L’ORANT I LA MORISCA I

 

Què penseu que faig aquí,  en aquest racó, sota terra, convertit en pedra?

Doncs només una cosa, resar per intentar redimir el meu pecat. Com veieu estic força pensatiu, han passat tants anys des que em van condemnar i, sincerament no entenc la raó.   

Per què castigar a un home que ha seguit els manaments del seu cor? Ja ho sé que era l’abat d’aquesta congregació. Ja ho sé, que havia de donar exemple. Però, què volien que fes jo? Si va ser com una flama de sublim amor! Jo, l’estimava de veritat! 

Vaig entrar a l’orde molt jove, impulsat (per no dir obligat) per les idees del meu pare, el senyor comte. Ell volia que hi hagués un clergue a la família, un d’important, que regís una abadia i assegurés a ell, a la seva esposa i a la seva descendència un lloc privilegiat al monestir. El més proper possible a la capçalera de l’església. També, ben a prop de l’altar major, per a construir el seu panteó sepulcral. Tal com li havia ensenyat un monjo, que va tenir de preceptor, és més fàcil entrar en el Paradís, si ets a la vora del Senyor. 

Com que no era l’hereu, ben bé, acabat de néixer vaig ser designat per ser capellà i, el protector religiós del clan familiar. Classes de teologia, de filosofia, de llatí, dels Sants Evangelis, van ser part, per no dir la totalitat dels meus jocs, quasi des del meu bressol. Crec que la Bíblia, era el coixí del meu capçal. Tinc el dubte, si la meva mare abans de donar-me el pit, no em llegia alguna lletania. Aïllat de tothom, abans dels nou anys, em van fer entrar de novici. No vaig conèixer res més de la vida quotidiana, a un futur sant, no li convenia saber com era el món. No va ser sinó, gràcies els Llibres Sagrats, que vaig esbrinar que en aquest món, hi havia homes i dones. La sexualitat va ser una cosa menyspreada, una raó confosa que tampoc havia de ser cap ensenyança necessària. La mare i el pare i, els monjos eren els únics éssers vius que jo veia en la meva presó (ensenyança o claustre). 

He après amb el pas dels anys moltes coses en la meva vida, malgrat sigui obeint sempre les normes de l’orde religiós. Abans dels trenta anys, ja era abat. Tots, a la família, es veien a punt d’aconseguir els seus propòsits. 

Un matí, a la sisena hora, el bisbe va manar-me que anés a visitar-lo al palau episcopal. Hi havia un tema excepcional i convenient per a tots. A l’abadia, m’havien arribat els rumors que el bisbe, era interessat en una vacant al col·legi cardenalici i, desitjava optar-hi. Però necessitava el suport  dels nobles, els meus pares i família. A canvi d’aquesta ajuda, també es podia pactar una recompensa. El proper bisbe no podia ser altre que jo, l’influent abat del monestir. 

Caminava cap el bisbat acompanyat de dos frares i al travessar un carrer del poble, una rialla alegre i fresca em va despertar de les meves oracions. Una noia, molt alegre i enjogassada, va passar davant meu. No vaig poder menys que mirar-la. Era un dia lleganyós, però la seva visió va semblar com si de sobte esclatés un raig de sol, que em va enlluernar. Com la seva cara i el seu cos, ple de joventut, de vida, de goig de viure, no n’havia  vist mai cap. La morenor de la seva cara i del seus braços em deien que no era d’aquesta terra. La seva pell bruna, brillava amb un tons resplendents. Vaig demanar a un serf que passava:

¾    Qui és aquesta noia? 

Em va mirar dubtós, però al veure la categoria de la meva vestimenta, va abaixar la cara i, va respondre humilment, com era la seva obligació.

¾    És una noia morisca que ha vingut, amb una caravana, a recollir un parent que alliberen els comtes, a canvi d’un rescat. És bonica, oi! Perdó senyor abat, no hauria d’haver dit aquestes darreres paraules.

Atemorit, va continuar implorant-me:

¾    Us demano perdó, no li digui al meu amo. Em castigarà fortament! Perdó! 

Vaig fer un gest amb la mà, com dient-li:

¾    Ves-te’n! - Va marxar ràpid, com la rata que era.

Vaig visitar al bisbe. Vaig escoltar les seves peticions i la seva oferta. Vaig prometre que en parlaria amb la família i, que comptés sempre amb la nostra col·laboració.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur