TOUR DEL COLL DE LA GALLINA. ANDORRA

La pujada del coll de la Gallina és una ruta asfaltada de gran notorietat ciclista. Puja des de Sant Julià de Lòria fins el santuari de Canòlich.

L’havíem fet en més d’una ocasió, però sense continuar més amunt del Santuari. Anys enrere en aquest lloc s’acabava la carretera asfaltada i, a partir de les antenes situades una mica més amunt continuava una pista de terra.

Però en aquesta ocasió el nostre camí va seguir una altre ruta. Des sant Julià vam seguir la carretera fins a Fontaneda, petit poble situat en un coster de muntanya. Vam visitar la seva petita església sota l’advocació de Sant Miquel. Una vegada visitat el poble continuarem la ruta cap el mas d’Alins (església de Sant  Esteve).

Però en un dels molts viratges de tota mena ens va sorprendre una capelleta de la Verge de Canòlich. En el mateix lloc, en la cruïlla havia un cartell indicador que assenyalava ruta de la Gallina i santuari de Canòlich. Com havia gent que treballava a una casa propera vam demanar-les informació. Ens van assabentar que era una carretera tota asfaltada, però de direcció única.

L’asfalt és força nou. La pista és estreta i amb corbes molt pronunciades. Per precaució vam fer els vuit/nou quilometres majoritàriament en primera velocitat.  Els marges ens mostraven l’alçada del precipici, malgrat tot, la panoràmica era esplèndida. Cada vegada agafàvem més altitud i la visió era millor.

Quan vam arribar a dalt de tot ens vam trobar en una petita placeta on havia un petit mirador.

En una petit apartat hi ha un monument al ciclista:

Joaquim Rodríguez i Oliver, un ciclista català conegut amb el sobrenom de “Purito” professional del 2001 al 2016. Guanyador de dues Voltes a Catalunya, dos cops la Volta a Llombardia, una Volta al País Basc i un cop la Fletxa Valona. També ha aconseguit tres cops la classificació final de l'UCI World Tour i pujar al podi del Tour de França, Giro d'Itàlia i Volta a Espanya. Un gran palmarès.

El lloc és grandiós, la panoràmica meravellosa, però ens vam esparverar de l’esforç que ha de fer un ciclista per fer el recorregut.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

NOTA 09 SETEMBRE 2019

AMICS,

Per funcionar correctament les màquines necessiten ser ajustades i afinades; els humans també.

Per tant malgrat els dies de descans del mes passat aquesta setmana necessito fer un “resset” físic i mental.

Volem escapar-nos a cercar noves esglésies i nous paratges per poder publicar més endavant.

Aleshores, fins el dilluns 16, dia què si no passa res en contra tornàrem a ser amb vosaltres.

Una abraçada cordial.

M. Rosa i Miquel

Berga, 07/09/2019

LLAC INFERIOR DE PESSONS. ANDORRA

Havíem pujat en el Funicamp fins a Solanelles i aleshores amb un dels vehicles de muntanya que fan el circuit (4x4) ens vam desplaçar fins el primer o inferior llac de Pessons.  

Un dia meravellós admirant les muntanyes del Circ de Pessons.

Un record de agradable companyonia a 2350 m. d’altitud.

Un dinar per recordar.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau  

LA DONA I EL GAT III

Vaig avançar lentament i el miol del gat va tornar a repetir-se. Guiat pel so hi vaig dirigir la llum de la llanterna: un gat negre, gros i lluent, d’ulls grocs oberts com si veiessin el més enllà, va mirar-me encuriosit. Sento una amistosa inclinació pels gats, i aquest semblava tranquil i pacífic, per tant vaig allargar la mà per acaronar-lo. El maleït felí, esquerp com un dimoni, va fer un bot i amb les ungles em va esgarrapar la mà. La sang va rajar de la ferida. Ràpidament va fugir i va desaparèixer per la propera porta. La seva darrera mirada, amb odi per haver trencat la seva solitud, em va causar fredor.

Vaig passar l’entreoberta porta i la vaig veure asseguda al terra. Estava com adormida. Quieta, immòbil, per un moment vaig pensar si era un cadàver oblidat a la casa quan vam marxar els seus hostes. Després, s’ha de veure la rapidesa del pensament fent conjectures, vaig pensar que potser era una okupa, que aprofitava l’abandonament de la casa per viure-hi. Tal vegada una presonera d’algun malfactor, una exiliada, una drogoaddicta. La d’idees que en un moment van recórrer el meu cervell!

Vaig avançar cap a ella, em pensava que era dormida o morta. En moltes ocasions la ment opta per la pitjor de les conclusions. Però l’esguard dels seus ulls clars em va convèncer de que era viva. Va mirar-me a la cara, sense por, com si m’esperés de sempre. Va observar la sang que davallava de la ferida del gat i va somriure. Va allargar-me un mocador de fina seda. Una rialla franca, alegre i un nou somrís va il·luminar la seva fisonomia. Vaig riure jo també, contagiat i em vaig apropar per agafar el mocador. Essent proper, vaig allargar la mà per acaronar el seu cabell. Era bellíssima, com jo n’havia vist cap. Ara sabia el que m’havia atret sempre a la casa. La premonició de trobar l’amor que mai havia trobat a la ciutat.

Quan va notar la meva mà va tremolar i el seu somriure va desaparèixer de la seva cara. Un crec esfereïdor va omplir l’estança. Vaig quedar amb la mà a l’aire, mentre el forat del terra l’engolia sense que fes cap crit. Aleshores va ser com si complerta la seva missió d’estoig per protegir una joia, la casa s’abandonés al seu destí. Com un castell de cartes va replegar-se sobre ella mateixa. En pocs instants les parets van caure desplomades i vençudes. Vaig seguir la seva davallada i sort que l’endemà els companys veient la meva falta van anar a inspeccionar les runes. Van trobar-me sota el batent d’una porta que em va protegir. Segons van dir-me al meu costat hi havia el cos polsós i ressec d’un gat, mort de feia molts anys.

Desorientat i perdut vaig passar a un hospital on em vaig anar recuperant poc a poc de les ferides i el traumatisme sofert. Les físiques van curar-se, però les morals van costar molt més.

De tant en tant oloro el suau perfum del mocador, que em va quedar com a testimoni de la seva presència. Algú em diu que només és un tros de tela dels llums del sostre, però jo crec notar en ell, l’essència vital, tanmateix l’alè, de la bella desconeguda.

Miquel Pujol Mur

LA DONA I EL GAT. II

Però hi havia algun estrany motiu que mai no m’he pogut explicar. Sempre que anava a passejar, ja lliure de servei, els meus passos indefectiblement em conduïen al mateix lloc. Davant de la casa. Sempre al ser-hi em maleïa a mi mateix; no entenia el meu encaparrament per una casa, que cada cop mostrava més les seves vergonyes.

Un d’aquests vespres era a la porta del jardí del que havia estat una noble mansió quan vaig veure una llum que es movia en el seu interior. Semblava, ben bé, com si una persona busqués per les diferents cambres en recerca d’algun tresor. Vaig cridar un i un altre cop sense obtenir resposta i finalment vaig pensar, que era un reflex de la lluna plena en els vidres de les finestres, que havia enganyat el meus sentits.

Però ja us ho he dit abans que hi estava obsessionat. Vaig tornar, no un cop sinó en diverses ocasions. Finalment una de les vesprades amb una llanterna i un gruixut bastó em vaig decidir a entrar.

La porta de la entrada principal va cedir a la meva empenta però, cosa que em va sobtar, no amb el grinyol habitual de una porta tancada, d’anys i panys, sinó amb la suavitat i dolcesa de qui dona la benvinguda a un amic.

Vaig avançar per el saló de l’entrada, un ample rebedor. Els llums del sostre eren embolcallats amb fundes de tela, però un lleuger moviment feia tentinejar les llàgrimes de vidre. Tot els mobles eren tapats amb llençols que, ara ja vells, els cobrien molt malament. Alguna catifa, mostrava a més dels anys, els rosecs de les rates. Tot això era rodejat per un depriment silenci que em penetrava fent-me tremolar un xic.

La nit, el silenci, les fantasmagòriques teles i els soroll dels llums m’amortallava com si fos un fred sudari. Llavors, vaig escoltar el soroll d’unes passes en el pis superior. Eren suaus, però fermes, no volien dissimular la seva presència. De sobte, un marrameu d’un gat, un xiuxiueig i després de nou el silenci, com una llosa impenetrable, va cobrir altra  vegada, les estances.

Encuriosit vaig il·luminar la gran escalinata que pujava al pis superior. Poc a poc, ben arrambat a la paret, l’escala trontollava amb el meu pes, vaig anar pujant els esglaons. En ser a dalt vaig girar la llum en totes direccions. La claror de la lluna traspassant els finestrals, mal tancats, omplia d’ombres fugisseres les estances. La meva confusió era tal que si hagués sortit una minyona, amb una còfia al cap, per alguna porta m’hauria mort de l’esglai. Encoratjant-me, no hi ha res escrit dels covards, vaig entrar per una porta que donava a una gran alcova. Un llit de barrots forjats cobria una de les parets, Estava desfet com si algú hagués tingut un malson. El llençols penjaven i el coixí era mig caigut a terra.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur