El Joan es assegut en una taula del Casal. Mentre espera al Pere observa la gent que atrafegada va d’una sala a una altra a fer les diferents activitats del centre. Saluda a una antiga amistat i se’n recorda de més d’una gatzara de joventut. Són i han estat persones que han conviscut, a les bones i les dolentes, en el mateix poble. Malgrat dissimular-ho, sabem perfectament la vida i aventures de cadascun.
El
Pere, i ell, van estar companys de pupitre al col·legi i, ara de grans comparteixen
sempre la mateixa taula a la sala del Casal. Tenen tantes coses en comú, viscudes
durant tants anys, que pràcticament són germans, sinó per naixement, per
amistat. El Pere observa com arriba el seu amic amb un mig somriure al llavis, i
pensa: Avui en porta alguna de nova i, farà força teatre per comentar-la. El
Joan s’asseu a la taula i mirant al seu amic comença així:
¾
Déu
meu Senyor! L’apocalipsi ja ha arribat a les nostres ments. Ja no sabem ni
parlar, i hem de crear noves paraules per a entendre’ns. Sí, amic Joan! Has de
canviar el teu lèxic
¾
Què
vols dir? Jo parlo català de tota la vida. Alguna castellanada de tant en tant,
i més d’un que altre “vale”, però això som
la majoria. Ara amb quines històries em surts, tu? A veure.
¾
Ja
no hem de dir que una cosa no ens importa, ara has de dir: “això me la suda”.
¾
Què
dius!
¾
Sí,
i n’hi ha més. No diguis mai que un menjar és dolent. Amb la nova llengua has
de dir-ne: “random”
¾
Collons!
Tu em vols engalipar, nano! Que jo ja he recorregut prou camí en aquesta vida
perquè em surtis amb galimaties estranys. El “random” aquest com es menja, amb patates o
sense?
¾
Home
Joan! Sigues modern! Hem d’estar al dia. Tu quan vegis els “barrufets”, com que
ets un home de bé, t’has de controlar i posar-te “chill”.
¾
Però
amb quines bajanades em surts ara: qui són els “barrufets” i què és això de “chill”.
¾
Els
“barrufets”, són els mossos d’esquadra.
¾
Ah!
Els he dir així quan em parin?
¾
Home!
No! Acabaries a la garjola.
¾
Ah!
Tot el que em dius em sona a xinès. O com que està de moda, en anglès, no?
¾
No,
Joan, és el nou parlar
¾
I
aquest: “chill”, que vol dir? A mi, “me la suda”, saber d’aquestes coses modernes.
¾
“Chill”,
vol dir que estàs relaxat, tranquil.
¾
Saps
què, crida el cambrer i que em porti un “carajillo”. Perdona! Ara me’n recordo,
li he de dir, cigaló. Ves per on, quasi m’agradava més abans, per què això de
cigaló, em descontrola.
¾
El
“maritrini” aquest, està força “xetat”.
¾
Tu
amb tants modernismes estàs una mica xalat. A mi la Maritrini m’agradava molt
quan cantava “Le temps de cerises”. Això de “xetat”, no sé d’on ho treus. Deus
anar massa tard a dormir. Mira, jo vaig arribar, quan era jove, a dir “mon
amour” amb veu dolça. De la castanya que em va donar la xicota, mai més vaig
tornar a fer-ho. La Carme, va dir-me que jo anava amb males companyies, perquè
segurament, ho havia après en un tuguri de dones de mala vida. Si era així, me
n’oblidés per sempre d’ella. Fins i tot, vaig haver d’anar a veure al mossèn a
explicar-li, perquè intercedís amb ella. Com que encara no en va tenir
suficient, em va fer passar la quarantena.
¾
Apa
noi, que antiquats que sou els de casa teva. Com és nota que no teniu encara nets.
No enteneu el jovent, Maritrini vol dir alguna cosa així com “loca”, despenjada;
i “xetat” és el que creu que ho fa tot bé.
¾
Ah,
mira, el cridaré d’aquesta forma. Tens una mica de raó, un xic finolis sí que
ho és però, té una xicota que tomba d’esquena.
Una “guayaba” de campionat! Ho dèiem quan érem joves. Te’n recordes? Una amiga de la dona quan veia un xicot guapot sempre deia que
estava “de cine”. Que era per sucar-hi pa. I de la fila dels “mancos”, no te
n’oblidis!
¾ Ai! Això són històries passades. Sí! De quan, tu i jo, eren joves i portàvem cabellera. Ara ja ho veus, amb una gorra per no agafar fred al cap. I uns mitjons gruixuts al peus, per adobar-ho.
Poc després de demanar dos cigalons, el Joan i el Pere, comencen la seva habitual i diària partida de domino.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada