Perquè ens enamorem? Sincerament que lluny de la meva percepció aquesta paraula tan usada i, no sempre amb bons propòsits. Fa molts anys quan era jove, (Uff! Quants anys fa de això. Era els temps de les vambes i de les xiruques.) diria què un sentiment que brollava de l’interior de la persona vers una altra de determinada.
Ara ja vaig completament despistat, per què llegeixo paraules com a feromones, element químic propi dels esser vius, que interactua i sembla lligat, també amb el sexe. Les famoses senyals.
Aleshores impel·lit pel meu interès he rebuscat informació en els llibres, font d’inspiració i de pensament i, llavors encara he entès menys. N’hi ha per tots els gustos: Santa Teresa, Fra Lluis de Lleó de tipus religiós. Històries romàntiques de diferents autors, tràgiques, luxurioses com una, de molt antiga d’origen hindú. Potser, en el concepte els dos termes, espiritual i carnal, van col·ligades.
O, només el fons de tota aquesta parafernàlia, només és la reproducció de l’espècie. Malament aniríem els humans, si sol fos un engany promogut per la part química del nostre organisme.
Canvi de tema:
La filla del comte ha complert catorze anys i, els pares han pensat que ja era hora de treure-la del convent, on l’han tingut reclosa per la salvació de la seva puresa. És el moment de portar-la a la cort i presentar-li una bona parella per casar-se. L’elegit és el senyor de Rocabruna, poderós propietari d’un castell. Ha tornat fa poc i, molt ric de les croades i, mana un exercit molt disciplinat i preparat per lluitar i, guanyar. És un home, ja a prop de la quarantena, alt, vigorós i, que sap com complaure a qualsevol dona de les moltes que ha conegut, en les seves aventures.
Al senyor de Rocabruna, la noia li agrada força, és tan diferent a les altres que ha conegut. Aquest seu punt de dolcesa, el somriure que transforma la seva cara. A l’escoltar frases de d’amor se li envermelleix el rostre i, baixa tímidament els ulls. Quan, en un descuit li prem mà, retira la seva avergonyida. Sincerament s’ha de dir, que l’home és transforma i torna en certs moments a notar-se més jove i més tendre.
Finalment demana casar-se als comtes. Aquests, esperaven amb impaciència, que el senyor ho fes. El comte ja li deia a la comtessa: Noia potser tindràs que dir a la nena, que és deixi desitjar una mica més. Potser li agafi la mà i alguna cosa més. Pot ser tal vegada un petó.
Continuarà...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada