CONTE DE MAI ACABAR

 

Ves per on! Vatua l’olla! A aquestes alçades de la vida, em demanen que escrigui un conte. Per a contes, estic jo. Perquè, aquestes històries infantils, m’han quedat força enrere. Tal vegada, pertanyen a la meva infantesa i, més tard a la dels meus fills. Ostres! Ara posats a memoritzar em surten totes aquelles ximpleries dels: Andersen , Grimm o Perrault. Però la joventut actual, puja alletada per noves fòmules d’educació. He escoltat, fins i tot, que algunes d’aquestes obres són criticades, per haver-hi continguts no adients. Segons les noves normes. Crec que són ganes de buscar els tres peus al gat. Aleshores, cercant entre el meus papers, (de papers molts; d’idees poques), he trobat algun intent meu d’escriure contes. Resultat final:

DEPRIMENT. Sí, i escrit amb majúscules i amb negreta. 

Llavors, escriuré alguna cosa, malgrat no sigui cap conte infantil. Veurem el que surt! 

Hi havia una vegada un home ja gran que, assegut a la terrassa observa com la ciutat, va baixant el seu ritme normal. La gent, ja no corre esvalotada, volent comprar, el què no s’ha recordat de comprar, a l’hora que pertocava. Els cotxes, també han reduït la seva circulació. Malgrat tot, encara hi ha algun desesperat, que per arribar a casa o, qui sap a on, s’atreveix a tocar la botzina. Comença, la pau fosca de la nit. 

Des de la terrassa, observa com els sorolls minven i, els pensaments  poden volar sols, sense continus sobresalts. Té a prop seu, en una tauleta, una beguda. En un principi devia ser força calenta però ara, la seva tebior la fa més plaent. Quins pensaments ocupen la seva imaginació? 

Pocs, la seva preocupació actual és viure i intentar no caure en l’intent. Riu amb ironia i, mig en fotent-se’n recorda que és el títol d’una pel·lícula: creu recordar que d’en Almodóvar. Però a part del lapsus cinematogràfic, el seu interès actual és viure sense malgastar però, al mateix temps gaudir del món i, la vida, tot el que es pugui. Molt difícil, ja que els anomenats mitjans de comunicació, ho fan quasi impossible. 

Mira el firmament, ple d’estels, que centellegen com si fossin uns llums imaginaris del Nadal. Ha llegit, no sap a on, que allò tan llunyà i aquella llum tan freda que veu, són els sols d’altres mons, on potser poden haver-hi habitants, com en el nostre. Però seran iguals? Ho ignora i tampoc el treu de polleguera. 

Observa, que una d’aquestes estrelles, de cop brilla més que les altres, com si se li acostés. Tal vegada em vindrà a saludar, especula sense donar-li importància. De sobte, una figura femenina se li atansa i el saluda:

¾    Hola Joel! Què fas? Estàs molt tranquil. Et veig somriure feliç.

¾    Hola!- Contesta cortesament. En el seu interior pensa: Deu ser a causa de les píndoles, que fan que oblidi les persones i també limiten les meves idees. Hi ha uns quants, d’aquests que anomenen mals, que m’acompanyen fa dies. Però, que anem a fer?  Potser, és un peatge per haver viscut molts anys. Com que veu que la noia espera i calla, finalment diu:

¾    No et conec! – Respon amablement. - Vas molt ben vestida amb aquest conjunt blanc, sembles una núvia. No seràs, la que finalment, m’ha de venir a cercar.

¾    No! Bé, sí! No, avui no! Ni tampoc vestida de blanc, no seria seriós. Falten dies, molts encara, al de dalt, no li ha arribat encara la teva carpeta. Saps què, em caus simpàtic i, l’he extraviada expressament en un calaix. Descansa i, continua pensant en tu i els teus. I mira les estrelles, són boniques. Fins algun  dia, no temis, soc amatent. No faig mal a ningú, tot s’acaba en un sospir i, res més. 

Veu con s’esvaneix en la nit, fa un darrer glop a la beguda i va a quedar-se quiet, una estona en la serenor de la nit. Després se n’anirà a dormir. Repassa mentalment el què ha de fer l’endemà.

¾    Hauré d’anar a l’especialista dels somnis, a veure què li sembla. 

De sobte escolta la veu de la Maria i alegres crits infantils. El criden:

¾    Joel, vine. Ha arribat la Neus i els nets. El Pere, els vindrà a recollir més tard. Soparan amb nosaltres. 

Gaudim del moments feliços, que els altres vindran sols. 

Aquest conte s'ha acabat i, si no és mentida, és veritat. 

Miquel Pujol Mur.

PREMSA DE CAN BALLART. LLADÓ. ALT EMPORDÀ.

 En la nostra visita al poble de Lladó ( també Lledó) no podíem fer més que admirar aquesta premsa i la seva història dintre del món del treball rural.

Diu així el cartell informatiu: 

Record i testimoni de la importància que el conreu de l’olivera i la elaboració de l’oli va tenir per l’economia del poble de Lladó. La creació del Sindicat, l’any 1904, manifestava la necessitat de mancomunar recursos. 

L’agricultura, una de les principals activitats productives del poble, va quedar especialment afectada per les intenses onades de fred dels vint primers dies de febrer de 1956.

La poda de les oliveres durant el mes de gener, d’una bonança de temps molt pronunciada, feia que la saba comencés a pujar, com si fos una primavera avançada. 

L’arribada de les baixes temperatures, amb glaçades intenses i continuades, va fer que patíssim moltíssim. Aquest any es recorda per la mort de gran part de les oliveres del terme, transformant la realitat socioeconòmica, i també el paisatge. 

De resultes d’aquesta onada e fred, es procediren a l’arrencada d’aquelles oliveres fetes malbé. El 62% de la superfície ocupada per l’olivera va desaparèixer. 

El poble de Lledó agraeix la família Vayreda la donació del moli de Can Ballart per a la seva exposició pública. La ferramenta va ser obra del ferrer Juanola, “el tranquil de Lladó”. 

Recull dada: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LA TEMPESTA I LA VIDA IV

Avui, han passat set anys i torno a respirar l’aire de la llibertat. L’advocat gran tenia molta raó, sense ningú que m’anés a darrere he passat una etapa empresonat, podríem dir que correcte. Mai es pot dir, que la presó ajudi a ningú a reformar-se del tot. He estudiat una carrera, set anys donen per molt. Soc advocat d’assumptes fiscals. No vull saber res del món de la droga. Malgrat, que cada cop tot es va barrejant. Drogues, blanqueig de diners, tracta de dones, tot va lligat. 

Crec que finalment, si arribo a la quantitat mínima que m’he fixat, faré cas de l’advocat gran. Buscaré una casa amagada del món i faré de llenyataire. Lluny del mundanal soroll. 

Sabeu la darrera noticia? Avui ha vingut a l’oficina, per demanar-me consell per un tema d’inversions, una nova clienta. Al veure-la, tota maquillada, ben vestida i carregada de joies, he de dir que fa molt goig. Quan s’ha tret el capell l’he reconeguda sense cap dubte: La Pinky. Ella, no ho ha fet, per tant he gaudit un instant de la seva nova bellesa. 

Miro la targeta de visita que m’ha entregat, la secretària, abans de fer-la passar i llegeixo:

Dña. Agustina de los Dolores de la Virgen.

Viuda de Don Pedro Medina

Importacions & Exportacions de Bens Antics 

Me l’he mirat fixament. M’ha reconegut i ha obert la seva pintada boca per somriure i dir ... No l’he deixat dir res i  abans d’escoltar-la, jo he parlat, per a contestar:

¾    Una vegada i prou “Pinky”. Vaig pagar els plats trencats, pel que no vaig fer. Potser, aquest, et pot ajudar o el pots ensarronar. És molt ambiciós. 

Li vaig donar una targeta d’un advocat, que no em cau gens bé.

Aixecant-se, va parlar per darrer cop:

¾    Llàstima, em queies bé. Diuen que vals molt i, estàs molt eixerit. Hauríem fet alguna cosa, més que negocis. 

Només vaig dir-li: Sort. Dies després vaig llegir que havia mort per una explosió del seu cotxe. L’acompanyava el seu nou advocat i, amant segons van comentar els diaris. 

Miquel Pujol Mur

LA TEMPESTA I LA VIDA III

Van deixar-me un  cotxe i em van dir que trobaria una barca lligada a un espigot. Remaré a la barca fins el iot i em donaran un paquet. De seguida tornaré a la platja i, al  cotxe i, a cobrar a on l’he de deixar. Encàrrec complert i diners per gastar. He de ser de retorn a la platja, abans de les dotze de la nit, però en punt.

Arribo al iot. Primera sorpresa la dona en surt nua al veurem, només porta una brusa, oberta completament. La miro amb estranyesa. Home, no està gens malament i, soc home i jove. Al poble, coses així no es troben cada dia. Em dona la mà per pujar al vaixell. Li dic:

¾    Miri que només vinc a buscar un paquet.

Riu i em contesta:

¾    El paquet, ja veuràs el paquet. 

Baixo rere ella, a la cabina. Caram, com n’és d’atrevida, quasi em despulla pel breu camí. Sincerament, m’adono que encara soc jove, per certes circumstàncies, o encara massa aprenent, en les coses de la vida. Tampoc sé de que va el joc i tot s’ha anat embolicant. Damunt la taula, un paquet, el paquet, però obert i encetat. Ostres! Droga. I la dona m’anava arrancant la roba. De cop s’obre la porta del dormitori i em surt l’home, també despullat. 

De seguida em vaig adonar que la droga que mancava se l’havien esnifat tots dos. Al veure a l’home, la dona va fer un bot i, s’escapa per l’escala. L’home em mira amb ràbia, tots dos ulls ben vermellosos i, diu:

¾    Ara vindré per tu! Ja veuràs, com sortiràs. 

Agafo una part de la meva roba i el segueixo per a què no faci cap desfici. L’home agafa una barra i li dona un cop molt fort a la dona, que cau per una escala, cap l’interior del iot. No braceja ni es mou gens, però gens. En giro i veig l’home que s’abalança contra mi, cridant i embogit. M’aparto i torno a entrar a l’interior de la cabina per agafar el paquet. Però, em persegueix amb el barrot a la mà. Aprofitant-me que va drogat al màxim m’esquitllo i cau de cap al dormitori, veig que no es mou.  Escolto un so estrany, com si un coet de la fira comencés a encendre`s.

¾    Aquest iot està a punt d’explotar.- Penso ràpidament i sense encomanar-me a Déu ni al diable, corrent salto per la popa. 

Només m’he separat uns metres i allò fa un petit pet. No gaire sorollós. La quilla s’obra, enfonsant-se en breus moments. Llavors, vaig entendre, el perquè de l’hora marcada. 

El jove advocat, ha escoltat atentament la meva versió del fets. Ha quedat amb el cap cot i molt pensatiu. He notat per la posició del seu cos, encorbat i amb la mirada perduda en una esquerda de l’enguixat de la paret de la cel·la, que la meva declaració el sobrepassava. També, he dubtat que potser en el temps passat durant la meva inconsciència hi hagués hagut alguna notícia que jo no sabés i, contradigués la meva declaració.

¾    Soc massa jove, massa tendre en l’ofici, però he gravat la seva declaració i, abans de tot,  vull consultar a un antic professor i cap de l’oficina, sobre tot el que m’ha dit. 

Un parell de dies després tornava l’advocat, però ara acompanyat d’un home més gran i barbut. Aquest nouvingut, m’ha mirat amb llàstima i de seguida, ha exposat la situació.

¾    Miri malaurat jove.  En breus dies anirà a judici, demanen trenta anys i, el jutge, en assumptes de tràfic de drogues fa cas a la fiscalia. Amb bona conducte, les presons són plenes, màxim d’aquí deu o dotze anys vostè, serà al carrer. Si fem servir la seva declaració hi haurà molt enrenou al departament de la policia, també al món de la droga i segurament algú l’assenyalarà a la presó i li faran passar molt malament, si se’n surt. La “Pinky” ha desaparegut, el senyor Pedro  ha estat ajusticiat pels seus “capos”. Sempre n’hi ha un de més important, que mana més que ningú. La droga, també s’ha fet fonedissa, ningú en sap res. Li aconsello que calli, i compleixi la seva condemna, per passerell.  Quan surti, torni al seu poble i busqui’s una feina discreta, tal vegada, llenyataire. 

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

LA TEMPESTA I LA VIDA II

La meva roba, era intima, els eslips i una samarreta. Una brusa de la senyora, estava estripada com si algú li l’hagués arrencat. La de l’home semblava que tota era dins del dormitori, llençada sense cap ordre. Botelles de licor, rodolaven pel terra. Una pistola, també. Jo vaig preferir no recordar res, vaig considerar que el millor era callar.

Dos dies després van aparèixer el cossos del matrimoni, força malmesos. Ella mig despullada, tenia un fort cop al cap. Ell era nu completament. Al no retornar la meva memòria, la policia va fonamentar la hipòtesi de que jo era un traficant o millor dit la mà dreta d’un “capo”, que havia matat al matrimoni per apoderar-me de la droga. Conclusió feta i, cas tancat, era l’acusat perfecte, per assassí i traficant. 

Romanc, tancat preventivament en una cel·la  en espera de la decisió policial. Una nit de malson, no sé si natural o provocat per alguna substància estranya; de sobte, tot ha tornat a la meva memòria. El somni era com una pel·lícula antiga, en blanc i negre. El meu cos es va estremir, va caragolar-se sobre si mateix, cridant de dolor ¡, grosses llàgrimes de temor van omplir els meus ulls. Després amb el darrer tremolor he quedat assedegat, fred i adormit. Tret d’una lleugera remor dels meus pulmons sembla, ben bé, un cadàver que, no pot tornar a la vida.   

Al matí me’n recordava de tot, però em feia por fer cap declaració. No podia esbrinar de quina part de culpa em podien acusar. Jo creia que no en tenia cap, ni una, però els pensaments de la policia no els podia saber. Menys quan havien donat el cas per conclòs. Damunt la tauleta fixada al terra, he trobar una targeta. No he vist mai el nom, ni el recordo, només he llegit una paraula, advocat. 

Fent una lleugera visió retrospectiva, he recordat un noi jove, fisonòmicament no el puc descriure, només que em deia:

¾    Soc el seu advocat d’ofici. 

Molt jove em va semblar però, no sé a qui recórrer. He demanat a un infermer que el telefoni. Aquell mateix dia s`ha presentat per escoltar la meva versió del fets. 

La meva declaració:

He baixat a la capital a treballar perquè en el meu poble, no trobava cap feina ben pagada. Fa dues setmanes, que vaig d’un lloc a un altre, presentant-me a diferents ofertes de treball. Aquí, en un bar del port he trobat una antiga amiga, l’Agustina, amiga i companya de col·legi, la conec des de petit. El primer que em va dir és, que ara s’anomena “Pinky”, i treballa per un senyor molt important d’importació d’objectes antics. Tal vegada, provaria de trobar-me un “curro” ben pagat dins l’organització del Sr. Pedro. Em va dir, que sobretot havia de ser discret i callat, millor mut. Tampoc no vaig estranyar-me de res. Com que els estalvis començaven a minvar, vaig acceptar la seva proposta; jo també treballaria per al senyor Pedro. 

Primera missió:

Anar a un iot ancorat a una badia, recollir un paquet i deixar-lo en un lloc. Feina purament d’ordinària, de transportista, diguem-ne. Cinc-cents euros. Què fàcil és guanyar diners a la capital. Infeliç de mi. Ara començo a saber de què anava tot això.

Contiuarà...

Miquel Pujol Mur

LA TEMPESTA I LA VIDA I

 

Tema: "No perdis mai l'equilibri per més fort que sigui el vent de la tempesta" (Anònim)  

Què faig agafat desesperadament, al pal mestre d’aquesta, fins fa pocs moments, desconeguda nau? El vent de la tempesta, em vol arrancar com la fulla d’un arbre mort. M’aferro fortament, malgrat que els dolors i les rampes  comencen a adolorir-me, les mans i els braços. L’embravit mar, el meu enemic actual, és molt fort i posseeix una força descomunal. Un cop i altre, els seus embats no em deixen descansar. Si el cos, acusa els dolors de la intensitat del vent del nord, no menys dolor nota el meu cap a causa de la  meva confusió. 

Les orelles curulles d’aigua i, els ulls clucs, per la salabror marina. La boca, escopint contínuament a l’invasor, que vol escolar-se dins el meu cos. Malgrat, el meu total desfici arribo a escoltar un soroll, com el remugar d’un bou, i unes mans fortes que m’arranquen del meu salvador, l’amic pal. 

Reposo en el llit, d’un hospital de la Marina. Fa dies. que soc postrat en aquest còmode refugi. Segons el metge. vaig estar molt de sort, un parell de minuts més i, a pesar de la meva resistència, em van haver de treure per la força, hauria caigut dins la mar. Un xic més i, no ho hauria explicat. 

Han vingut oficials de la Marina a demanar-me la declaració dels fets. Moltes preguntes i el meu estat, - una crisi post-traumàtica, segons el metge-  impedeix que el meu cervell assimili els records.  

Les preguntes ressonen dins el meu intel·lecte, però sembla que tingui un tap de suro, dins meu que m’impedeix recordar i, al mateix temps m’aïlla de la resta de les persones. 

Quines preguntes havia de respondre:

·        Què feia enmig de la tempesta, a prop d’un navili que no és meu.

·        Com podia sortir a navegar, si no estic en possessió de cap llicència de patró de navili.

·        On és el senyor Benjamí Warren, propietari del iot 

·        On és la senyora Marguerite Warren, la seva esposa.

·        Què havia passat entre els tres, durant el viatge.

·        Potser era un lladre, que els havia robat i després assassinat. 

Sort tinc que la meva fitxa policial és neta com una patena. Però les coses de la vida quan van malament, sempre acaben pitjor. Mentre era a l’hospital el iot es va enfonsar. Desprès, em vam enviar a un psiquiàtric per veure si així recordava els fets. Un buc especial de l’Armada, va treure les restes del naufragi. 

En les despulles del navili, dins la cabina, van aparèixer la roba de la senyora, la de l’home, una part de la meva i una partida, oberta, de cocaïna. La droga no era amagada, estava enmig del saló, sota la taula. Com si s’estigués fent alguna transacció. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

FANTASIA DEL PRIMER DIA DE CLASSE

Hola a tothom!!! Per fi el primer dia de classe! Al·leluia, al·leluia!! Ja s’han acabat les punyeteres vacances! 

Quan baixava pel carrer el meu cor bategava fort. Volia arribar, content com un gínjol, cridant als quatre vents: Ja soc aquí!  Però he callat, no vull controvèrsies, ni discussions, sobre fets polítics passats. Amb un simple bon dia, he complert. 

I tant passats! Jo, aleshores, corria i saltava; ara, per caminar he de recolzar-me fortament amb un bàcul, que ha de suportar el pes dels anys i, la feblesa de les cames. Les altres qüestions, les deixo al marge. Prefereixo no tenir discussions amb la bàscula. Sempre guanya! Però, per què enraonar en va? La culpa és haver nascut massa aviat. 

Quan feliços són, aquests xavalets i xavaletes de darrera fornada, que corren pel nostre costat, amb intensos i alegrois grits, mentre aixafen l’herba del parterre. Els critiquem, però íntimament els tenim enveja. Potser, és que no volem recordar-nos de les nostres malifetes, que segurament també en fèiem, en la nostra època jovenívola. Quantes crítiques, sobre fets tan repetits, generació rere generació i,  ja passats. Uf! Els anys no perdonen. 

El grup és davant la porta, amb llibres, quaderns i carteres, sota el braç. Tots, ben apretadets al voltant de la professora. Quasi l’ofeguem, pobre noia. La porta, no es vol obrir. Després de moltes proves, finalment explica, desesperada la causa: es posa vermella. Clar, com la targeta vermella del futbol, aleshores els àrbitres expulsen el jugador o jugadora. 

Ràpidament, surten de les butxaques dels companys, com revòlvers en una pel·lícula de l’Oest, “un western”, la més moderna i letal versió de les pistoles, uns “smart-phones”. Tres, telefonen a diferents persones. Un, telefona a la persona responsable de l’Ajuntament, no contesta. Les altres dues, tampoc responen. Finalment, una veu ben intencionada, travessant un dels micros, inquireix: Què us passa? Us envio a la policia. 

Com portats pel vent del desert, com si fossin la cavalleria americana en la guerra contra els pells-roges, tanmateix com si ja estiguessin esperant la trucada, com sortit del no res, un policia municipal. Quina decepció he tingut, ni llums vermells, ni blaus. Tampoc, la sirena ha ressonat pel barri, com avís de la nostra desventura. 

Res de res, no hem cridat gens l’atenció de la gent que esmorzava a les cafeteries, que s’haurien preguntat. Què passa? Què es crema? Quants morts? Què els ha passat als avis de la llar? Tampoc, ni tan sols els veïns han tret els caps per la finestra, dient-se els uns als altres: Això és el nou sistema d’alarma de desgràcies imminents? 

La porta, a la fi, s’ha obert. Home, és clar la targeta del policia era negra. Tots, ocupàvem ben aviat la sala d’estudis. No hi ha dificultat que pari la passió dels nous literats. Tot és començar. Ànim, amics, que ens esperen el Nadal,  el Planeta, i molts altres premis literaris. Mentre hi ha vida, hi ha esperança.  

La fantasia i la realitat en el transcurs del temps es transformen en llegendes.                               

Miquel Pujol Mur