LA DONA I EL GAT III

Vaig avançar lentament i el miol del gat va tornar a repetir-se. Guiat pel so hi vaig dirigir la llum de la llanterna: un gat negre, gros i lluent, d’ulls grocs oberts com si veiessin el més enllà, va mirar-me encuriosit. Sento una amistosa inclinació pels gats, i aquest semblava tranquil i pacífic, per tant vaig allargar la mà per acaronar-lo. El maleït felí, esquerp com un dimoni, va fer un bot i amb les ungles em va esgarrapar la mà. La sang va rajar de la ferida. Ràpidament va fugir i va desaparèixer per la propera porta. La seva darrera mirada, amb odi per haver trencat la seva solitud, em va causar fredor.

Vaig passar l’entreoberta porta i la vaig veure asseguda al terra. Estava com adormida. Quieta, immòbil, per un moment vaig pensar si era un cadàver oblidat a la casa quan vam marxar els seus hostes. Després, s’ha de veure la rapidesa del pensament fent conjectures, vaig pensar que potser era una okupa, que aprofitava l’abandonament de la casa per viure-hi. Tal vegada una presonera d’algun malfactor, una exiliada, una drogoaddicta. La d’idees que en un moment van recórrer el meu cervell!

Vaig avançar cap a ella, em pensava que era dormida o morta. En moltes ocasions la ment opta per la pitjor de les conclusions. Però l’esguard dels seus ulls clars em va convèncer de que era viva. Va mirar-me a la cara, sense por, com si m’esperés de sempre. Va observar la sang que davallava de la ferida del gat i va somriure. Va allargar-me un mocador de fina seda. Una rialla franca, alegre i un nou somrís va il·luminar la seva fisonomia. Vaig riure jo també, contagiat i em vaig apropar per agafar el mocador. Essent proper, vaig allargar la mà per acaronar el seu cabell. Era bellíssima, com jo n’havia vist cap. Ara sabia el que m’havia atret sempre a la casa. La premonició de trobar l’amor que mai havia trobat a la ciutat.

Quan va notar la meva mà va tremolar i el seu somriure va desaparèixer de la seva cara. Un crec esfereïdor va omplir l’estança. Vaig quedar amb la mà a l’aire, mentre el forat del terra l’engolia sense que fes cap crit. Aleshores va ser com si complerta la seva missió d’estoig per protegir una joia, la casa s’abandonés al seu destí. Com un castell de cartes va replegar-se sobre ella mateixa. En pocs instants les parets van caure desplomades i vençudes. Vaig seguir la seva davallada i sort que l’endemà els companys veient la meva falta van anar a inspeccionar les runes. Van trobar-me sota el batent d’una porta que em va protegir. Segons van dir-me al meu costat hi havia el cos polsós i ressec d’un gat, mort de feia molts anys.

Desorientat i perdut vaig passar a un hospital on em vaig anar recuperant poc a poc de les ferides i el traumatisme sofert. Les físiques van curar-se, però les morals van costar molt més.

De tant en tant oloro el suau perfum del mocador, que em va quedar com a testimoni de la seva presència. Algú em diu que només és un tros de tela dels llums del sostre, però jo crec notar en ell, l’essència vital, tanmateix l’alè, de la bella desconeguda.

Miquel Pujol Mur