CONTRAVERTIDA PARAULA: AMOR I

 Perquè ens enamorem? Sincerament que lluny de la meva percepció aquesta paraula tan usada i, no sempre amb bons propòsits. Fa molts anys quan era jove, (Uff! Quants anys fa de això. Era els temps de les vambes i de les xiruques.) diria què un sentiment que brollava de l’interior de la persona vers una altra de determinada. 

Ara ja vaig completament despistat, per què llegeixo  paraules com a feromones, element químic propi dels esser vius, que interactua i sembla lligat, també amb el sexe. Les famoses senyals. 

Aleshores impel·lit pel meu interès he rebuscat informació en els llibres, font d’inspiració i de pensament i, llavors encara he entès menys. N’hi ha per tots els gustos: Santa Teresa, Fra Lluis de Lleó de tipus religiós. Històries romàntiques de diferents autors, tràgiques, luxurioses com una, de molt antiga d’origen hindú. Potser, en el concepte els dos termes, espiritual i carnal, van col·ligades. 

O, només el fons de tota aquesta parafernàlia, només és la reproducció de l’espècie. Malament aniríem els humans, si sol fos un engany promogut per la part química del nostre organisme. 

Canvi de tema:

La filla del comte ha complert catorze anys i, els pares han pensat que ja era hora de treure-la del convent, on l’han tingut reclosa per la salvació de la seva puresa. És el moment de portar-la a la cort i presentar-li una bona parella per casar-se. L’elegit és el senyor de Rocabruna, poderós propietari d’un castell. Ha tornat fa poc i, molt ric de les croades i, mana un exercit molt disciplinat i preparat per lluitar i, guanyar. És un home, ja a prop de la quarantena, alt, vigorós i, que sap com complaure a qualsevol dona de les moltes que ha conegut, en les seves aventures. 

Al senyor de Rocabruna, la noia li agrada força, és tan diferent a les altres que ha conegut. Aquest seu punt de dolcesa, el somriure que transforma la seva cara. A l’escoltar frases de d’amor se li envermelleix el rostre i, baixa tímidament els ulls. Quan, en un descuit li prem mà, retira la seva avergonyida. Sincerament s’ha de dir, que l’home és transforma i torna en certs moments a notar-se més jove i més tendre. 

Finalment demana casar-se als comtes. Aquests, esperaven amb impaciència, que el senyor ho fes. El comte ja li deia a la comtessa: Noia potser tindràs que dir a la nena, que és deixi desitjar una mica més. Potser li agafi la mà i alguna cosa més. Pot ser tal vegada un petó. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur

VILA CLOSA D'ESCALÓ. PALLARS SOBIRÀ

Aquesta crònica fa molts anys, 10 per ser precisos, va ser escrita en l'altra blog meu. Però com darrerament estic parlant de viles closes m'ha semblat oportú afegir-lo i recordar-lo. En la sortida d’Amics del Romànic del Berguedà a Pallars Sobirà visitàrem la vila closa d’Escaló. 

Segons Joan Coromines, Escaló és un topònim romànic medieval, de la paraula llatina scala (mateix significat actual). 

En aparcar el vehicle la primera cosa que es divisa és la torre que domina des de la propera muntanya la vila closa d’Escaló. 

Es tracta d’una torre de guaita, que es manté encara molt sencera. Situada sobre un turonet damunt de la població domina la vila d’Escaló i l'entrada de la vall d’Escart. A l’època medieval formava part del sistema defensiu de la Vall d'Aneu, comunicant-se directament amb la torre defensiva de la Torrassa, el Castellot d'Estaís i els castells d’Escart, Llort, Berrós i Llavorre. 

La seva construcció és de planta circular i els murs s'endinsen a la part alta, construïda amb un aparell granític i pissarrós sense desbastar. Les seves parets tenen un gruix de més d’un metre i una alçada de 14 m. coronada amb merlets. Va ser edificada en el s. XI–XII, tot i que refeta al segle XVI. 

A mitja alçada s’obre una petita porta d'arc de mig punt. Actualment truncada. El motiu de la porta a mitja alçada forma part del sistema defensiu de l’esmentada construcció. En cas d’atac es retirava l’escala de fusta i els assaltants no podien accedir fàcilment dins l’edifici. Normalment aquestes torres de guaita no havien gaire guarnició a no ser que formessin part d’un castell. 

Escaló és situada a la part dreta del riu Noguera Pallaresa i domina el lloc clau d’inici de la Vall d’Àneu, a la boca de la vall del riu Escart. Just passada la població en direcció nord-oest s’obre la vall d’Àneu, la porta de la qual era constituïda pel castell, ara només en resta la torre i el monestir del Burgal. 

L’antic terme fou fusionat l’a. 1971 amb el de Jou al de la Guingueta d’Àneu. Comprenia a més els pobles d’Escart i Estaron, el despoblat d’Arides, el santuari de la Roca d’Escart i les restes del monestir del Burgal. 

Una vila closa és una població protegida per muralles, sense edificacions extramurs. Antigament podia ser un lloc castral. És un tipus de població típic de l’època antiga i de l’edat medieval. Pràcticament la part posterior de les cases constituïen part de la muralla i entre les cases hi havia dues petites travessies que permetien accedir a un cinturó de ronda. 

Té sencer el portal que mira a l’O. i s’ha reconstruït el de l’extrem contrari. 

Hi ha un únic carrer (100 m.) dins el recinte emmurallat si exceptuem el parell de travessies. A costat i costat s’aixequen cases de pedra amb parets mitgeres a la part baixa on s’obre un porxo, bé amb arc de mig punt o bé en llinda de fusta. En algunes a més hi ha un pis alt amb un petit balcó a la façana. 

Els llosats de llicorella a dues  aigües són poc inclinats. La façana de la casa és una de les vessants. 

Hi ha cases en estat ruïnós i altres han sofert actualitzacions sense respectar l’entorn això fa que quedi el conjunt bastant desdibuixat. Però val la pena fer-hi una visita i passejar amb tranquil·litat pel carrer principal fins a l’altre porta de sortida que dona al riu d’Escart i a l’antic molí. 

Aproximadament hi ha una trentena de cases amb noms tan curiosos com casa Cabaler, casa Cardaire, casa Borda o casa Xorra. Altres els seu nom indica clarament l’ofici: casa Baster, casa Barber, casa Ferrer, casa Moliner o casa Sastre. 

Menció especial un balcó de fusta que té balustres perfilats i gravats. Al centre hi ha gravat un cercle que encercla una roseta de quatre pètals, a la part superior i inferior hi ha un rectangles que emmarca diferents motius. El passamà és també decorat amb motius fent ziga-zagues.

f

Tot un món de persones tancades entre muralles per salvar el do inapreciable de la vida. 

La vila closa d'Escaló Forma part dels Bens culturals d'Interès Nacional.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

PERAMEA. BAIX PALLARS. PALLARS SOBIRÀ

 En la nostra anterior visita guiada, al poble medieval de Santa Creu de Llagunes, ens van assabentar, per la nostra guia, de les visites guiades del poble de Peramea. Malgrat, ja havíem visitat el lloc fa molt temps, sempre s’aprenen noves idees en una visita portada, per un expert de la zona. Si la Nara ens va convèncer, també la Neus, la nostra guia de Peramea, ens ha donat a conèixer extensament el poble de Peramea. Val la pena apuntar-se i fer la visita. Gràcies Neus!!!

Peramea, pronunciada Premea o Premeia en català pallarès,  està situada a l'extrem nord-est del Pla de Corts, enlairada a la dreta de la Noguera Pallaresa i també a la dreta del Riu d'Ancs. És al nord del Serrat del Camp i a llevant del Serrat de la Creueta. 

Peramea és una vila que fou el cap de l'antic terme del mateix nom, suprimit el 1969, que comprenia també els pobles de Balestui, Canals, el Comte, Cortscastell i Pujol, a més del veïnat de Llaràs. 

El poble de Peramea (en llatí "Petra-Media") capital del Pla de Corts, va unit a la història del Pallars ja des dels seus inicis i també va seguint, igual que la comarca, èpoques de plenitud i davallada fins a arribar al moment actual d'estancament i regressió. 

La seva evolució o trajectòria com a poble ha estat sovint unida a la del monestir de Gerri. L'any 1057 consta que es firmà un conveni de vassallatge entre el comte de Pallars i el monestir, sobre la possessió del castell que l'any 1075 es troba a mans de Gerri. Aquest castell, situat al cim rocós del Pui de les Forques, al costat mateix de l'església de Sant Cristòfol, serví de residència als comtes de Pallars en els llargs hiverns pirinencs. 

L'any 1251, entre les donacions firmades pel Papa al monestir de Gerri, s'esmenta l'església de Sant Cristòfol de Peramea. El 1278, Ramon de Peramea presta homenatge per la vila i igualment feu el 1341 el comte Guerau Roger davant del rei. Foren castlans de Peramea durant molts anys la família de Paüls, i en el segle XVII el lloc era dels Erill, que mantingueren el senyoriu fins als inicis del segle passat. 

Peramea compta amb l'església parroquial d'origen romànic de Sant Cristòfol de Peramea, a més de la capella de Sant Sebastià i Sant Roc i de la desapareguda de Sant Cristòfol. El poble estava coronat pel Castell de Peramea, i a l'extrem sud de la vila resten les ruïnes de la Torre del Colomer, també medieval. 

L'estructura dels seus carrers, els escuts heràldics i altres inscripcions que trobem en algunes cases parlen d'un passat més proper, probablement associat a l'època en què el romànic es va estendre per aquestes contrades fins a fer-se l'estil gairebé omnipresent en totes les construccions importants. Tot i la davallada de la població que va patir Peramea produïda entre altres raons per la conquesta de noves terres als moros, Peramea va alentir el seu procés de despoblament degut a la forta influència rebuda del nucli de Gerri i la seva important producció de sal.

 

El poble s'assenta recolzat sobre una gran roca que talla la plana emergint d'ella i que constitueix el teló de fons protector del nucli. Aquesta roca el defensa dels forts vents del nord i es converteix en l'element de referència visual obligat. 

El recinte del poble es pot assimilar a una figura geomètrica quasi rectangular de mides aproximades 150 m x 70 m recorreguda paral·lelament a la seva dimensió més llarga per dos carrers porxats que amb una llargària de 120 m i 130 m respectivament permeten accedir sense esforç a totes les cases. 

Originàriament aquest recinte es devia tancar a voluntat, restant l'interior infranquejable, i no és casual que sigui a les edificacions més noves on apareixen les obertures més importants cap a l'exterior. 

El poble conceptualment encara manté intacte un sistema de relació espacial que és conseqüència directa d'una determinada forma de viure i del fet de respondre a les exigències ambientals i físiques d'un entorn que en l'antiguitat ha estat a vegades agressiu.

 

A l'altre costat se situa la torre de Colomers. A la plaça es poden veure l'abeurador, el safareig i una font. Al costat es conserva un gran om declarat Arbre Monumental. 

Actualment l'Era d'Ortega és la seu del grup cultural Lo Vent de Port, associació sense ànim de lucre constituïda l'any 1987. Actua com a centre d'informació i difusió cultural i organitza diverses activitats: visites guiades a la vila closa de Peramea, exposicions, fruit dels treballs de recerca i investigació, xerrades populars, excursions d'influència a tot el Pla de Corts, tallers de treball...etc. i també compta amb una agrobotiga i una mostra literària de publicacions locals. 

Tot el conjunt ha estat declarat Bé Cultural d'Interès Nacional 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental majoritàriament Viquipèdia.

CISTELLA. ALT EMPORDÀ

 

Nosaltres amb la nostra dèria de cercar nous indrets i esglésies, romàniques o no, visitàvem ja fa tres anys, - quan vols esbrinar les dates sempre et portes una sorpresa pel temps ja passat - el poble de Cistellà. 

El poble de Cistella, és situat en terreny més aviat planer, a l’esquerra de la riera del mateix nom. Forma un nucli agrupat amb carrerons estrets, que ha conservat, amb reformes poc acusades, l’aspecte que devia tenir al segle XVIII, sobretot als carrers que van des de l’església vers el N, fins a la capella de Sant Sebastià. Les cases, dels segles XVI al XVIII, són de dues o tres plantes, amb voltes a la planta baixa i golfes o graner, sovint, a la superior.

 
Les llindes de pedra de les obertures solen ser datades. És interessant la plaça de l’Església, en forma de petit passeig arbrat que s’aparta una mica de les solucions donades als espais urbans dels pobles rurals. 

L’església parroquial de Santa Maria de Cistella fou reconstruïda al segle XVIII. Aquesta reforma respectà, però, la magnífica façana romànica amb escultura, que és l’única part que resta del temple del segle XII. 

En el parc rere l’edifici eclesial una sèrie d’eines dels temps passats en mostraven el treball del medi rural. 

Text recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Enciclopèdia Catalana

RUPIT. RUPIT I PRUIT. OSONA

 Visitar la zona de les Guilleries- Collsacabra, sempre és un goig. 

Nosaltres vam anar-hi per la pista que va des de l’embassament de Sau, passant pel lloc de Fàbregues,  arriba al poble de Rupit. Una petita aventura ja què desconeixíem totalment el camí.   

El nom de Rupit deriva del llatí Rupes, en referència a la gran roca on es recolza el castell, construït l'any 1000, origen de la vila i del nucli al voltant del qual aquesta va anar creixent. El moment de màxima esplendor de la vila fou entre els segles XVI i XVIII. 

Les cases de pedra i els carrers estrets d'aquest període es conserven en l'actualitat. Els elements constructius més característics de la vila són: el carrer de Fossar, el carrer Barbacana on es troba la Casa de la Ferreria; el pont penjant i el medieval.

l'església parroquial de Sant Miquel, erigida possiblement entre els segles XIII i XIV, coronada per la torre campanar, treballada en pedra entre els anys 1786 i 1789. 

El retaule barroc de sant Esteve, obra dels germans Costa (1633), fou portat d’Olot l’any 1828. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Dades documentals. Viquipèdia

QUÈ ÉS BELLESA?

 

Estranya paraula que és diferent segons la persona que ho jutja. 

Aquesta tarda observava unes pintures de flors i paisatges. Sincerament les he trobat força belles. Aleshores ha arribat una companya, una persona a la que tinc força apreciï pel seu tarannà i els seus coneixements artístics. 

Aquesta persona m’ha dit i. fet notar que les roses eren massa grosses. M’ho he tornat a mirar i efectivament m’he adonat que eren molt grans i també he vist (pura idea critica meva) que ja eren en el aquell moment de què la flor havent donat tota la seva primera bellesa i perfum comença a marcir-se. 

Jo en pla retroactiu mirant-me al mirall al vespre he pensat que també havia entregat el meu atractiu al pas dels anys. Mala cosa això de la bellesa. 

Opinions contradictòries per tot, la bellesa és una il·lusió. Potser la mirada enamorada o la bellesa humana és un engany dels sentits. 

No em vull allargar massa en el tema 

Bellesa és tot el que et toca un punt sensible. 

Conjunt de gràcies o de qualitats que, manifestades sensiblement, desperten un delit espiritual, un sentiment d'admiració. La bellesa d'un cos jove. La bellesa d'una posta de sol. La bellesa d'una acció. 

La bellesa és la forma del moment en el pensament de cadascú. 

El concepte de bellesa canvia amb el pas el anys. 

Paisatge de arbres, fulles mortes i una parella. Miratge de bellesa romàntica. 

Miquel Pujol Mur

DESPOBLAT MEDIEVAL DE SANTA CREU DE LLAGUNES. SORIGUERA. PALLARS SOBIRÀ

 Com sempre volent saber de la Història, la Cultura i la vida de la gent del nostre estimat país, en aquesta ocasió, vam realitzar la visita guiada al despoblat medieval de Santa Creu de Llagunes. 

Sí encertada va ser la decisió, també ho va ser la nostra visita guiada portada en companyia de Nara, la nostra guia i mestre. que va saber explicar-nos detalladament les diferents fases de l’existència del poblat. També de la distribució dels habitatges del poblat. També van ser molt aclaridores les fotografies que ens va mostrar del diferents espais del poblat. Gràcies Nara, pel teu magnífic guiatge. 

A 1628 mts. d'altitud hi ha un despoblat on hi ha restes de l'Edat de Bronze

(1500 a.C.), restes medievals (ceràmica grisa), restes de la Guerra Civil i restes contemporànies (coves de pastors), un únic espai adaptant-se al pas del temps 

Enfilant el Port del Cantó, a la N260, entre Sort i la Seu d'Urgell, quasi coronant aquest port, a 1628 ms. d'altitud, contemplant tota la Vall de Siarb, els antics pobladors d'aquesta zona van construir-hi un poblat emmurallat. 

Amb molt desnivell hi ha un mur de tancament que delimita l'àrea de població i, en un dels costats d'aquest, adossada a la mateixa paret seca, s'endevina una torre de defensa i vigilància, de planta quasi quadrada (3,40 x 3,60 mts.) i que posteriorment també es va utilitzar per la mateixa tasca durant la Guerra Civil espanyola. En les primeres capes de l'excavació s'han trobat fustes carbonitzades, bales i casquets mentre que en capes més fondes hi ha restes de ceràmica grisa medieval. 

Hi ha un altre mur paral·lel al mur de tancament, segurament per salvar el desnivell i que va permetre, entre mur i mur, un camí de ronda que donava el tomb a tot el poblat. 

S'estima que l'abandonament del poblat va ser entre finals del segle XIII i principis del XIV, tot i que  al llarg de la història s'ha anat utilitzant com a coves de pastors i desprès com a zona de guaita de la guerra espanyola degut a la situació privilegiada de l'indret. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Web Ajuntament de Soriguera

NOMÉS ÉS IMMENSAMENT RIC AQUELL QUE SAP LIMITAR EL SEUS DESITJOS. VOLTAIRE

 El Joan es mira les mans. Són grans, fortes, tosques i, mostren més d’una durícia. Un del dits, mostra un lleuger tall, que li ha menjat part de l’ungla. Quin, és el fuster que no ha estat pessigat per la serra? Nota a la palma de la mà la raspor de les serradures i, es delecta amb l’olor de resina del pi que ha tallat.

En el taller i al magatzem, un batibull de mobles per reparar. Que si una cadira, que si un tros de finestra i, fins i tot, una taula que espera ser envernissada. Un fotimer d’estris, que esperen el moment de ser acabats. 

Pren nota de les mides de l’encàrrec a fer. També  de la feina feta avui i de la pendent de fer. Tanca els finestrons del taller i, finalment la porta. Camina per damunt les lloses, que sobresurten del terra, dels carrers del petit poble, procurant  no perdre l’equilibri. S’atura a la porta del bar i, instintivament mira el cartell anunciador del local. És una obra seva dels primers temps de viure en el poble i, observa molts detalls a millorar.  Però, interiorment n’està orgullós i satisfet, va ser l’inici d’una nova vida. Entra i es beu una cervesa i, es posa a parlar una estona amb els amics. 

El Joan era un empresari d’èxit, fins un dia que va veure com un company, i amic, es va suïcidar. El va afectar tant, que llavors el seu cervell es va rebotar, es penedia de tot l’aconseguit. De vegades, vagava pels carrers sense rumb. Es perdia en la mateixa oficina i ,anava a veure el seu soci com sino sabés el que aquest havia fet i, que ja no hi era, definitivament. Aleshores s’asseia, en la cadira on ho feia l’amic i, s’endormiscava. El cos dormia, però, el cervell, no. Com un cinematògraf en marxa, revivia la seva vida. Allò, que tant goig li havia produït en el passat, ara li generava un gran desfici.  

Finalment, els seus fills van prendre la direcció de l’empresa i el Joan va anar a un balneari a descansar. Va millorar, però el seu pensament fugia de qualsevol temps anterior. El seu matrimoni, havia passat la crisi de molt anys de vida conjunta. Eren dos amics, que convivien. La foguera de la passió, feia anys que s’havia apaivagat. Els fills, eren casats i, governaven amb mà ferma el timó del vaixell industrial. 

Llavors, el Joan va voler començar  una nova vida. Una vida tranquil·la i reposada. Sense cap neguit. Va parlar, primer, amb la seva dona i van acordar no separar-se judicialment i, continuar essent matrimoni, però cadascú fent la vida que més li agradava. Amb el fills, van pactar una acords econòmics que els permetien, a tot dos, retirar-se i viure lliurament. El Joan, va marxar al petit poble de muntanya de la seva infantesa i, va iniciar-se en el treball del seu avi: fuster. 

Poc a poc va anar aprenent l’ofici i va començar a fer treballs per a la gent del poble. En principi, van ser treballs senzills. Però obligat per la seva mateixa forma de ser, aquella que el va fer forjar una empresa de primer ordre, va anar obligant-se a fer més i més. Tornava a ser aquell jove de vint-i-pocs anys a qui les hores no importaven per aconseguir l’èxit. 

Però el cos no perdona Sí que havia enfortit les seves mans i també el seu cos, però malgrat tot ... l’edat colpeja i cada cop se n’adona més. El seu cos nota el cansament. Alguna nit el dolor, el fa mal dormir. Al matí, li costa més aixecar-se i mantenir l’equilibri. Però l’afany de fer, malgrat que no sigui per necessitat - el diners no són el seu problema -. el fa obligar-se a baixar al taller. 

És mira el petit magatzem, massa petit hauria de buscar-ne un de més gran, potser el veí li llogarà aquella quadra que no fa servir. 

Pobre Joan, avui treballant una fusta amb el ribot s’ha trobat lassat del tot. Ha cercat una cadira i s’ha assegut. Mira l’eina i ni s’adona que li cau. Les seves mans han perdut la força i, no aguanten el mínim pes. El cor li batega descompensat. Els ulls també es neguen a veure. Només una espècie de núvol tebi li puja al cap. El Joan, poc a poc, es plega sobre sí mateix i cau de la cadira. a terra. 

Pobre Joan, sembla, ben bé, un gros ocell que ha mort, i ha quedat com un petit munt a terra. Només encara vaga un record en el seu pensament; Demà he de fer ... 

Miquel Pujol Mur

LA MOBILITAT EN UNA CIUTAT

 Aquest treball en recorda un que ens van demanar al Consell de la Gent Gran, força anys enrere, sobre la mobilitat a la ciutat. 

Recordo una tarda. Suposo que era una tarda d’estiu, quan el sol s’amaga tard, en l’horitzó. Aleshores, vaig agafar l’autobús, que fa uns anys, fa un trajecte de circumval·lació a la ciutat i, vaig prendre nota de diferents, segons el meu criteri, anomalies del servei. 

Me’n van sortir unes quantes, com: per què es deté, enmig del carrer, un vehicle de servei regular urbà, en un carrer ple de cotxes aparcats, sense tenir una parada assenyalada. Provocant així un embús als altres vehicles. Per què hi ha parades sense marquesina? També, per què l’usuari ha de baixar de la vorera i si plou, s’ha de mullar. No sé, si va arribar al Consistori, em va semblar que una d’elles es va millorar. Dubto que fos a raó del meu escrit. 

La meva ciutat és alzinada completament. Des del LIDL fins a dalt la carretera de Queralt i  Sant Llorenç de Morunys és pur pendent. Com a pla hauríem d’anomenar la línia transversal que va des de l’antiga Caserna, fins l’institut i la plaça Gernika. 

La majoria de les voreres tenen construït el pas de vianants amb baixada per a fàcil accés. En contrapartida molts carrers tenen les voreres estretes i moltes d’elles  en mal estat; no totes, no siguem tan negatius. 

Per tant hi ha moltes coses a arreglar, tantes com discapacitats existeixen que necessiten una especial solució. 

El citat autobús anteriorment, porta espai per a cotxes de minusvàlids, ara què, ben bé, no sé la seva practicabilitat. L’altre dia vaig veure diferents persones que circulaven en un vehicle de tracció elèctrica. Vaig creure que era una millora, sempre que visquis en una casa que et permeti pujar-lo al pis o tingui espai per aparcar-lo.     

La mobilitat, crec que és una cosa molt complicada i, cadascú ha de sospesar la manera de viure el millor possible, la seva particularitat. Les ciutats han de millorar, però és difícil compaginar traçats antics i les necessitats modernes. 

Esperem i desitgem que en uns anys estigui tot superat 

Miquel Pujol Mur