VIATGE A LA LLUNA

 Hola! Bon dia a tothom! Des d’aquest, el meu llunyà lloc de residència us envio aquesta missiva. 

Em dic Pau i us he d’explicar l’aventura més fantàstica de la meva vida. Vosaltres us preguntareu, amb tota la raó: Qui és aquest Pau, que ens escriu? Doncs, aleshores, us en faré cinc cèntims. Ja veieu que cinc cèntims ben poca cosa són i poca cosa us puc contar. Però m’arremango, deixo la vergonya rere la cadira, i us escric. 

Tinc uns quants anys. Si mireu el carnet d’identitat us adonaré, també,  de que me n’amago uns quants. Mes, us he de dir que la majoria de la gent quan em veu, no ho nota. O així m’ho crec jo. Sóc allò que en diuen un solter recalcitrant, en català correcte hauria d’escriure, conco, però no m’agrada. Cal dir, que d’amigues, companyes, flirts, etc... n’he tingut un fotimer. Al meu barri, els homes quan em veuen venir amaguen les seves mullers. No fos, que amb un dels meus somriures i quatre floretes admiratives de paraules romàntiques, els hi fes el gara-gara. Ho he de dir sincerament, sempre estic disposat a viure noves aventures. 

Bé, jo en soc de guapot, ben plantat i ben conservat. Quan tanco els ulls, oh, meravella! La meva ment s’omple dels records de les dones conquerides i estimades. Sí, amics terrestres, soc un Don Joan, però no de novel·la. No soc qualsevol Tenori, de Lope de Vega. 

Bé, ara que m’he presentat us vull narrar la meva darrere i inversemblant aventura. Aquell matí anava esverat. Anava a un concurs de la "miss més miss de totes les miss" en una illa meravellosa. No us en dic el nom, per no fer-vos enveja. Jo, soc tot un expert, en bellesa femenina. 

Aquí comença la meva història. Un taxi em va portar a l’aeroport. Anava tard, perquè el trànsit era tot un "embotellament" pur. Quin fàstic de circulació. A mi, en botella, només m’agrada el xampany. Anava esverat, això sí. Els altaveus cridaven amb la seva estrident veu: Porta tal, porta qual, proper enlairament. Porta, porta i porta!!! Jo corria atabalat, desorientat i esmaperdut. Sense saber, ben bé, quina porta havia d’agafar. 

Aleshores, vaig veure una porta que es tancava i em vaig dir: Aquesta és la meva! A l’entrar vaig adonar-me que era un ascensor. La xicota que era dins em va mirar sorpresa i, malgrat tot somrient. Déu meu! Quina bellesa i simpatia s’amagava sota aquella estranya vestimenta. Aquelles formes que endevinava, i que encara no veia suficientment, en el clarobscur del cubicle, m’enardien. Els seus llavis se m’oferien com fruita madura. Els seus enfonsats ulls, negres com fosca nit, amagaven mil espurnes  suggeridores. 

No sé si va ser la velocitat de l’ascensor o la seva proximitat. O l’aire subtil que respiraven, lleugers, els meus pulmons. Tot em produïa una plaent i estranya sensació. Allò que feia temps començava a declinar, va vibrar i la seva pujança oprimia la meva roba. 

Però el rar ascensor va fer un violent sotrac, com si connectés amb un altre, i em va fer perdre l’equilibri. Sense cap lloc per agafar-me em vaig abraçar, com si fos una taula de salvació, a la meva companya. Però l’artefacte, encara corria més, com si una sorda explosió fes d’ell un projectil. Jo perduda la verticalitat, no podia fer res més que emmotllar-me en el cos de la mossa. Quina grata sensació. Quin agradable moviment el meu, i el seu, no us creieu que jo sigui un sàtir. Fins que vam arribar a la darrera conseqüència natural, que va coincidir amb l’apertura de la porta. 

A l’exterior la llum es reflectia, sense bromes que amaguessin el sol. Sense cap pol·lució d’aquestes que ens enverinen. Tot era net i pur. La Kamia em va dedicar un gruny amorós i un somriure d’orella a orella. Vaig decidir que Selene, seria el més bon lloc per viure acompanyat amb la formosa ximpanzé. Sí la Lucy, la primera homínida, va ser la primera baula de la raça humana, per què no podíem ser nosaltres, el primer graó dels “selenites”. 

Miquel Pujol Mur