Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dimecres, 31 de gener del 2024

ESTAT DE BOGERIA

 

Ei! Tranquil! Que no passa res, no et posis neguitós ara, li dic al meu altre jo. La primera part, lliurar-nos de la cuirassa, que ens impedia moure, ja està feta. Ara anirem per la porta. He! He! Què en són d’infeliços, aquests vigilants, com que creuen que ja estic prou ben lligat, la porta, no l’han afermat del tot. Ja puc córrer lliure pel passadís i, cridar la meva felicitat. 

Aviat podré volar lluny, com els ocells dels meus somnis. Renoi! Una altra reixa que m’impedeix el pas, no hi ha dret, això és com una ocellera immensa, sense ocells. Tres corpulents zeladors, m’agafen de mala manera, com si fos un pollet indefens, i em tornen a tancar. Ara sí, que han afermat bé la porta i, la cuirassa. 

De nou en aquesta cel·la de blanques parets enrajolades, penso en la visita d’aquest matí, al doctor. La revisió setmanal del meu estat, única ocasió que em permet per uns instants, un certs moviments corporals. L’home, el bon metge, ha volgut comprovar si el meu cap encara regeix, fent-me la prova de llegir el tex: “Fins quin punt l’autoestima és la responsable de la felicitat”. 

Ves per on! M’ha agradat aquesta frase. M’ha quedat gravada en el cervell. Malgrat els maltractaments posteriors, per posar-me la camisa de força, encara me’n recordo. La veritat, m’he resistit al màxim, no m’ho deixava fer, no volia perdre la meva petita llibertat. Fins que, finalment han vingut tres infermers ben forçuts i, han reduït la meva resistència, al no res. 

Ha! Ha! Ha! Qui és el brètol que ha escrit aquestes paraules? La felicitat, és un intangible que ens venen des de petits però, que mai ha estat real. En ocasions ens en parlen des de la teoria contemplativa oriental, com un moment de concentració interna. Contemplació, vol dir no pensar, no sentir, només mirar, sense veure, ni oir. Alguna cosa així, com tancar-se en sí mateix. Això és la felicitat? No ser-hi? 

Altres religions ens parlen de les ànimes del bons creients, finalment  premiats en l’Edèn o en el Paradís. Les dues opcions, són totes plenes de benaurances i, sobretot el moment de la màxima felicitat és quan veuen al Déu, que els pertoqui, segons el Credo de cadascú. D’aquesta manera, hem de pensar que la felicitat definitiva, és la mort. Quan ja no tens cap quimera, ni cap desig per complir. Resum: quan has passat totes les trifulgues terrenes, aleshores ve la felicitat o, la pau de la mort. Però sabrem de veritat, que som feliços en aquell moment? 

L’autoestima, crec que deu ser una inventada paraula nova, feta servir pels psiquiatres i psicòlegs, per justificar els comportaments estranys i incomprensibles. Sí senyor! Per comprendre, el que no es pot comprendre. 

Vosaltres, sou capaços d’entendre, que jo apallissés aquella parella per passejar el gos pel parc, quan jo observava les aus del llac i, els seus forts

lladrucs me las va esvalotar totes.  Els vaig colpejar, una i mil vegades, fins anorrear la seva vida. No oblidaran mai el seu gran delit. Tan gran infàmia, no la podia, en cap manera perdonar. Al gos, no li vaig fer res, pobre animal sense consciència. La meva ira era devastadora. La meva ràbia no tenia final. Fer-me això a mi! A mi! No jo podia permetre mai de cap manera aquesta manca de respecte.                                                                                                                                                                                      Per què ho vaig fer? Perquè van trencar la meva felicitat. Aquell moment del dia, on jo gaudia de la visió dels jocs dels fràgils ocells, a la bassa del riu. Trencada la meva autoestima, la meva intima felicitat, no vaig poder fer res més, que venjar-me dels inoportuns lladrucs de l’infeliç animaló mal educat.

Ai, Déu! Si que triguen a posar-me la injecció, del no estar. Segurament aquest estat catatònic injectat, és una forma de felicitat. Escolto les claus que obren les diferents cel·les del passadís i. em dic ple d’autoestima quina sort, ara seràs feliç. En els meus somnis sense consciència, tornaré a veure els ocellets del riu. 

Miquel Pujol Mur           

divendres, 26 de gener del 2024

EL FUTUR DE LA JOVENTUT

 

La noia entra a la cafeteria i mira al seu interior. En una taula del fons un noi escriu en l’ordinador. Són joves tots dos, aproximadament de la mateixa edat. És un dia de primavera, un sol brillant il·lumina els carrers de la ciutat. Ell, vesteix com la majoria del nois de vint o vint-i-un anys, quan no han acabat la carrera a la Universitat però, preveuen que aviat hauran de vestir una roba menys esportiva, en la seva vida normal de treball. Potser un signe de rebel·lia al futur. La clàssica samarreta i uns pantalons curts, amén d’unes sabatilles d’esport. La samarreta, deu ser heretada d’un germà més gran, ja que porta gravada la famosa llengota vermella. Té molts llibres al seu voltant i consulta sovint una llibreta d’apunts. Està capficat en el seu treball i, no s’adona de la presència de la noia fins que la té al seu costat. 

La noia, malgrat la seva edat, va vestida molt més arreglada, la brusa deixa les seves boniques espatlles al descobert i també, el voltant de la cintura. El shorts són arrapats i curts. Els seus peus, calcen una sandàlies de color daurat. Va força maquillada, sense arribar a ser provocativa.

El noi se la mira sorprès i, comenta

¾    Caram, Núria! Quan eres la meva xicota, no vesties així.

¾    Ai, Albert! Era molt joveneta. Parles de tants anys enrere. Tot canvia en aquest món

¾    Núria,  tant anys no!  Què fa, tres anys? Vam trencar i vas deixar els estudis.

¾    Sí, mira aquest matí estava recordant vells temps i, he pensat en tu. M’he dit, aquell encara anirà a la mateixa cafeteria a estudiar. Vaig a veure què fa. I he vingut fins la zona universitària.

¾    Et deu haver costat força! Perquè a tu, la “uni” no t’acabava de fer el pes i les biblioteques tampoc. Només t’agradaven quan aprofitàvem que no hi havia ningú i ... Te’n recordes que bons moments hi passaven?

¾    Mai, n’he passat de millors! T’ho ben juro.- respon la Núria.

¾    Què has fet aquests anys?

¾    Vaig estar en una oficina de recepcionista. Ho vaig deixar perquè algú es pensava què ... Jo no soc d’aquestes. Després en una perfumeria. Me’m vaig cansar de seguida. Entrava una senyora hi et preguntava per un perfum, després el volia provar, després li semblava que no anava bé amb ella, després que si el seu marit creuria que ... aleshores en volia olorar un altre. No s’acabava mai. Després vaig estar en un restaurant, el fill de l’amo tenia i suposo que encara té, les mans massa llargues. Total, que ara fa un any que vaig començar amb l’ordinador.

¾    Amb l’ordinador, tu! Llavors, no t’agradava gens. La feina que teníem si volia parlar amb tu, quan eres de vacances.

¾    Doncs, noi, he canviat! Ara en guanyo la vida amb la petita pantalla. Tot el que he après a la vida i tot el que he fet treballant, em serveix.

¾    Ves per on! De què fas,  tu? No faràs pel·liculetes!  

¾    Si continues per aquest camí, et deixo de seguida i, t’esborro dels meus bons records. Malpensat! Jo vaig d’influencer! Vaig començar donant consells de cosmètica quan treballava a la perfumeria. Desprès consell de cuina ràpida ...

¾    Tu consells de cuina? Si em recordo que en una sortida no sabies ni com agafar una paella.

¾    Me’ls escriuen entre la iaia i la mare. Que en saben molt. Estic pensant, obrir una finestra per a elles. Perquè en tinc alguna dona que em fa cada pregunta.

¾    I et va bé? Fas diners amb això?

¾    Mira Albert entre els anunciants, la part dels seguidors i algun que altre concurs on soc convidada, no em va gens malament.

¾    Caram, sí que hi ha gent que vol escoltar recomanacions. No m’ho hauria cregut mai.

¾    Però, no és d’ara! La mare i la iaia em parlen, de vegades, de la senyora Helena Francis. Era la conya! El pare ha quedat a l’atur, després de quasi trenta cinc anys treballant a la fàbrica, ara, a un pas de la jubilació li diuen que comprar-ho tot, a la Xina, és més econòmic i rendible. La fàbrica tancada i la gent al carrer.

¾    Pobre home, com deu estar. Era molt bona persona. Quan en alguna ocasió et venia a buscar sempre em donava un cop a l’espatlla i em deia: és una bona noia, respecta-la. Ara, què farà?

¾    Buscar feina si en troba i si no, hem pensat en el meu germà, un geni de la informàtica, muntar-li un blog de consells de bricolatge. Com que és tan traçut.

¾    M’ha alegrat veure’t, Núria. Però he de continuar estudiant, que els exàmens són a prop.

¾    Sí, aprofita el temps que les notes, no les regalen. Mira et deixo el meu número de telèfon. Si vols, quan acabis els exàmens i siguis advocat, em vens a veure i parlem una estona. Adéu! 

Ha marxar amb el seu aire sensual. Distraient-me de l’estudi, vaig pensar: Com ella no n’he trobada cap més. Encara no me la hi tret del cap, malgrat han passat tres anys. Clar! Tornaré a veure-la. 

He passat una mala nit. El seu record i la forma de guanyar-se la vida. Pel que es veu, tota la família. No viuen malament, fent això de les xarxes socials. Potser podria ser el primer advocat per internet, donant consells i defensant a la gent. Coses pitjors podia fer. S’ha d’anar a la modernitat. 

Miquel Pujol Mur

dimecres, 24 de gener del 2024

POSITIU I NEGATIU DE LA TELEVISIÓN

 

Totalment positiu 

Ves per on un tema força interessant. Iniciem des del principi la televisió s`ha de veure amb un televisor, com més gran millor (augmenta l’estatus social com més gran sigui) - o altres estris de pantalla generalment negroide. Va posada damunt d’un armari, dins d’un moble-biblioteca o, damunt d’una tauleta. No fa cap mala impressió- no hem d’esgarrifar-nos, sobretot ara que és considerada com aparell imprescindible. 

Generalment, en un lloc ben visible en el menjador o, en la sala d’estar. Hi ha persones que en tenen més d’una, fins i tot una vegada em van confessar que en tenien una al bany. Home, en certes ocasions deu ser més amè, més  entretingut, que aquella altra afició, de portar-se la lectura, ja sigui diari, llibre o fulletó propagandístic. Almenys la coloraina és més animadora. 

L’estança, normalment és una de les més agradable de la casa, disposa, com a mínim, d’un sofà molt còmode i confortable. Després de dinar o sopar aquest espai tan benestant, serveix de vegades per fer-hi una becaineta, que reconforta el cos i l’ànima. Algun quadre, records i tot un sense fi de coses, per fer més ben decorat  i entranyable el lloc. També disposa en moltes ocasions d’una tauleta de centre que acaba de millorar-ho tot i, serveix per posar-hi algun got.  També, algun llibre o revista 

Totalment negatiu. 

Immediatament després d’encendre el televisor comencen les notícies plenes d’esfereïdores imatges. Normalment estan dedicades a les guerres, plenes de morts, d’ambulàncies, atemptats i més morts. Segons diuen són danys col·laterals-, però no, no ens enganyem, són persones. 

Instants més tard, surten, les anomenades, “ pateras o cayucos”, carregats de gent que fuig de la fam i la misèria del seu país, per millorar la seva vida. Pobrets, en aquest primer món nostre està tot per tirar coets. 

I continua la cosa amb més morts, terrorisme, polítics de tots el països intentant ficar cullerada als molts problemes, moltes vegades, causats per ells mateixos. 

Finalment els esports, això si que té valor, no vaig anomenaré cap club ni modalitat perquè tots són gloriosos quan guanyen, i sinó, es canvia l’entrenador. 

Perdoneu en deixava el temps, molts mapes, molts anticiclons, moltes borrasques i, si l’encerto o l’endevino. Però em avançat molt ara les borrasques tenen nom, abans passaven assolant la terra sense que ens fossin presentades. Queda el dubte si aquest noms seran els elegits per nacions europees i mediterrànies o, per les de parla anglòfona, Gran Bretanya i EE.UU. Vaig escoltar que Bertran,  era de la primera opció i, Cairán de la segona. Ara ens arriba Domingos, de la primera llista. Veurem sí els astrònoms, tenen més seny per arribar a un acord, que els polítics. 

Després l’altre entreteniment: les sèries, normalment si no vols gastar-te “calerons”, repetides una i altra vegada. Sembla ben bé, una pel·lícula anomenada “El día de la marmota”. Tot es repeteix. Ara, em ve a la memòria una, que en el seu moment vaig considerar una bona sèrie, “El mentalista”. Redimoni! Si quasi la podem recitar de memòria. No és l’única. 

I per acabar vull mencionar, de passada els famosos concursos: Els de cuina, els de cantants, els de cultura, on t’adones de la incultura que per desgràcia hi ha en el país. 

Res més: 

No vull continuar amb les meves lamentacions, perquè si aprofundís ompliria més pàgines i, llavors em reprendríeu durament amb tota la raó.  

Miquel Pujol Mur

divendres, 19 de gener del 2024

GAUDINT DE CERET. VALLESPIR

 No us estrany que torni a parlar de Ceret és una població de França que m’encanta visitar i conèixer. Sobretot la part de l’antic poble medieval i el primer eixamplament on es celebren la majoria d’activitats festives i culturals. 

En aquesta ocasió vam visitar el Museu d’Art Modern de Ceret. Em va cridar l’atenció unes figures on l’autor era anomenat Manolo. Vaig decidir esbrinar qui era que era aquest Manolo. 

Amb sorpresa he trobat la seva història i darrera que aquest nom he trobat un artista contrastat. Dono raó de la meva ignorància i transcric les dades trobades. N’hi ha moltes més, si sou interessats.

   
                                                   La llobera                                      Jove catalana                               
Manuel Martínez Hugué, (Barcelona, 29 d’abril del 1872- Caldes de Montbuí,17 de novembre del 1945), conegut com a Manolo Hugué, o simplement Manolo, fou un artista noucentista polifacètic que rebé influències avantguardistes. Destacà com a escultor, pintor i dissenyador de joies. 

                                        Dones catalanes                                        Torero

La seva obra fou promoguda pels germans Haviland Burty —gràcies als quals particià amb set obres a l’Armory Show de Nova York (1913)—, i després D.H. Kahnweiler fou el seu marxant. Exposà individualment a Barcelona, París, Nova York, Zuric, Frankfurt, Düsseldorf, Berlín, Vilanova i la Geltrú i Sabadell, a part les nombroses exposicions pòstumes. Té obres al Cau Ferrat de Sitges i a diversos museus: Ceret, Tossa, Valls, Perpinyà, Barcelona, París, Hamburg, Nova York, Copenhaguen, Amsterdam i Washington. 

Membre deReial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia i Enciclopèdia Catalana

dimecres, 17 de gener del 2024

CERET. VALLESPIR

 Ceret és la vila capital del Vallespir. El seu terme és en part al pla, a uns 175 metres sobre el nivell del mar, i en part a la muntanya, on s'enfila fins als 1.400 metres d'altitud. Se l’anomena també com la capital de les cireres per la seva gran producció d’aquesta fruita. 

Visitar Ceret té un flaire especial, sobretot quan l’hem visitat en el dia de la Gran Festa de la Cirera. Però té molts racons a visitar i no es d’estranyar que molts artistes hi tinguin predilecció. Com tenim moltes fotografies, les incorporarem a les nostres cròniques. 


FONT DELS 9 DOLLS A CERET

Erigida el 1313 durant el regnat de Sanç I de Mallorca, aquesta font original pels seus 9 dolls és el símbol d’un territori marcat per les revoltes: al segle XV, el rei Ferran II d’Aragó corona la font amb un emblema de lleó de Castella. 

Després de l’annexió del Rosselló (Catalunya nord) a França, es va inscriure a la seva base la frase: “Venite Ceretens, leo factus est gallus” (Veniu Ceretans, el lleó es torna gall). I, per enfortir la retenció francesa de la població local, el cap del lleó es va girar cap al regne de França. En aquesta plaça s’estudiaven els termes del Tractat dels Pirineus (1659).

 


 FONT DE LA SARDANA 

En el centre d’aquesta font hi ha una copia d’una litografia, firmada de Pablo Picasso. "La Sardana de la Pau". 

L’obra remet a l’estada del geni malagueny a Perpinyà. El dia 20 de setembre de l’any 1953, Picasso va visitar Ceret. Va topar amb una ballada de sardanes que va immortalitzar amb aquesta obra evocadora i genial. 

L’obra va ser realitzada en pocs minuts en la sala del Gran Cafè durant una reunió on Picasso fou convidat pels representants locals de PCF. 

L’aparició de la coloma en l’obra de Picasso està lligada en la infantesa del pintor. El seu pare José Ruiz Blasco va ser un apassionat columbòfil. Des de molt jove Picasso dibuixava ja  en el colomar patern. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

Fons documentals. Diverses publicacions

divendres, 12 de gener del 2024

L’ORANT I LA MORISCA II

 

Però aquella nit, al refetor, mentre un monjo llegia les Sagrades Escriptures, va començar a sonar a les meves orelles, el riure de la morisca, com si fos un cant a una altra mena d’alegria. Mai, en la meva vida havia escoltat una sensació tan estranya, una confusió que em neguitejava i que m’enaltia per moments. Vaig sopar sense adonar-me de res. Van acomiadar-se els altres monjos i no sé de veritat, quan ho van fer o, si no ho van fer.

Perdut en mil quimeres vaig intentar dormir. Vaig neguitejar d’un costat a l’altre del llit. Allò que no m’havia alterat mai, avui era una nosa incomprensible. Estava perdut, en un món que mai havia conegut. 

A l’endemà vaig sortir sol, a fer una volta pel poble, mai no ho havia fet. Quin estrany neguit, s’enfonsava cada cop més profundament en el meu interior i, em feia visualitzar coses impensades? Amor a la noia, odi als meus pensaments impurs, menyspreu de mi mateix, per covardia i repugnància  per la meva passió. De sobte, al tombar una cantonada la vaig veure, parlava desenfadada amb uns homes, podien ser amics o germans, no ho sé. Si, fins a les hores el meu desori era interior, ara va començar a burxar en el meu cap. 

Perdut mentalment, sense raciocini de cap mena, vaig buscar entre el meus coneguts la forma de complir els meus obscurs desitjos. Com abat  coneixia, - pel secret de confessió – qui eren, entre els membres del meu monestir, els que no eren aigua neta i tenien molts delictes dels quals penedir-se. Total, per trenta monedes va ser entregat el Salvador de la Humanitat. 

Vaig triar a dos dels més perduts i, a la nit, van sortir a raptar la dolça noia. No sé quantes malifetes van fer, tampoc no ho vull saber. Només sé que, a la nit van portar-me l’objecte dels meus deliris. 

En aquesta mateixa cova on soc castigat ara. El lloc on s’havia de construir el sepulcre familiar. Aquí, arrecerats del món vaig sentir, amb ella, per primer cop  la flamarada del ritus carnal de l’amor. 

El prior, cobejós del meu càrrec, em va delatar a les autoritats eclesiàstiques i als meus pares, el poder comtal. De poc li va servir la seva delació, ja que va ser enviat a un priorat desconegut, vers les terres dels infidels. Jo, vaig ser immediatament empresonat. Em van prendre la meva joia i, encadenat em van tancar aquí, en la petita cripta. 

El bisbe em va insultar, la meva barrabassada va destruir tots els plans que havia preparat. Com un bisbe, aspirant a cardenal, podia designar un degenerat com a successor, malgrat fos noble i abat del monestir més important de la zona. 

La meva família, va plorar per la ignomínia de la seva desgràcia. El seu fill,   el seu major interès religiós, havia resultat ser un infame raptor. No, d’una dona d’una casa noble, sinó d’una morisca, segurament una bruixa que el va engalipar. No sé quin va ser el seu destí, potser no va salvar-se de ser acusada i cremada per la inquisició. 

Només sé que oblidat de tothom, pels segles dels segles, dins el que havia de ser el màxim referent familiar, l’única cosa que aplaca el meu dolor és el recordar de nou el seu riure contagiós i alegre. 

Per què castigar-me si tot ho vaig fer ple d’amor?  Si per moltes raons, encara soc aquell nen de nou anys, que van obligar a entrar al monestir, per ser ordenat sacerdot. 

Miquel Pujol Mur

dimecres, 10 de gener del 2024

L’ORANT I LA MORISCA I

 

Què penseu que faig aquí,  en aquest racó, sota terra, convertit en pedra?

Doncs només una cosa, resar per intentar redimir el meu pecat. Com veieu estic força pensatiu, han passat tants anys des que em van condemnar i, sincerament no entenc la raó.   

Per què castigar a un home que ha seguit els manaments del seu cor? Ja ho sé que era l’abat d’aquesta congregació. Ja ho sé, que havia de donar exemple. Però, què volien que fes jo? Si va ser com una flama de sublim amor! Jo, l’estimava de veritat! 

Vaig entrar a l’orde molt jove, impulsat (per no dir obligat) per les idees del meu pare, el senyor comte. Ell volia que hi hagués un clergue a la família, un d’important, que regís una abadia i assegurés a ell, a la seva esposa i a la seva descendència un lloc privilegiat al monestir. El més proper possible a la capçalera de l’església. També, ben a prop de l’altar major, per a construir el seu panteó sepulcral. Tal com li havia ensenyat un monjo, que va tenir de preceptor, és més fàcil entrar en el Paradís, si ets a la vora del Senyor. 

Com que no era l’hereu, ben bé, acabat de néixer vaig ser designat per ser capellà i, el protector religiós del clan familiar. Classes de teologia, de filosofia, de llatí, dels Sants Evangelis, van ser part, per no dir la totalitat dels meus jocs, quasi des del meu bressol. Crec que la Bíblia, era el coixí del meu capçal. Tinc el dubte, si la meva mare abans de donar-me el pit, no em llegia alguna lletania. Aïllat de tothom, abans dels nou anys, em van fer entrar de novici. No vaig conèixer res més de la vida quotidiana, a un futur sant, no li convenia saber com era el món. No va ser sinó, gràcies els Llibres Sagrats, que vaig esbrinar que en aquest món, hi havia homes i dones. La sexualitat va ser una cosa menyspreada, una raó confosa que tampoc havia de ser cap ensenyança necessària. La mare i el pare i, els monjos eren els únics éssers vius que jo veia en la meva presó (ensenyança o claustre). 

He après amb el pas dels anys moltes coses en la meva vida, malgrat sigui obeint sempre les normes de l’orde religiós. Abans dels trenta anys, ja era abat. Tots, a la família, es veien a punt d’aconseguir els seus propòsits. 

Un matí, a la sisena hora, el bisbe va manar-me que anés a visitar-lo al palau episcopal. Hi havia un tema excepcional i convenient per a tots. A l’abadia, m’havien arribat els rumors que el bisbe, era interessat en una vacant al col·legi cardenalici i, desitjava optar-hi. Però necessitava el suport  dels nobles, els meus pares i família. A canvi d’aquesta ajuda, també es podia pactar una recompensa. El proper bisbe no podia ser altre que jo, l’influent abat del monestir. 

Caminava cap el bisbat acompanyat de dos frares i al travessar un carrer del poble, una rialla alegre i fresca em va despertar de les meves oracions. Una noia, molt alegre i enjogassada, va passar davant meu. No vaig poder menys que mirar-la. Era un dia lleganyós, però la seva visió va semblar com si de sobte esclatés un raig de sol, que em va enlluernar. Com la seva cara i el seu cos, ple de joventut, de vida, de goig de viure, no n’havia  vist mai cap. La morenor de la seva cara i del seus braços em deien que no era d’aquesta terra. La seva pell bruna, brillava amb un tons resplendents. Vaig demanar a un serf que passava:

¾    Qui és aquesta noia? 

Em va mirar dubtós, però al veure la categoria de la meva vestimenta, va abaixar la cara i, va respondre humilment, com era la seva obligació.

¾    És una noia morisca que ha vingut, amb una caravana, a recollir un parent que alliberen els comtes, a canvi d’un rescat. És bonica, oi! Perdó senyor abat, no hauria d’haver dit aquestes darreres paraules.

Atemorit, va continuar implorant-me:

¾    Us demano perdó, no li digui al meu amo. Em castigarà fortament! Perdó! 

Vaig fer un gest amb la mà, com dient-li:

¾    Ves-te’n! - Va marxar ràpid, com la rata que era.

Vaig visitar al bisbe. Vaig escoltar les seves peticions i la seva oferta. Vaig prometre que en parlaria amb la família i, que comptés sempre amb la nostra col·laboració.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur