El dia és fred com és habitual en el mes de desembre. La gent corre pel carrer fem les darreres compres per al dia de Nadal. És un any estrany perquè la pandèmia que ens assola ja ha provocat moltes morts. A conseqüència de la malaltia, una gran crisi fa que hi hagi molta gent sense treball. Cada vegada es fa més patent una certa sensació d’inseguretat. Tot això barrejat d’una política vacil·lant per part dels pares de les pàtries. Malgrat tot, és Nadal i la gent aprofita l’ocasió per comprar aliments gormands i, algun que altre regal. En la majoria de les cases s’ha alimentar el Tió de Nadal per donar agradables sorpreses a la mainada.
La cafeteria és situada en un lloc que fa anys era cèntric però nous establiments, més moderns, sofisticats més adients a les noves modes, han anat desplaçant-la de la zona de més afluència de gent. A pesar de tot conserva la seva categoria i la presència d’abans.
Avui, un dia especial tant per les festes nadalenques i, també per la nova reglamentació, té els llums pràcticament apagats. Mitja claror, a la sala i, minsa il·luminació, a la barra. El cambrer entra i surt per una porta que dona al magatzem. S’entreté reomplint les neveres de ampolles de beguda i els prestatges, de licors. De tant en tant, aixeca la mirada observant el rellotge. Pensa que les busques corren molt lentament. Més d’una vegada es posa la mà a la boca per dissimular un badall. Els matins, sense clients són molt avorrits.
La sala és força gran. Malgrat de les noves normes per la pandèmia hi ha repartides pel local una trentena de taules. Actualment només n’hi ha una amb un client.
A l’única taula ocupada un home esmorza tranquil·lament, a pesar de ser quasi les dotze del migdia. Mentre menja, mou els fulls del diari amb parsimònia. De tant en tant, alguna notícia sembla interessar-li més i aleshores acota el cap per llegir-la amb més atenció.
Va vestit de negre, de clergyman, i la tireta blanca del seu coll mostra la seva ocupació. És un home robust d’una quarantena d’anys. No és gens lleig i la seva cara colrada pel sol demostra que deu ser un mossèn d’una població de muntanya. El seient del seu costat és ocupat per un anorac força gruixut. Quasi a l’uníson d’un badall del avorrit cambrer, s’obre la porta i entra una dona.
La dona va vestida normalment. Sense cap estridència que denoti cap cosa en especial. Els rínxols d’una rossa cabellera escapen pels les vores del capell que la cobreix. Unes ulleres fosques emmarquen els seu ulls. A l’entrar es treu el capell i l’abric, així com les ulleres. Porta una brusa de color cru que cobreix amb un suèter verdós i una faldilla negra. Calça unes sabates negres de mig taló. Se la veu una mica trista i confosa, com si alguna cosa hagués entortolligat la seva vida.
Observa
estranyada la buidor de les taules. Demana al cambrer un cafè amb llet i mira
on asseure’s. En veure que l’home ocupa l’única taula il·luminada pels raigs de
sol que entren tímidament pel finestral, dubta. Però finalment encamina les seves
passes vers ell. En arribar l’home se la mira i ella li diu:
¾ Perdoni! Li fa alguna cosa que m’asseguí a la seva taula. És que la buidor de la sala i la seva poca llum em fa basarda.
L’home
amb un moviment de la mà li ofereix lloc. Aparta una mica el diari que llegeix
i contesta:
¾ Ni tinc cap problema. Asseguis, si us plau.
La
dona accepta de bon grat l’aprovació de la seva petició. Deposita l’abric,
bossa i la bufanda en una de les cadires i s’asseu en diagonal a l’altra costat
de la taula. Quasi en el mateix moment el cambrer serveix la seva comanda. La
dona, després d’ensucrar el cafè amb llet,
fa un lleuger glop de la tassa.
Aleshores fixa la mirada en l’amable company adonant-se que és un clergue.
¾ Perdoni, no el volia molestar, però aquest és l’únic lloc en tota la sala il·luminat.
Continuarà ...
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada