Obro
la tapa, la flaire dolça i tendra pròpia de la Lluïsa, m’omple els narius.
Dintre hi ha cartes i documents. N’hi ha tants que aboco el contingut sobre el
llit i asseguda damunt repasso un a un els diferents papers.
Em crida l’atenció un plec de cartes
ben lligades amb una cinta. Miro els remitents, unes són de la meva germana i
les altres, d’un tal Hans. Les darreres amb el nom de l’home estan sense obrir.
Llegeixo primer les cartes de la meva germana i em sorprenen tant, que haig de
parar per fregar-me els ulls. Mai a la meva vida havia escoltat paraules tan
apassionades, i menys de la Lluïsa.
Sentiments, amor, il·lusió no lligaven amb la seva personalitat. En una,
expressava tant els seus actes sexuals que jo l’avesada a tot, m’enrojolo.
L’última pràcticament és un
acomiadament sense destí, més aviat una reflexió interna que mai va ser
tramesa. Noto que el temps ha eixugat moltes llàgrimes vessades damunt el
paper. Llegeixo.
Avui he rebut
les cartes que et vaig enviar. Els teus em diuen que vas morir en l’accident de
l’avió que et portava al meu costat. La teva presència serà constant, no vull
oblidar-te mai. T’havia de donar una sorpresa que crec t’hauria omplert de
goig: Estic embarassada, porto dins meu el fruit de la nostra passió. Teva
sempre.
Entremig de cartes i documents - la meva germana era una
obsessiva de guardar-ho tot - finalment he trobat una carta dirigida a mi.
Escrit al sobre el meu nom, Judith, amb lletres grosses perquè fos més fàcil
veure-la entremig de les altres. La
lletra fluida i llegible de l’escriptura de la meva germana, em diu.
Judith, quan
t’arribi aquesta jo serè morta. No pensis mai malament, el suïcidi no entra en
els meus plans. Però sí el dolor.
He tingut un
fill, però el pare i la mare s’han negat sempre a que fos un més a la família.
De cabra boja ja en tenim una, deien, només manca que tothom sàpiga que en sou
les dues. Quina opinió tindran les nostres amistats, de nosaltres. Quin
respecte tindran de la nostra honorabilitat els familiars i els nostres
companys feligresos. Si se n’assabenta el mossèn, mai més podrem assistir a
missa amb el cap alt. He tingut el meu fill lluny de casa, acompanyada per la
mare.
El Hans era un
bon home, un director d’orquestra afamat, però ja deus haver llegit que va
morir en un accident d’aviació. Casualment el vaig conèixer a l’ acompanyar-lo
musicalment, al faltar per malaltia la pianista, i amb ell vaig descobrir un
nou món. Va ser despertar a la vida, però desgraciadament no va durar.
No puc lluitar
amb els pares i les seves opinions. Estic afeblida i confosa. He donat el nen
en adopció seguint les instruccions paternes. Malgrat ja són morts tots dos, el
meu cor està mort com el Hans i sincerament no he tingut forces per recuperar
el meu fill. Ho deixo tot a les teves mans, sempre has estat la més decidida.
Si no ho vols fer, res no passarà. El fill del meu amor crec que també serà
capaç de resistir-ho tot a la vida. Tot està a les teves mans. Et deixo la
documentació de tot aquest afer.
La teva
germana Lluïsa
El meu cap ràpidament ho ha tingut
clar des del primer moment. He telefonat el meu home i li he explicat breument
el succés familiar. Jo, que mai havia estat mare ni mai havia pensat ser-ho, he
dit al Jordi: Vull ser la mare del meu nebot.
He escoltat la seva veu i el seu riure quan m’ha dit amb veu alegre: ves per on
tindré un fill. Arregla els documents i veniu, us espero amb impaciència.
Ha estat el darrer i el més important dels regals de la meva
germana.
Miquel Pujol Mur
