Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dimecres, 30 de maig del 2018

EL REGAL II


Obro la tapa, la flaire dolça i tendra pròpia de la Lluïsa, m’omple els narius. Dintre hi ha cartes i documents. N’hi ha tants que aboco el contingut sobre el llit i asseguda damunt repasso un a un els diferents papers.

Em crida l’atenció un plec de cartes ben lligades amb una cinta. Miro els remitents, unes són de la meva germana i les altres, d’un tal Hans. Les darreres amb el nom de l’home estan sense obrir. Llegeixo primer les cartes de la meva germana i em sorprenen tant, que haig de parar per fregar-me els ulls. Mai a la meva vida havia escoltat paraules tan apassionades, i menys de la Lluïsa.  Sentiments, amor, il·lusió no lligaven amb la seva personalitat. En una, expressava tant els seus actes sexuals que jo l’avesada a tot, m’enrojolo.

L’última pràcticament és un acomiadament sense destí, més aviat una reflexió interna que mai va ser tramesa. Noto que el temps ha eixugat moltes llàgrimes vessades damunt el paper. Llegeixo.

Avui he rebut les cartes que et vaig enviar. Els teus em diuen que vas morir en l’accident de l’avió que et portava al meu costat. La teva presència serà constant, no vull oblidar-te mai. T’havia de donar una sorpresa que crec t’hauria omplert de goig: Estic embarassada, porto dins meu el fruit de la nostra passió. Teva sempre.

Entremig de  cartes i documents - la meva germana era una obsessiva de guardar-ho tot - finalment he trobat una carta dirigida a mi. Escrit al sobre el meu nom, Judith, amb lletres grosses perquè fos més fàcil veure-la entremig de les altres.  La lletra fluida i llegible de l’escriptura de la meva germana, em diu.

Judith, quan t’arribi aquesta jo serè morta. No pensis mai malament, el suïcidi no entra en els meus plans. Però sí el dolor.

He tingut un fill, però el pare i la mare s’han negat sempre a que fos un més a la família. De cabra boja ja en tenim una, deien, només manca que tothom sàpiga que en sou les dues. Quina opinió tindran les nostres amistats, de nosaltres. Quin respecte tindran de la nostra honorabilitat els familiars i els nostres companys feligresos. Si se n’assabenta el mossèn, mai més podrem assistir a missa amb el cap alt. He tingut el meu fill lluny de casa, acompanyada per la mare.

El Hans era un bon home, un director d’orquestra afamat, però ja deus haver llegit que va morir en un accident d’aviació. Casualment el vaig conèixer a l’ acompanyar-lo musicalment, al faltar per malaltia la pianista, i amb ell vaig descobrir un nou món. Va ser despertar a la vida, però desgraciadament no va durar.

No puc lluitar amb els pares i les seves opinions. Estic afeblida i confosa. He donat el nen en adopció seguint les instruccions paternes. Malgrat ja són morts tots dos, el meu cor està mort com el Hans i sincerament no he tingut forces per recuperar el meu fill. Ho deixo tot a les teves mans, sempre has estat la més decidida. Si no ho vols fer, res no passarà. El fill del meu amor crec que també serà capaç de resistir-ho tot a la vida. Tot està a les teves mans. Et deixo la documentació de tot aquest afer.
La teva germana Lluïsa

El meu cap ràpidament ho ha tingut clar des del primer moment. He telefonat el meu home i li he explicat breument el succés familiar. Jo, que mai havia estat mare ni mai havia pensat ser-ho, he dit  al Jordi: Vull ser la mare del meu nebot. He escoltat la seva veu i el seu riure quan m’ha dit amb veu alegre: ves per on tindré un fill. Arregla els documents i veniu, us espero amb impaciència.

Ha estat el darrer i el  més important dels regals de la meva germana. 

Miquel Pujol Mur

dilluns, 28 de maig del 2018

EL REGAL I


Avui el notari m’ha entregat les claus de la casa de la meva germana. Ho he dit malament, la casa que compartia amb la meva germana per herència dels nostres pares. Fa temps que no hi he anat. La meva germana, la Lluïsa, i jo ens hem estimat sempre, però els nostres camins i les nostres vides han seguit sempre sendes diferents. Ella era l’ànima tranquil·la i pacífica de casa i jo, l’esperit turbulent i aventurer. Sembla estrany, perquè jo era la gran i la Lluïsa tenia un parell d’anys menys. Els meus pares ho comentaven en moltes ocasions, si la Judit hagués estat la petita, ho entendríem.

La Lluïsa havia estudiat la carrera de música, de piano, i era una bona intèrpret, però mai va voler sortir de la seva vida assossegada al costat dels pares. Jo des de petita m’havia  apuntat a trenta mil coses, ballarina, cantant, escaladora, si hi havia una expedició fos on fos, jo era de les primeres a apuntar-se. Sempre l’aventura i el risc convivien amb la meva ànima. Corredora amb motocicleta, amb cotxe, esquiadora, no hi havia cap situació rocambolesca que no fos capaç de realitzar.

Al meu company, el Jordi, el vaig conèixer en una d’aquestes diguem-ne proves. Vam fer una regata a vela, els dos sols, al voltant del món. Conseqüència, després d’avenir-nos en el viatge, ens vam acoblar a la cosa més senzilla del món, vam ser parella. I per paradoxal que sembli en dos esperits tan lliures com nosaltres, fa quinze anys que vivim junts. No ens hem avorrit mai l’un de l’altre. Per sort, o per desgràcia, no hem tingut fills que ens lliguessin en cap lloc determinat. Fa uns cinc anys ens hem aposentat en una illa i hem obert un restaurant. Segurament era arribada la hora d’asserenar-nos de la nostra bogeria.

La relació amb la meva germana, sempre ha estat cordial i fraterna. Cadascuna sabia com era l’altra, i mai ens vam empipar ni molestar. Ens acceptàvem, tal com érem. Ens comunicàvem sovint pels mitjans més fàcils possibles donada la meva transhumant vida. Darrerament ho hem fet per correu electrònic o alguna vídeo-conferència, malgrat que aquestes novetats no eren del seu grat. Quan van morir els pares vaig visitar-la per darrera vegada i la vaig trobar com sempre, tranquil·la, aposentada i dolça.

Em va sorprendre la notificació del notari, comunicant-me que la Lluïsa, als trenta vuit anys, havia mort sobtadament. Però segons sembla tranquil·la i entenimentada com sempre. La seva malaltia va ser ràpida, tothom pensava que era una cosa sense cap importància i no van avisar-me. Aquest matí he anat al cementiri a presentar-li el meus respectes i deixar-li un ram de violetes. Les seves estimades flors, de suau fragància, com ella mateixa. Després he tingut l’entrevista amb el notari i ara vaig a la casa de la nostra infància i joventut.

Obro la porta i tot segueix igual. Sembla ben bé que els anys no han passat, tot conserva la mateixa aparença. Quasi espero escoltar les veus dels meus pares i la meva germana, ja absents. Noto aquella olor familiar que sempre és present en els meus records. Trec de la butxaca del pantaló el sobre que m’ha donat el notari i veig amb recança una nota i una clau.

Obro la nota i llegeixo:
Tu ets valenta, decidida i suposo que a causa de les teves vivències potser també, prudent. Fes el que més convingui.
Lluïsa

Res més, cap més aclariment en la seva nota de comiat. En sento molesta, i expresso amb veu alta el meu pensament dient: per una vegada podies haver estat més explícita, germaneta, i donar-me pistes del teu desig.

La clau em crema a la mà. Pujo a la seva habitació i regiro les seves pertinences. Darrere una roba molt ben posada trobo una arqueta i provo la clau, que encaixa perfectament en el pany.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

divendres, 25 de maig del 2018

PEDRES DE MOLÍ. SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA



Passejàvem i ens va complaure veure les pedres de molí ancestrals convertides en una bonica  font d’aigua.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 23 de maig del 2018

AQUEST VESPRE


M’he llevat al matí i m’he trobat super maquillada. Sí, això mateix, m’he llevat, he anat al lavabo, cosa natural que fa tothom de bon matí, i al mirar el mirall he quedat tota corpresa. Jo acostumo controlar de bon matí els estralls que la vida ens marca en forma d’arruguetes. M'agrada dir-ho així, arruguetes. Ves per que dir-ne arrugues, com si fossin les marques de l’explosió d’un volcà damunt la terra. Però aquesta vegada les arruguetes no hi eren - unes esquerdes, sí - allà al lloc on les meves amigues, sempre han estat, ara estan remarcades per unes ratlles que es destaquen damunt el blanc gruix de maquillatge.

Les parpelles dels ulls són decorades amb un color negre carbó que deixa veure les meves ninetes, bastant dilatades per cert, i destaca el color de l’iris verd dels meus ulls. Les celles pintades com si fossin d’una bruixa, bé no una bruixa, bruixeta ... Ai! Mira! No em quedem malament, em donen un aire desvergonyit i atrevit que no em desagrada. I les pestanyes mai n’havia vist unes de tan llargues i gruixudes. Quasi em fa mal el moure-les de tan pesades i rígides que són.

Sincerament en aquestes hores del matí, quan comences el nou dia però no hi ets del tot, un somrís de felicitat s’ha desprès dels meus llavis. Aleshores he quedat encara més sorpresa, els meus llavis ... No allò no eren els meus llavis, reconec que són petoners i gruixudets, per jugar força. Però d’aquell color vermell, fosc i cridaner per lluent, mai se m’hauria ocorregut pintar-me’ls. 

Encuriosida i de veritat, malgrat tot, contenta pel canvi, he continuat la meva exploració. La meva cabellera és plena de rínxols i el cabell de mil coloraines. Però quan he passat la mà per posar-me’ls bé resulta que s’ha mogut de lloc i m’he adonat que no era més que una perruca.

Ahir a la nit, he hagut de beure bastant per que no comprenc la meva cara. A pesar de tot ho admeto com una diversió. Les arracades, més aviat són uns cèrcols enormes que em pengen de les orelles. Com podia anar pel carrer amb això.

Ja tan sorpresa he quedat, que he continuat explorant la meva persona. Si el rostre ha estat sorprenent el meu cos encara més. Una espècie de collaret corretja em rodeja el coll.

El meu vestit, no l’havia vist mai, és escotat, mostra més del que tapa. Per què no dir-ho m’avergonyeix. Bé, m’hauria d’avergonyir, però reconec que avui no hi ha res que em faci gens de vergonya. No sé quin beuratge dec haver pres. La boca la tinc un xic pastosa, espessa però el gust és bo, amable, íntim.

M’assec al tamboret i començo a recordar què va passar ahir. El Daniel, el meu home va venir a les nou del vespre a buscar-me per anar a un sopar de matrimonis. Som amics de tota la vida, la majoria anàvem junts a col·legi.

Cada any per aquestes dates ho celebrem amb una bona festa. Fins i tot, dues parelles van casar-nos el mateix dia i lloc. La sala de festes era magnifica, el sopar va ser diví, potser sí, que vam beure un xic massa. Llavors vam començar a ballar, la pista voltava sola.

El DJ va anunciar un ball que cada vegada que sonés un toc de trompeta s’havia de canviar de parella. Alegrement ens canviàvem entre nosaltres mateixos amb bona camaraderia. La música era alegre i engrescadora. Els cambrers passaven amb copes plenes de cava i recollien les buides. Ja avançat el ball van tancar els llums i va sonar la música encara més fort. Vam canviar una i altra vegada de company. Els xiscles i els riures omplien la sala. I després ...

Ostres!! No recordo el després. M’aixeco hi vaig al dormitori. El meu home dorm. És estrany, no ronca gens. M’acoto i el miro.
¾     Aquest no és el meu home!

Tampoc és cap dels nostres amics. Giro els ulls esparverada.
¾     Aquesta no és la meva habitació.

Escolto una veu rere la porta. La reconec és la del Daniel. Xiuxiueja:
¾     Nena, que ets aquí. Quina bogeria.
¾     Sí ja surto- contesto en veu baixa. Mentre recullo les mitges i la roba interior llençada de mala manera damunt el sofà. Aleshores rabiosa penso: M’haurà traït! Amb quin penco de dona s’haurà anat al llit.

Sortint tanco la porta vigilant no pugui veure l’habitació.

M’agafo al Daniel per suportar la meva pròpia vergonya i la meva ignorància. No sé el que ha passat, em fa por cridar massa. No sé el seu pensament del succeït.

En passar per davant de la consergeria observo el rellotge i el calendari. Assenyalen  diumenge i les sis de la tarda. Maquinalment amb el dits conto, divendres nit, dissabte i diumenge. M’agafo fort a la màniga del meu home. El seu braç s’aixeca agafant-me per les espatlles i em prem contra el seu cos.

Miquel Pujol Mur

dilluns, 21 de maig del 2018

EL NOI DE LA BALDUFA


He estat caminant tot el matí. He pujat a veure la Verge dalt del cim i ens hem saludat a certa distància. No he pogut entrar al temple per què era tancat. Ara després de baixar els sis quilometres que ens separen els meus peus lassats necessiten descansar.

Paso per darrera de l’escola i escolto els crits alegres de la canalla celebrant un gol.
¾     Aquest grans sempre guanyen.- diu una veu infantil.
¾     Clar són més grans i forts. Xuten i dona por quant fas de porter. Però no et preocupis l’any passat van perdre. Eren un altres els grans que ja no hi són. Si hi ha sort els propers cursos estarem tu i jo en l’equip dels grans i ja veuràs que n’estarem d’alegrois.

Deixant d’escoltar les ànsies futboleres dels dos col·legials he continuat camí avall. He arribat a un petit parc on hi ha una font i un pedrís. M’he descalçat i he posat els peus a refrescar sota el broc d’aigua. Quin descans! M’he trobat animat de nou.

He mirat a dreta i esquerra i he vist a un xicotet que jugava amb una baldufa.
¾     Caram! Que n’és de grossa!- L’he dit admirat. Més que res per encetar una petita conversació.

Sempre l’estar callat com un mussol m’ha molestat. Malgrat les meves germanes m’ho retreuen amb aquestes àcides paraules: Parles més que un lloro i després ens ho criticaràs a nosaltres.
¾     Sí!- m’ha contestat lacònicament el noi.
¾     I, no és hora de classe. què no vas a col·legi.
¾     No!
¾     No pot ser. Has d’estudiar, no seràs sempre un nen que jugui a la baldufa.
¾     M’agrada.
¾     Però necessites estudiar per aconseguir una feina i tenir família.
¾     Bajanades!
¾     Home! Tothom ...
¾     Tu no treballes.
¾     Sóc gran. Ja he feinejat prou a la vida.
¾     Vés per on. Jo vull ser també lliure sense anar a col·legi.
¾     Abans has de treballar.
¾     No! No! Treballar mai. Lliure sempre.
¾     I el teu pare?

Treballa i no el veig mai. Sempre treballa per duu diners a casa.
¾     Veus!
¾     Prou! Em molestes. Vull jugar a la baldufa.

Vaig comprendre que encara no era madur i per madurar la vida ens ha de sotraguejar un xic. El meu “baldufaire” està verd, encara té molt per aprendre.

Vaig calçar-me de nou, i fresc com si la Verge hagués obrat un miracle, vaig marxar a buscar l’autobús.

Me’l vaig mirar per darrera vegada, i vaig comprendre que tot havia estat un somni provocat pel meu cansament. Ell mai havia de créixer i encara que petit ja era famós en una plaça del seu poble.

Miquel Pujol Mur

divendres, 18 de maig del 2018

LA PEDRA DE LES CREUS. ROCAFORT.



En la nostra visita a Rocafort (Bages) paraven a la Pedra de les Creus i llegíem els seus indicadors. Ens va cridar l’atenció un en què semblava com si fos la mateixa pedra qui ens donés raó del per què de la seva existència. Diu:

A les primeries del segle XVII ja m’anomenaven:
“LA PEDRA DE LES CREUS”
Estava situada dalt de la carena del camí que va del mas de Roviralta a Rocafort.
Davant meu descansaven les comitives que de Roviralta i els seus masos portaven un difunt a enterrar a Rocafot. Resaven una absolta i em marcaven una creu.
Molt malmès l’indret per una urbanització i per l’incendi forestal de l’any 1985 m’han portat a aquest lloc on continuaré sent testimoni del pas dels difunts.

La Pedra de les Creus és una roca d'aproximadament 3.500 quilos i que d'uns 3,8 metres de llargada, 1,30 d'alçada i 0,60 d'amplada. Esculpides a la roca s'hi poden observar una trentena de creus més o menys.

L’altre cartell comenta. La pedra de ñles creus es envoltada de moltes llegendes que giren entorn del seu origen. Es tracta d’un gran bloc que porta gravades unes quaranta creu, així com moltes marques. Fou descoberta per alguns estudiosos d’Amics de l’Art Romànic.

Miquel Pujol Mur
Fotografia. M. Rosa Planell Grau

dimecres, 16 de maig del 2018

TERAPIA DE BALL. LA JOTA II

Agafa la tassa i d’un glop es beu tot el líquid. Només en acabar etziba tassa, plat i la cullereta contra la pica de la cuina. Me’l miro, i en la seva cara veig una ganyota. Sobtadament es posa la mà damunt l’estomac prement-se’l. Em mira enrabiat i crida com si hagués perdut l’oremus.
-Jota! Bagassa!

Se m’abalança damunt. És tan fort el meu Manel que quedo garratibada davant dels fogons. Fa força amb la mà damunt la seva panxa com si deu mil dimonis roseguessin el seu interior. Amb l’altra mà pren el ganivet gros de la cuina i amb precisió, malgrat el gest de molt dolor de la seva cara, el clava una i altra vegada en el meu pit. Tal vegada sembla com si volgués destrossar allò que tant li agrada. Finalment la fina fulla em talla la jugular. Sense esma, sento com els genolls se’m pleguen. Caic com un sac, al terra. Una taca vermella s’estén sota el meu cos. La força m’abandona, però encara veig com pren un drap de la cuina i s’eixuga la sang que li goteja dels dits de la mà.

Mentre sento la sang que flueix lentament sense dolor i embruta el terra, observo com el meu Manel es caragola de dolor. Dona forts cops a l’estómac i al ventre, com si volgués expulsar el verí que li destrossa les entranyes.

Cada cop més tranquil, ja sense força també, es plega de genolls i cau de costat a terra. Un vòmit de color esvaït, barreja de cafè amb llet i un color estrany s’uneix amb la meva sang fent un aiguabarreig mal definit. Noto una olor d’ametlles amargues. Segurament m’he equivocat de pot, l’olor m’ha fet recordar la el verí de les rates.

La seva cara ha perdut l’expressió de bogeria. La sorpresa i el dolor l’ha empal·lidit. El preludi de la mort s’apodera dels seus ulls. Serà la meva pròpia debilitat, ja poca sang deu bombejar el meu cor, però em sembla escoltar dels seus llavis entreoberts:
Sardana, sí sardana, jota no.

En un darrer moviment mou la mà cap a mi. Sense saber la raó, potser per tants anys de viure junts, tal vegada per haver-nos estimat, li agafo amb la meva, com en una darrera ballada.

Els meus ulls també es tanquen i les meves faccions d’un cos sense líquid vivificador semblen de cera. Finalment tanco els ulls i el meu cap, amb un soroll fort cau damunt les rajoles.

El meu darrer pensament, ja sense vida, com si el cervell volgués manar sobre la ment: Maleïda professora! Per què una jota?


Miquel Pujol Mur.

dilluns, 14 de maig del 2018

TERÀPIA DE BALL: LA JOTA I





El meu home i jo estem seguint una teràpia de parella. La causa no té cap raó matrimonial, el meu Manel abans de la crisi del totxo, treballava en la construcció. Però amb l’ensorrada de les constructores va caure en una horrible depressió. Des del tretze anys havia treballat sense parar. Bé, això no vol dir que a casa seva, no treballés, els seus pares eren masovers d’una casa de pagès i, amb el bestiar i les terres mai sobraven mans per treballar. Però ens vam casar i vam venir a viure a la ciutat. Va començar d’aprenent de llauner, mes el meu Manel és força hàbil i en poc temps va ser operari, també va fer d’electricista i d’encofrador. És tan destre que en poc temps domina qualsevol feina. Els constructors el sol·licitaven per a tots els treballs. Però aleshores va haver el cataclisme i la construcció va ensorrar-se com un castell de naips. Durant temps ha treballat en les feines que se li presentaven que eren força, arreglar banys, cuines, instal·lacions elèctriques, mai ha desdenyat qualsevol treball que el permetés guanyar-se la vida. Però el seu humor, a mesura del passar els anys, ha anat decaient. La preocupació pels diners, la paga final de la jubilació i la salut, tot ha caigut damunt la seva ment. Finalment el terapeuta ens ha recomanat simplement aprendre a ballar.

Aquesta tarda el meu home no ha vingut a classe i ara soc jo la que l’he de transmetre la idea. La professora de l’acadèmia de ball ha tingut una molt mala ocurrència. Ens ha dit que hem d’aprendre a ballar una jota. La Maite sap molt bé, que el Manel és un acèrrim ballador de sardanes, així com soci del Barça. Són les seves dues principals passions. Ballar al ritme d’una dansa forana el fa estremir com si una mà negre li agafés el cor i l’exprimís com a una taronja.
¾     Manel – li dic amb veu dolça- la profe ens ha dit que hem de ballar una jota.
¾     Què dius?- em contesta esparverat- Això és una barbaritat! Ballar una jota. Fer saltirons i picar les castanyoles. Només mancaria que m’hagués de posar el “cachirulo”. Déu meu!! Quines males astrugàncies! Una jota!
¾     Home, no siguis tan de la ceba. Només un ball. Què creus que diuen ells quan ens veuen agafadets de la mà i amb la barretina vermella. A més, diuen que sembla que trepitgem raïm i esperem fins que el cap de colla diu braços amunt. Aleshores també tots fem saltets. Ja saps que diuen que som tan agarrats, que fins i tot, ballant  hem de comptar.

Me’l miro atentament. Té la cara vermella, com que és bru de pell, se li ha posat del color d’una totxana. Els cabells, els pocs que li queden, se li han posats drets com un eriçó. Les mans fortes i grosses de treballador manual se li obren i tanquen sense parar. És a punt d’un atac de paroxisme. Amb els peus està picant puntades a la taula. Ho veig venir tan clarament  que no perdo el temps. Ràpidament agafo el potet de dins l’armari de la cuina i l’aboco al cafè amb llet que li he preparat. De veritat he de dir que en escoltar un nou soroll que venia del menjador m’he esparverat i segurament n’he posat massa. El meu home s’està removent damunt la cadira com si fes equilibris. Els ulls els té desorbitats i miren endavant sense veure. Del seus llavis només surt una paraula que va repetint:
¾     Jota, jota, jota, ...

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur.

dissabte, 12 de maig del 2018

LA BARRACA DEL MANEL. SALLENT


Les barraques de vinya són edificacions que es troben arreu. Són de tipus generalment senzill, però de bona factura constructiva. Estan fetes amb pedres lligades amb fang. El pagesos les utilitzaven com a suport per les feines diàries del camp. Amb moltes zones de tradició vinícola s’associen amb el conreu de la vinya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 10 de maig del 2018

PERQUÈ UN CUINER D’ALTA CATEGORIA II

Ara si que ploro desconsoladament, la Diana, la cambrera, la secretària i l’assistent personal de la russa, tot en una, - no hi ha ningú més a la casa- m’ha tornat el plat del desdejuni.
¾     Sí, la senyora Irina  ha tornat la safata. Els ous passats per aigua no són al seu punt i la senyora me’ls fa tornar. Del disgust no menjarà res més  aquest matí. - Em diu la Diana. Mentre, se n’està menjant un, sucant pa dins del rovell. Veig com es llepa els dits i es passa la llengua pels seus carnosos llavis. 

Em bé a la memòria la russa, seca, amb el cabell amb un monyo ben estirat damunt el cap. Només sap bellugar el cap i les mans com si fos una papallona. Contínuament fa gestos, difícils d’imitar per ningú sense caure en la ridiculesa. Diuen que ha tingut molts amants, però no m’ho puc imaginar gens fer l’amor amb allò de tan estirada, plana i tesa com és. Un pal d’escombra té més erotisme que el seu cos.

M’aixeco, dono un cop de puny damunt la taula d’acer inoxidable. M’adono de la força del cop, a causa del dolor que em puja braç amunt. Desesperat prenc una olla i la llanço per la finestra. Cau rebotant pel pendís, ple de pedres, de la muntanya. Sona com si fos l’esquellot d’una vaca perduda.

Emprenyat anomeno els sants, les verges, el mateix Jesús i son Pare. Sí, el Sant Pare, també. Acabo en la mare, el pare i els avis de la russa dels c .... Pobres mares si haguessin estat tan p..., com he arribat a dir. I dels pares no cal dir-ho, segurament mai a la vida haurien pogut entrar a la basílica roja, de tan grans com haurien estat les seves cornamentes. 

La Diana em mira amb el ulls oberts com a plats, de tan enrabiat com em veu, i se m’acosta movent- se com només sap fer-ho ella. Cadenciosa en els seus moviments de malucs. Insinuant, amb el suau rebotar de les seves sines generoses. Posant-me el dit índex damunt el pit em mira de fit a fit, i em diu amb amorosa veu baixa:
¾     Per un moment he quedat esglaiada amb el teu mal humor, amb la teva ràbia. Tu, “carinyet”, no ets així. La senyora marxa a jugar a tenis, no vindrà a dinar. Al vespre, ja saps que només pren el te, que es prepara ella mateixa, amb l’aigua del samovar. Què et sembla si pugem a la meva habitació a escalar altes cimes.

Què li podia contestar després de la mala estona passada. Mai van malament unes dolces llaminadures per regalar l’ànima, i per calmar els mals pensaments.

Miquel Pujol Mur

dimarts, 8 de maig del 2018

PERQUÈ UN CUINER D’ALTA CATEGORIA I

La cuina és immensament gran i dotada de tots els avenços possibles. El forn és de dos espais. Hi ha sis fogons arrenglerats de menor a major, amb suficient espai entremig dels focs per poder posar els elements més necessaris per treballar. Enmig de la sala una gran taula d’acer inoxidable amb múltiples calaixos per poder elabora els aliments. Damunt de la taula una lleixa amb tots els estris necessaris per cuinar i, fins i tot, també els més innecessaris. Tot es digne de la millor cuina i de la categoria del  millor xef del món. Olles, paelles, cassoles, cassons, plats, culleres de tota mida i forquilles de tota mena s’arrengleren penjades d’una de les parets. Tres grans frigorífics omplen tota la paret oposada.

Al fons, s’obre un espai tancat amb vidres glaçats, per on el cuiner o els seus acòlits passen els plats acabats de fer. A continuació hi ha l’antesala on treballen normalment el mestre-sala i les cambreres. En una saleta del costat, el sommelier selecciona els vins adequats a cada àpat i plat.

Enmig de tan esplendor, jo, el Marc, sóc assegut en un tamboret ploro a llàgrima viva. Amb el davantal blanc eixugo  els grossos llagrimots que em davallen de les galtes.
¾     Em podia passar cosa més trista? - Exclamo mentre em retorço les  mans prement la blanca roba.- Desgraciat de mi! Jo que dirigeixo la millor cuina de la capital, amb tres estrelles Michelin, com puc haver caigut tan baix.

Veritablement el contracte no podia ser més temptador. Tancar el restaurant tres mesos o deixar el segon xef com a responsable. Sempre, en cas de qualsevol problema, em podia telefonar per donar-li la recomanació pertinent. Cobrar, a canvi d’això, tres milions d’euros i tenir a l’abast la millor cuina del món. Total, tres mesos en un hotelet d’alta muntanya tenint cura del menjar de la Irina Kolskaia. La millor ballarina de tots els temps, ja retirada, i ara, primera mestra del ballet Bolshoi.

Descansar, aires purs, i temps per pensar plats assaborits amb noves receptes. Plens de sabors i colors, per aconseguir el títol de millor cuiner de l’univers. Mentrestant cuinar per a la senyora. Una persona sola poca feina dóna, i així tindrà temps per combinar l’alta cuina, el descans i el plaer. Venen del poble, cada dos dies, tres dones per netejar la casa i tenir cura de la roba.

Quan va arribar l’ex-ballarina i van donar-me la llista del dinar diari, no vaig entendre res. Desdejuni: dos ous passats per aigua bullent, durant un minut i mig, acompanyats per una llesca prima de pa morè. Dinar: un pit de pollastre partit per la meitat i passat per la planxa, només volta i volta, i una poma, res més. Sopar: Deixar el samovar a l’habitació amb una caixeta de te Earl Grey.
¾     Per a això em necessiten?- vaig preguntar.
¾     Sí, és una exigència de la diva.  El millor cuiner del país. I com hi ha un de poderós que ho paga tot, aleshores no hi ha res a dir.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

dilluns, 7 de maig del 2018

SALVADOR DALÍ A CADAQUÉS.



Monument a Salvador Dalí al passeig de Cadaqués.

Que hi podem afegir, poques coses, perquè ell ja ho deia tot.

Una mica portat per la tramuntana, però sens dubte un geni.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 4 de maig del 2018

LA NEVERA ÉS BUIDA


El telèfon em sobte, avui és diumenge, i després de una nit de tabola el meu cap sembla un timbal. El maleït trasto ressona un i altre cop. Jo rodolo neguitós damunt el llit, insensible al seu so però frisós per no agafar-lo. Els llençols s’entortolliguen en el meu cos. Desesperat, li llanço el coixí. Però erro en el meu llançament i el llum de la tauleta cau amb un cop sec al terra. El telèfon torna amb el seu ring-ring cridaner i repetitiu. 

Estiro el braç i prenc l’auricular i amb veu emprenyada crido:
¾     Qui!!!
¾     Escolta- diu una veu a l’altre costat de l’auricular.
¾     Escolta!! Vostè creu que estic per escoltar!!!
¾     Ai!. Escolta nen.
¾     Nen! Nen! Que tinc trenta anys, vella bruixa.
¾     Sí, per això et telefono per felicitar-te.
¾     Vostè creu que a un home solitari i sense parella, hi ha cap motiu per felicitar-lo una setmana després de l’aniversari. I qui és vostè?
¾     Ah! No m’has conegut! Ja deia jo! Jo sóc l’Hermenegilda, la germana petita de la teva mare.
¾     Ah! La vella reganyosa del nas corbat.
¾     Sí, l’Hermenegilda, la del poble. Saps que, sóc arribada a la capital, sola, i com tu ets el meu, som els únics parents, he pensat que em podries convidar a dinar. Fa tant de temps que no ens veiem! Veritat que sí, em fa una il·lusió, Ramonet.

Torno a cridar enfurismat:
¾     El Ramonet no hi és. Ja sóc gran. Sóc el Ramon. Sí, així el Ramon. Ho escolta, Gilda?
¾     Ai, Senyor! Quina paciència hem de tenir les tietes solteres amb la família. Sempre tractades d’esquitllada.
¾     Va vingui! - Vaig contestar-li, un xic impressionat per la tristor de la seva veu. Vaig recordar-me que una vegada m’havia donat dues pessetes per comprar una regalèssia.

Obro la nevera. Buida, com les meves butxaques. Giro la vista pels marbres de la cuina. Tot plegat trobo oli, sal i vinagre. També una ampolla de Vichy. Segurament per a les males digestions. Digestions? De quan, no ho recordo pas.

Em poso un jersei per sobre el pijama i amb cara de pena començo a pidolar als veïns dels pisos. Com que és Nadal, i jo l’ànima trista del bloc, tots em volen ajudar. Un em dona una ampolla de cava, l’altre, una de whisky, un altre, una de conyac, l’altre ...

Total divuit ampolles. La meva tia es pensarà que la vull emborratxar per l’herència del poble, un ase i una casa que cau a trossos.

Dalt de tot viu la Leovigilda, que em vol casar amb la seva filla. Al veure’m carregat d’ampolles, crida:
¾     Marianica! Vine noia, que el Ramonet ha portat tot d’ampolles per a aquesta tarda. El convidarem a dinar.
¾     Vindrà també la meva tia Hermenegilda del poble.- dic amb veu suplicant.
¾     No et preocupis. Li posaré una cadira al meu costat. Mentrestant parles amb la Marianica. El pis és meu, no hauràs de pagar lloguer, jo cobro una bona pensió del meu difunt marit i podràs viure com un rajà. Ja sé que la nena no és de primera volada, però és una bona noia i sereu feliços.

D’aquesta forma tan grollera vaig quedar bé amb la meva tia. Em vaig casar amb la Marianica. La Leovigilda va convertir-se amb la meva amant sogra.

Ah! I la tia em va deixar en herència: l’ase vell i la casa, que cau sola.

Miquel Pujol Mur

dijous, 3 de maig del 2018

VOLTANT PER PÚBOL. ALT EMPORDÀ










Una polla xica,
pica, pellarica,
camatorta i becari-
ca va tenir sis polls
xics, pics, pellarics,
camatorts i becarics
si ...

Salvador Dalí








Les paraules acompanyaven la figura en una pissarra  i ens va agradar recordar-les.

Púbol és molt digne de ser visitat.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 1 de maig del 2018

“TOMBE LA NEIGE”


La música sona en el reproductor i el “Tombe la neige” ressona dins el cervell de la Marta. La dona és asseguda a la saleta, té un llibre obert al seu costat. A prop seu el mini equip de música desgrana, en to baix, la música i la veu del “Salvatore Adamo”. Està cansada de llegir, s’aixeca del sofà i corre les cortines del finestral. L’habitació queda en una penombra suau i conciliadora. Torna a asseure’s, repenja l’esquena al respatller i tanca els ulls. Un somrís amable li destensa la cara. No s’escolta cap soroll i només la música envaeix l’estança. Malgrat estar quieta, no dorm, ja que els pensaments volen lliurement als anys de la joventut.

“Tombe la neige” i una estació de tren. Havia acompanyat, després de nombroses discussions amb els pares, al Ramon, el seu promès, que marxava al servei militar. Abans d’aconseguir el permís van haver d’escoltar un sense fi de recomanacions dels pares. Fins i tot, l’àvia Angelina havia ficat cullerada en contra de que baixessin sols a Barcelona. Els perills de la ciutat i sobretot la joventut de tots dos, feia que encara semblés més perillós. A la Marta, quan per fi van poder marxar després de tantes recomanacions i sermons, li semblava que eren una bomba a punt d’explotar. No entenia que els seus instints poguessin ser tan incendiaris. 

Però finalment, i gràcies a la tieta Carme, que viu a la capital i vigilarà la parella, no fos que trenquessin l’olla abans de temps, els ho han permès. Però, ves per on, quan la tieta es prepara per acompanyar-los, l’avisen que venen els de la companyia de la llum. Són un malpensats que cerquen per sorpresa qui fa trampes en els comptadors. No pot acompanyar-los, ja que hi ha molta feina a desfer el munt de cables perquè no se n’adonin i els multin. Com si la companyia elèctrica no guanyes prou diners per acabar d’escanyar a la pobra gent.

La Marta i el Ramon caminen per les andanes buscant el tren que ha de portar el noi a terres estranyes, a fer allò que s’anomena servei militar. La noia malgrat que no coneix el lloc està més serena que ell que sembla ben bé que ha perdut l’oremus. Clar, ella tornarà a casa al vespre i ell començarà una aventura diferent. S’han presentat al sergent que mana el grup. Al veure’ls tan tendres el caporal s’ha recordat de la seva filla i ha permès que el Ramon estigui a part, en companyia de la seva xicota. Són tan innocents i es nota tant que venen d’un poble. A les dotze del matí el cap d’estació els assabenta que el tren s’ha retardat. La causa és que la lentitud dels papers oficials han “traspaperat” la màquina.

El suboficial crida tots els reclutes i els diu:
¾     Si em prometen ser aquí a les sis de la tarda els dono permís. Però, el que falti donaré part immediatament a la policia militar. No es lliurarà amb poc dies de calabós.
¾      
Tots juren que no faran cap mala passada i, en grups, marxen de l’estació. El Ramon està neguitós. Té la Marta al costat però no sap què dir-li. Donar voltes per dins de l’estació el fa frissar. Estar asseguts a la cafeteria, també. Finalment la Marta amb un rampell de sentiments controvertits, mig per compassió i mig per desig, també perquè sap que trobarà molt a faltar el seu xicot, veu un modest hotel davant la porta de l’estació. Tibant-lo de la mà, el  porta fins a la recepció i li fa llogar una habitació.

És la primera vegada que estan junts sense ningú davant, es van a separar, estan nerviosos però ha estat una vetllada amorosa inoblidable. Timidesa, desig, por, ànsia, vergonya, tots els sentiments més enfrontats han esclatat, convertint la tarda de la primera vegada en un deliri que va quedar gravat per sempre en el cervell dels dos.

Va anar just que el Ramon no perdés el tren. Però va tornar en acabar el servei militar per a casar-se amb la noia del seu cor.

Miquel Pujol Mur