Ei! Tranquil! Que no passa res, no et posis neguitós ara, li dic al meu altre jo. La primera part, lliurar-nos de la cuirassa, que ens impedia moure, ja està feta. Ara anirem per la porta. He! He! Què en són d’infeliços, aquests vigilants, com que creuen que ja estic prou ben lligat, la porta, no l’han afermat del tot. Ja puc córrer lliure pel passadís i, cridar la meva felicitat.
Aviat podré volar lluny, com els ocells dels meus somnis. Renoi! Una altra reixa que m’impedeix el pas, no hi ha dret, això és com una ocellera immensa, sense ocells. Tres corpulents zeladors, m’agafen de mala manera, com si fos un pollet indefens, i em tornen a tancar. Ara sí, que han afermat bé la porta i, la cuirassa.
De nou en aquesta cel·la de blanques parets enrajolades, penso en la visita d’aquest matí, al doctor. La revisió setmanal del meu estat, única ocasió que em permet per uns instants, un certs moviments corporals. L’home, el bon metge, ha volgut comprovar si el meu cap encara regeix, fent-me la prova de llegir el tex: “Fins quin punt l’autoestima és la responsable de la felicitat”.
Ves per on! M’ha agradat aquesta frase. M’ha quedat gravada en el cervell. Malgrat els maltractaments posteriors, per posar-me la camisa de força, encara me’n recordo. La veritat, m’he resistit al màxim, no m’ho deixava fer, no volia perdre la meva petita llibertat. Fins que, finalment han vingut tres infermers ben forçuts i, han reduït la meva resistència, al no res.
Ha! Ha! Ha! Qui és el brètol que ha escrit aquestes paraules? La felicitat, és un intangible que ens venen des de petits però, que mai ha estat real. En ocasions ens en parlen des de la teoria contemplativa oriental, com un moment de concentració interna. Contemplació, vol dir no pensar, no sentir, només mirar, sense veure, ni oir. Alguna cosa així, com tancar-se en sí mateix. Això és la felicitat? No ser-hi?
Altres religions ens parlen de les ànimes del bons creients, finalment premiats en l’Edèn o en el Paradís. Les dues opcions, són totes plenes de benaurances i, sobretot el moment de la màxima felicitat és quan veuen al Déu, que els pertoqui, segons el Credo de cadascú. D’aquesta manera, hem de pensar que la felicitat definitiva, és la mort. Quan ja no tens cap quimera, ni cap desig per complir. Resum: quan has passat totes les trifulgues terrenes, aleshores ve la felicitat o, la pau de la mort. Però sabrem de veritat, que som feliços en aquell moment?
L’autoestima, crec que deu ser una inventada paraula nova, feta servir pels psiquiatres i psicòlegs, per justificar els comportaments estranys i incomprensibles. Sí senyor! Per comprendre, el que no es pot comprendre.
Vosaltres, sou capaços d’entendre,
que jo apallissés aquella parella per passejar el gos pel parc, quan jo
observava les aus del llac i, els seus forts
lladrucs me las va esvalotar totes. Els vaig colpejar, una i mil vegades, fins anorrear la seva vida. No oblidaran mai el seu gran delit. Tan gran infàmia, no la podia, en cap manera perdonar. Al gos, no li vaig fer res, pobre animal sense consciència. La meva ira era devastadora. La meva ràbia no tenia final. Fer-me això a mi! A mi! No jo podia permetre mai de cap manera aquesta manca de respecte. Per què ho vaig fer? Perquè van trencar la meva felicitat. Aquell moment del dia, on jo gaudia de la visió dels jocs dels fràgils ocells, a la bassa del riu. Trencada la meva autoestima, la meva intima felicitat, no vaig poder fer res més, que venjar-me dels inoportuns lladrucs de l’infeliç animaló mal educat.
Ai, Déu! Si que triguen a posar-me la injecció, del no estar. Segurament aquest estat catatònic injectat, és una forma de felicitat. Escolto les claus que obren les diferents cel·les del passadís i. em dic ple d’autoestima quina sort, ara seràs feliç. En els meus somnis sense consciència, tornaré a veure els ocellets del riu.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada