Aquesta tarda el meu home no ha
vingut a classe i ara soc jo la que l’he de transmetre la idea. La professora de
l’acadèmia de ball ha tingut una molt mala ocurrència. Ens ha dit que hem
d’aprendre a ballar una jota. La Maite sap molt bé, que el Manel és un acèrrim
ballador de sardanes, així com soci del Barça. Són les seves dues principals passions.
Ballar al ritme d’una dansa forana el fa estremir com si una mà negre li agafés
el cor i l’exprimís com a una taronja.
¾
Manel
– li dic amb veu dolça- la profe ens ha dit que hem de ballar una jota.
¾
Què
dius?- em contesta esparverat- Això és una barbaritat! Ballar una jota. Fer
saltirons i picar les castanyoles. Només mancaria que m’hagués de posar el “cachirulo”.
Déu meu!! Quines males astrugàncies! Una jota!
¾
Home,
no siguis tan de la ceba. Només un ball. Què creus que diuen ells quan ens
veuen agafadets de la mà i amb la barretina vermella. A més, diuen que sembla
que trepitgem raïm i esperem fins que el cap de colla diu braços amunt. Aleshores
també tots fem saltets. Ja saps que diuen que som tan agarrats, que fins i tot,
ballant hem de comptar.
Me’l miro atentament. Té la cara
vermella, com que és bru de pell, se li ha posat del color d’una totxana. Els
cabells, els pocs que li queden, se li han posats drets com un eriçó. Les mans
fortes i grosses de treballador manual se li obren i tanquen sense parar. És a
punt d’un atac de paroxisme. Amb els peus està picant puntades a la taula. Ho
veig venir tan clarament que no perdo el
temps. Ràpidament agafo el potet de dins l’armari de la cuina i l’aboco al cafè
amb llet que li he preparat. De veritat he de dir que en escoltar un nou soroll
que venia del menjador m’he esparverat i segurament n’he posat massa. El meu
home s’està removent damunt la cadira com si fes equilibris. Els ulls els té
desorbitats i miren endavant sense veure. Del seus llavis només surt una
paraula que va repetint:
¾
Jota,
jota, jota, ...
Continuarà ...
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada