Hola a tothom!!! Per fi el primer dia de classe! Al·leluia, al·leluia!! Ja s’han acabat les punyeteres vacances!
Quan baixava pel carrer el meu cor bategava fort. Volia arribar, content com un gínjol, cridant als quatre vents: Ja soc aquí! Però he callat, no vull controvèrsies, ni discussions, sobre fets polítics passats. Amb un simple bon dia, he complert.
I tant passats! Jo, aleshores, corria i saltava; ara, per caminar he de recolzar-me fortament amb un bàcul, que ha de suportar el pes dels anys i, la feblesa de les cames. Les altres qüestions, les deixo al marge. Prefereixo no tenir discussions amb la bàscula. Sempre guanya! Però, per què enraonar en va? La culpa és haver nascut massa aviat.
Quan feliços són, aquests xavalets i xavaletes de darrera fornada, que corren pel nostre costat, amb intensos i alegrois grits, mentre aixafen l’herba del parterre. Els critiquem, però íntimament els tenim enveja. Potser, és que no volem recordar-nos de les nostres malifetes, que segurament també en fèiem, en la nostra època jovenívola. Quantes crítiques, sobre fets tan repetits, generació rere generació i, ja passats. Uf! Els anys no perdonen.
El grup és davant la porta, amb llibres, quaderns i carteres, sota el braç. Tots, ben apretadets al voltant de la professora. Quasi l’ofeguem, pobre noia. La porta, no es vol obrir. Després de moltes proves, finalment explica, desesperada la causa: es posa vermella. Clar, com la targeta vermella del futbol, aleshores els àrbitres expulsen el jugador o jugadora.
Ràpidament, surten de les butxaques dels companys, com revòlvers en una pel·lícula de l’Oest, “un western”, la més moderna i letal versió de les pistoles, uns “smart-phones”. Tres, telefonen a diferents persones. Un, telefona a la persona responsable de l’Ajuntament, no contesta. Les altres dues, tampoc responen. Finalment, una veu ben intencionada, travessant un dels micros, inquireix: Què us passa? Us envio a la policia.
Com portats pel vent del desert, com si fossin la cavalleria americana en la guerra contra els pells-roges, tanmateix com si ja estiguessin esperant la trucada, com sortit del no res, un policia municipal. Quina decepció he tingut, ni llums vermells, ni blaus. Tampoc, la sirena ha ressonat pel barri, com avís de la nostra desventura.
Res de res, no hem cridat gens l’atenció
de la gent que esmorzava a les cafeteries, que s’haurien preguntat. Què passa? Què
es crema? Quants morts? Què els ha passat als avis de la llar? Tampoc, ni tan
sols els veïns han tret els caps per la finestra, dient-se els uns als altres:
Això és el nou sistema d’alarma de desgràcies imminents?
La porta, a la fi, s’ha obert. Home, és clar la targeta del policia era negra. Tots, ocupàvem ben aviat la sala d’estudis. No hi ha dificultat que pari la passió dels nous literats. Tot és començar. Ànim, amics, que ens esperen el Nadal, el Planeta, i molts altres premis literaris. Mentre hi ha vida, hi ha esperança.
La fantasia i la realitat en el transcurs del temps es transformen en llegendes.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada