Però aquella nit, al refetor, mentre
un monjo llegia les Sagrades Escriptures, va començar a sonar a les meves
orelles, el riure de la morisca, com si fos un cant a una altra mena d’alegria.
Mai, en la meva vida havia escoltat una sensació tan estranya, una confusió que
em neguitejava i que m’enaltia per moments. Vaig sopar sense adonar-me de res.
Van acomiadar-se els altres monjos i no sé de veritat, quan ho van fer o, si no
ho van fer.
Perdut en mil quimeres vaig intentar dormir. Vaig neguitejar d’un costat a l’altre del llit. Allò que no m’havia alterat mai, avui era una nosa incomprensible. Estava perdut, en un món que mai havia conegut.
A l’endemà vaig sortir sol, a fer una volta pel poble, mai no ho havia fet. Quin estrany neguit, s’enfonsava cada cop més profundament en el meu interior i, em feia visualitzar coses impensades? Amor a la noia, odi als meus pensaments impurs, menyspreu de mi mateix, per covardia i repugnància per la meva passió. De sobte, al tombar una cantonada la vaig veure, parlava desenfadada amb uns homes, podien ser amics o germans, no ho sé. Si, fins a les hores el meu desori era interior, ara va començar a burxar en el meu cap.
Perdut mentalment, sense raciocini de cap mena, vaig buscar entre el meus coneguts la forma de complir els meus obscurs desitjos. Com abat coneixia, - pel secret de confessió – qui eren, entre els membres del meu monestir, els que no eren aigua neta i tenien molts delictes dels quals penedir-se. Total, per trenta monedes va ser entregat el Salvador de la Humanitat.
Vaig triar a dos dels més perduts i, a la nit, van sortir a raptar la dolça noia. No sé quantes malifetes van fer, tampoc no ho vull saber. Només sé que, a la nit van portar-me l’objecte dels meus deliris.
En aquesta mateixa cova on soc castigat ara. El lloc on s’havia de construir el sepulcre familiar. Aquí, arrecerats del món vaig sentir, amb ella, per primer cop la flamarada del ritus carnal de l’amor.
El prior, cobejós del meu càrrec, em va delatar a les autoritats eclesiàstiques i als meus pares, el poder comtal. De poc li va servir la seva delació, ja que va ser enviat a un priorat desconegut, vers les terres dels infidels. Jo, vaig ser immediatament empresonat. Em van prendre la meva joia i, encadenat em van tancar aquí, en la petita cripta.
El bisbe em va insultar, la meva barrabassada va destruir tots els plans que havia preparat. Com un bisbe, aspirant a cardenal, podia designar un degenerat com a successor, malgrat fos noble i abat del monestir més important de la zona.
La meva família, va plorar per la ignomínia de la seva desgràcia. El seu fill, el seu major interès religiós, havia resultat ser un infame raptor. No, d’una dona d’una casa noble, sinó d’una morisca, segurament una bruixa que el va engalipar. No sé quin va ser el seu destí, potser no va salvar-se de ser acusada i cremada per la inquisició.
Només sé que oblidat de tothom, pels segles dels segles, dins el que havia de ser el màxim referent familiar, l’única cosa que aplaca el meu dolor és el recordar de nou el seu riure contagiós i alegre.
Per què castigar-me si tot ho vaig fer ple d’amor? Si per moltes raons, encara soc aquell nen de nou anys, que van obligar a entrar al monestir, per ser ordenat sacerdot.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada