Un
d’aquests vespres era a la porta del jardí del que havia estat una noble mansió
quan vaig veure una llum que es movia en el seu interior. Semblava, ben bé, com
si una persona busqués per les diferents cambres en recerca d’algun tresor.
Vaig cridar un i un altre cop sense obtenir resposta i finalment vaig pensar,
que era un reflex de la lluna plena en els vidres de les finestres, que havia
enganyat el meus sentits.
Però
ja us ho he dit abans que hi estava obsessionat. Vaig tornar, no un cop sinó en
diverses ocasions. Finalment una de les vesprades amb una llanterna i un
gruixut bastó em vaig decidir a entrar.
La
porta de la entrada principal va cedir a la meva empenta però, cosa que em va
sobtar, no amb el grinyol habitual de una porta tancada, d’anys i panys, sinó
amb la suavitat i dolcesa de qui dona la benvinguda a un amic.
Vaig
avançar per el saló de l’entrada, un ample rebedor. Els llums del sostre eren
embolcallats amb fundes de tela, però un lleuger moviment feia tentinejar les
llàgrimes de vidre. Tot els mobles eren tapats amb llençols que, ara ja vells,
els cobrien molt malament. Alguna catifa, mostrava a més dels anys, els rosecs
de les rates. Tot això era rodejat per un depriment silenci que em penetrava
fent-me tremolar un xic.
La
nit, el silenci, les fantasmagòriques teles i els soroll dels llums
m’amortallava com si fos un fred sudari. Llavors, vaig escoltar el soroll
d’unes passes en el pis superior. Eren suaus, però fermes, no volien dissimular
la seva presència. De sobte, un marrameu d’un gat, un xiuxiueig i després de
nou el silenci, com una llosa impenetrable, va cobrir altra vegada, les estances.
Encuriosit
vaig il·luminar la gran escalinata que pujava al pis superior. Poc a poc, ben
arrambat a la paret, l’escala trontollava amb el meu pes, vaig anar pujant els
esglaons. En ser a dalt vaig girar la llum en totes direccions. La claror de la
lluna traspassant els finestrals, mal tancats, omplia d’ombres fugisseres les
estances. La meva confusió era tal que si hagués sortit una minyona, amb una
còfia al cap, per alguna porta m’hauria mort de l’esglai. Encoratjant-me, no hi
ha res escrit dels covards, vaig entrar per una porta que donava a una gran
alcova. Un llit de barrots forjats cobria una de les parets, Estava desfet com
si algú hagués tingut un malson. El llençols penjaven i el coixí era mig caigut
a terra.
Continuarà
...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada