Te’n recordes?  Una amiga de la dona  quan veia un xicot guapot sempre deia que estava “de cine”. Que era per sucar-hi pa. I de la fila dels “mancos”, no te n’oblidis!

¾    Ai! Això són històries passades. Sí! De quan, tu i jo, eren joves i portàvem cabellera. Ara ja ho veus, amb una gorra per no agafar fred al cap. I uns mitjons gruixuts al peus, per adobar-ho. 

Poc després de demanar dos cigalons, el Joan i el Pere, comencen la seva habitual i diària partida de domino. 

Miquel Pujol Mur

TROBADA NADALENCA II

 El mossèn se la mira i somriu.

¾    No hi ha cap problema. Tret del cambrer, estem sols.

¾    Ep, mossèn! No pensi malament. Jo no soc de les que busquen homes als bars. 

¾    Ni molt menys. senyora! Perdoni si les meves paraules li han suscitat aquesta idea. Potser no m’he sabut expressar. No era la meva intenció ofendre-la.

¾    Què hi fa un sacerdot que, pel color colrat de la pell de la cara no hi viu a la ciutat.

¾    Un dinar del bisbat. De bon matí he hagut d’agafar l’autocar per baixar. En arribar, un missatge m’han avisat que l’han ajornat per malaltia del Bisbe, Ja ho veu, matant el temps fins l’hora de marxar. I vostè, perdoni si m’immisceixo en la seva vida: Vostè, què fa tota sola en un dia com avui? 

El televisor transmet un reportatge esportiu. A causa de la buidor i el alt volum ressona en la sala. La dona és mossega els llavis com si tingués alguna dubte en afegir alguna contestació. Però enfadada potser de sí mateixa, finalment respon:

¾    Culpa de vostès, el capellans. Em van prometre que el casament era indissoluble. Per a tota la vida, van dir-me. Doncs no! El meu home m’ha deixat per la seva secretària. Tota la vida treballant colze a colze per aixecar l’empresa familiar. Un dia, un mal dia, em va dir: Noia, vull que descansis una mica, la nostra feina i a més la família, la nostra filla, han estat al llarg dels anys un pes molt gran per a tu, estimada. Aleshores va llogar una “pilindingui”, una “tiquismiquis” qualsevol ...

¾    Com diu?

¾    Sí, home. Sí. Una “perepunyetes”! Aquests que viviu a la muntanya ignoreu el barceloní, malgrat que sigui adulterat. Va arribar aquesta noia i al cap de poc temps fot al camp de casa. Clar, com que sempre estava: Senyor Joan, li sembla bé? Què n’és d’intel·ligent senyor Joan! Amb una veu dolça de mallerenga i obrint els ulls com si fos un déu. Després ja va passar a anomenar-lo Joan a seques i ara li’n diu “J”. Però sempre amb una veu de fleuma, que fot fàstic

¾    I la seva filla?

¾    La meva filla ja té vint-i-tres anys. Deu haver sortit a son pare. Em telefona pel mòbil i m’anuncia: Benvolguda mare, me’n vaig a esquiar amb la colla. Adéu!

¾    Caram! Quan ho lamento. Miri de passar-s’ho el millor possible. Resignació!

¾    El què? El Nadal! Estranya fantasia muntada per vostès, els capellans, per engalipar el poble! 

El mossèn en escoltar aquestes paraules es posa tens.

¾    Senyora! Com s’atreveix a parlar així d’un fet real, d’un miracle!

¾    Miracle? Real? Un nen nascut d’una verge. Ho!

¾    És un acte de fet i és inqüestionable!

¾    Sí! Però el seus amics amb Crist, els protestants, ho neguen. Bah! Tot això és per afavorir el consum: regals. sortides, menjades. De tot això li diuen: Fe.

¾    Nosaltres no prediquem aquestes despeses. Els pastors, gent humil no portaven aquestes coses al naixement.

¾    Els pastors, l’estable, el bou i la mula ... A tot li saben donar una significació. L’home, el sant Josep, què hi feia? I després els Mags, els reis, a portar ofrenes d’homes rics i poderosos. Pobres, els innocents, aquests sí que ho van pagar amb la seva vida. Clar, com que eren pobres: Fotuts!

¾    Com gosa exposar aquestes idees?- El mossèn mira el rellotge i després de fer un cop de cap, acaba dient.- Me n’haig d’anar, sinó, se m’escaparà l’autocar. 

La dona sarcàstica respon:

¾    Sí! Sí! Fugi a la seva muntanya amb els seus fidels. Llàstima, s’ha perdut el bon dinar del Bisbe. Prou grassos que van! 

 L’home pren la seva roba i mirant-la, comenta:

¾    Senyora, va vostè massa excitada, Prenguis una til·la o un calmant i miri de passar-ho el millor possible. Bon dia!

¾    No, mossèn. No bon dia, sinó bon Nadal  que s’ho passi bé. 

El capellà surt i només tancar-se la porta fa el senyal de la creu. Encarant-se al cel:

¾    Senyor! Nadal! Dies de pau, lluny de qualsevol discussió. Ajuda a aquesta pobre dona. 

Miquel Pujol Mur

TROBADA NADALENCA I

 El dia és fred com és habitual en el mes de desembre. La gent corre pel carrer fem les darreres compres per al dia de Nadal. És un any estrany  perquè la pandèmia que ens assola ja ha provocat moltes morts. A conseqüència de la malaltia, una gran crisi fa que hi hagi molta gent sense treball. Cada vegada es  fa més patent una certa sensació d’inseguretat. Tot això barrejat d’una política vacil·lant per part dels pares de les pàtries. Malgrat tot, és Nadal i la gent aprofita l’ocasió per comprar aliments gormands i, algun que altre regal. En la majoria de les cases s’ha alimentar el Tió de Nadal per donar agradables sorpreses a la mainada. 

La cafeteria és situada en un lloc que fa anys era cèntric però nous establiments, més moderns, sofisticats més adients a les noves modes, han anat desplaçant-la de la zona de més afluència de gent. A pesar de tot conserva la seva categoria i la presència d’abans. 

Avui, un dia especial tant per les festes nadalenques i, també per la nova reglamentació, té els llums pràcticament apagats. Mitja claror, a la sala i, minsa il·luminació, a la barra. El cambrer entra i surt per una porta que dona al magatzem. S’entreté reomplint les neveres de ampolles de beguda i els prestatges, de licors. De tant en tant, aixeca la mirada observant el rellotge. Pensa que les busques corren molt lentament. Més d’una vegada es posa la mà a la boca per dissimular un badall. Els matins, sense clients són molt avorrits. 

La sala és força gran. Malgrat de les noves normes per la pandèmia hi ha repartides pel local una trentena de taules. Actualment només n’hi ha una amb un client. 

A l’única taula ocupada un home esmorza tranquil·lament, a pesar de ser quasi les dotze del migdia. Mentre menja, mou els fulls del diari amb parsimònia. De tant en tant, alguna notícia sembla interessar-li més i aleshores acota el cap per llegir-la amb més atenció. 

Va vestit de negre, de clergyman, i la tireta blanca del seu coll mostra la seva ocupació. És un home robust d’una quarantena d’anys. No és gens lleig i la seva cara colrada pel sol demostra que deu ser un mossèn d’una població de muntanya. El seient del seu costat és ocupat per un anorac força gruixut. Quasi a l’uníson d’un badall del avorrit cambrer, s’obre la porta i entra una dona. 

La dona va vestida normalment. Sense cap estridència que denoti cap cosa en especial. Els rínxols d’una rossa cabellera escapen pels les vores del capell que la cobreix. Unes ulleres fosques emmarquen els seu ulls. A l’entrar es treu el capell i l’abric, així com  les ulleres. Porta una brusa de color cru que cobreix amb un suèter verdós i una faldilla negra. Calça unes sabates negres de mig taló. Se la veu una mica trista i confosa, com si alguna cosa hagués entortolligat la seva vida. 

Observa estranyada la buidor de les taules. Demana al cambrer un cafè amb llet i mira on asseure’s. En veure que l’home ocupa l’única taula il·luminada pels raigs de sol que entren tímidament pel finestral, dubta. Però finalment encamina les seves passes vers ell. En arribar l’home se la mira i ella li diu:

¾    Perdoni! Li fa alguna cosa que m’asseguí a la seva taula. És que la buidor de la sala i la seva poca llum em fa basarda. 

L’home amb un moviment de la mà li ofereix lloc. Aparta una mica el diari que llegeix i contesta:

¾    Ni tinc cap problema. Asseguis, si us plau. 

La dona accepta de bon grat l’aprovació de la seva petició. Deposita l’abric, bossa i la bufanda en una de les cadires i s’asseu en diagonal a l’altra costat de la taula. Quasi en el mateix moment el cambrer serveix la seva comanda. La dona, després d’ensucrar el cafè amb llet,  fa un lleuger glop  de la tassa. Aleshores fixa la mirada en l’amable company adonant-se que és un clergue.

¾    Perdoni, no el volia molestar, però aquest és l’únic lloc en tota la sala il·luminat.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

COM GAT I GOS

 L’objectiu principal d’aquest escrit és analitzar unes paraules prou conegudes: Sempre estan com gat i gos. Una frase molt dita i, de vegades amb certa raó. Però és veritat cent per cent o, només creïble en alguna ocasió? 

L’altre dia em van explicar que a casa d’un amic el gat i el gos és comporten com persones civilitzades. Es respecten i cadascú fa la seva vida. 

En primer lloc: El gat després de menjar desapareix en alguna habitació. Moltes vegades en aquella que té el llit més confortable i, fins a l’hora que els amos van a dormir, s’estira i dona voltes al seu gust.  En arribar la nit, per això, en moltes ocasions només trobem una lleugera rotllana al cobrellit. Desapareix  en recerca d’aventures. 

En segon lloc: El gos que viu en un petit cau a la cuina, s’hi entafora i dorm el bon menjar, amb la panxa plena. De tant en tant aixeca una cella o mou les orelles per observar què fan els humans a la cuina. Espera una carícia, i encara millor si és un tall d’alguna cosa suculenta. A les hores pertinents els hi recorda, amb un gruny, l’obligació d’anar a fer un tomb pel carrer a ... 

D’altra banda males llengües m’han comentat que el qui pitjor ho porten són ells, els humans. Discuteixen per qualsevol de les petites coses diàries de la vida. Per exemple: Què fa el gat al llit? A qui li toca treure el gos a passejar? 

En conseqüència hem de pensar que de gats i gossos n’hi ha a totes les cases i de tota mena. En moltes ocasions els racionals són força més irracionals. 

Miquel Pujol Mur