El mossèn se la mira i somriu.
¾
No
hi ha cap problema. Tret del cambrer, estem sols.
¾
Ep,
mossèn! No pensi malament. Jo no soc de les que busquen homes als bars.
¾
Ni
molt menys. senyora! Perdoni si les meves paraules li han suscitat aquesta
idea. Potser no m’he sabut expressar. No era la meva intenció ofendre-la.
¾
Què
hi fa un sacerdot que, pel color colrat de la pell de la cara no hi viu a la
ciutat.
¾ Un dinar del bisbat. De bon matí he hagut d’agafar l’autocar per baixar. En arribar, un missatge m’han avisat que l’han ajornat per malaltia del Bisbe, Ja ho veu, matant el temps fins l’hora de marxar. I vostè, perdoni si m’immisceixo en la seva vida: Vostè, què fa tota sola en un dia com avui?
El
televisor transmet un reportatge esportiu. A causa de la buidor i el alt volum
ressona en la sala. La dona és mossega els llavis com si tingués alguna dubte en
afegir alguna contestació. Però enfadada potser de sí mateixa, finalment
respon:
¾
Culpa
de vostès, el capellans. Em van prometre que el casament era indissoluble. Per
a tota la vida, van dir-me. Doncs no! El meu home m’ha deixat per la seva
secretària. Tota la vida treballant colze a colze per aixecar l’empresa
familiar. Un dia, un mal dia, em va dir: Noia, vull que descansis una mica, la
nostra feina i a més la família, la nostra filla, han estat al llarg dels anys
un pes molt gran per a tu, estimada. Aleshores va llogar una “pilindingui”, una
“tiquismiquis” qualsevol ...
¾
Com
diu?
¾
Sí,
home. Sí. Una “perepunyetes”! Aquests que viviu a la muntanya ignoreu el
barceloní, malgrat que sigui adulterat. Va arribar aquesta noia i al cap de poc
temps fot al camp de casa. Clar, com que sempre estava: Senyor Joan, li sembla
bé? Què n’és d’intel·ligent senyor Joan! Amb una veu dolça de mallerenga i
obrint els ulls com si fos un déu. Després ja va passar a anomenar-lo Joan a
seques i ara li’n diu “J”. Però sempre amb una veu de fleuma, que fot fàstic
¾
I
la seva filla?
¾
La
meva filla ja té vint-i-tres anys. Deu haver sortit a son pare. Em telefona pel
mòbil i m’anuncia: Benvolguda mare, me’n vaig a esquiar amb la colla. Adéu!
¾
Caram!
Quan ho lamento. Miri de passar-s’ho el millor possible. Resignació!
¾ El què? El Nadal! Estranya fantasia muntada per vostès, els capellans, per engalipar el poble!
El
mossèn en escoltar aquestes paraules es posa tens.
¾
Senyora!
Com s’atreveix a parlar així d’un fet real, d’un miracle!
¾
Miracle?
Real? Un nen nascut d’una verge. Ho!
¾
És
un acte de fet i és inqüestionable!
¾
Sí!
Però el seus amics amb Crist, els protestants, ho neguen. Bah! Tot això és per
afavorir el consum: regals. sortides, menjades. De tot això li diuen: Fe.
¾
Nosaltres
no prediquem aquestes despeses. Els pastors, gent humil no portaven aquestes
coses al naixement.
¾
Els
pastors, l’estable, el bou i la mula ... A tot li saben donar una significació.
L’home, el sant Josep, què hi feia? I després els Mags, els reis, a portar
ofrenes d’homes rics i poderosos. Pobres, els innocents, aquests sí que ho van pagar
amb la seva vida. Clar, com que eren pobres: Fotuts!
¾ Com gosa exposar aquestes idees?- El mossèn mira el rellotge i després de fer un cop de cap, acaba dient.- Me n’haig d’anar, sinó, se m’escaparà l’autocar.
La
dona sarcàstica respon:
¾ Sí! Sí! Fugi a la seva muntanya amb els seus fidels. Llàstima, s’ha perdut el bon dinar del Bisbe. Prou grassos que van!
L’home pren la seva roba i mirant-la, comenta:
¾
Senyora,
va vostè massa excitada, Prenguis una til·la o un calmant i miri de passar-ho
el millor possible. Bon dia!
¾ No, mossèn. No bon dia, sinó bon Nadal que s’ho passi bé.
El
capellà surt i només tancar-se la porta fa el senyal de la creu. Encarant-se al
cel:
¾ Senyor! Nadal! Dies de pau, lluny de qualsevol discussió. Ajuda a aquesta pobre dona.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada