Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


divendres, 19 de febrer del 2021

CAMÍ DEL SALVATGE OEST II

 S’escolten unes toses mal dissimulades i el mossèn para un moment fins que acaben i aleshores continua el seu sermó: 

Tots naixem un dia i al poc temps comencem el nou camí. Tots marxem cap a l’oest on finirà la nostra vida. Ho veiem força clar en aquesta església. Té l’altar, el  naixement i, la porta a l’occident, on totes les amargures, i totes les coses belles que estimem fineixen, i on s’acaba el dia. El sol també s’amaga en el mateix punt cardinal.  

Durant aquest camí passem moltes proves: la infància, l’adolescència, el descobriment punyent a la pubertat del sexe, el matrimoni, els fills, la mort dels nostres progenitors, però continuem endavant la nostra ruta . 

Deixarem grans amics pel camí. Com un arbre, estendrem les nostres branques en altres  essers, que seguiran el seu esdevenir a la terra i que formaran noves famílies. 

Poc a poc, la nostra ruta, com en els meandres dels rius calmarà, en el seu davallar per la vall, les passions que ens han fet enfurismar en moltes ocasions en el transcurs de la vida s’assossegaran. En aquest instant serem propers al món final. El nostre camí, haurà finalitzat aquest recorregut al salvatge oest. 

Què pot ser més salvatge i més encoratjador que aquestes vivències. Sí, amics la vida sencera transcorre lluitant, sempre, com un pelegrinatge continu. La vida és una gran pista vital que ens porta al salvatge oest on desapareix tot. 

Aixequem-nos germans, alcem el cor cap el Senyor i cantem, donant-nos les mans, el gran espiritual negre: No tardis Jack. 

Tothom s’aixeca i segueix la cançó que entona el nou mossèn. Les noies joves hi posen molt entusiasme. Les beates, fins i tot, les miren malament al notar-ho. 

Poc després el vell rector, ajudat pel nou, acaba la missa. 

L’alcalde, un vell pagès amb moltes terres, saluda efusivament el nouvingut. El metge el saluda amb respecte dubitatiu. 

Caminant junts una estona i abans de separar-se l’alcalde pregunta en veu baixa al metge:

¾    De què, cony, parlava el mossèn.

¾    Res, que tots ens hem de morir.

¾    Ah!!! Me’n vaig a casa. La dona m’ha fet un conillet amb caragols, que fa una flaire que enamora.

¾    Bon profit! Que el camí sigui, si no llarg, almenys agradable. 

Miquel Pujol Mur