La meva roba, era intima, els eslips i una samarreta. Una brusa de la senyora, estava estripada com si algú li l’hagués arrencat. La de l’home semblava que tota era dins del dormitori, llençada sense cap ordre. Botelles de licor, rodolaven pel terra. Una pistola, també. Jo vaig preferir no recordar res, vaig considerar que el millor era callar.
Dos dies després van aparèixer el cossos del matrimoni, força malmesos. Ella mig despullada, tenia un fort cop al cap. Ell era nu completament. Al no retornar la meva memòria, la policia va fonamentar la hipòtesi de que jo era un traficant o millor dit la mà dreta d’un “capo”, que havia matat al matrimoni per apoderar-me de la droga. Conclusió feta i, cas tancat, era l’acusat perfecte, per assassí i traficant.
Romanc, tancat preventivament en una cel·la en espera de la decisió policial. Una nit de malson, no sé si natural o provocat per alguna substància estranya; de sobte, tot ha tornat a la meva memòria. El somni era com una pel·lícula antiga, en blanc i negre. El meu cos es va estremir, va caragolar-se sobre si mateix, cridant de dolor ¡, grosses llàgrimes de temor van omplir els meus ulls. Després amb el darrer tremolor he quedat assedegat, fred i adormit. Tret d’una lleugera remor dels meus pulmons sembla, ben bé, un cadàver que, no pot tornar a la vida.
Al matí me’n recordava de tot, però em feia por fer cap declaració. No podia esbrinar de quina part de culpa em podien acusar. Jo creia que no en tenia cap, ni una, però els pensaments de la policia no els podia saber. Menys quan havien donat el cas per conclòs. Damunt la tauleta fixada al terra, he trobar una targeta. No he vist mai el nom, ni el recordo, només he llegit una paraula, advocat.
Fent una lleugera visió
retrospectiva, he recordat un noi jove, fisonòmicament no el puc descriure,
només que em deia:
¾ Soc el seu advocat d’ofici.
Molt jove em va semblar però, no sé a qui recórrer. He demanat a un infermer que el telefoni. Aquell mateix dia s`ha presentat per escoltar la meva versió del fets.
La meva declaració:
He baixat a la capital a treballar perquè en el meu poble, no trobava cap feina ben pagada. Fa dues setmanes, que vaig d’un lloc a un altre, presentant-me a diferents ofertes de treball. Aquí, en un bar del port he trobat una antiga amiga, l’Agustina, amiga i companya de col·legi, la conec des de petit. El primer que em va dir és, que ara s’anomena “Pinky”, i treballa per un senyor molt important d’importació d’objectes antics. Tal vegada, provaria de trobar-me un “curro” ben pagat dins l’organització del Sr. Pedro. Em va dir, que sobretot havia de ser discret i callat, millor mut. Tampoc no vaig estranyar-me de res. Com que els estalvis començaven a minvar, vaig acceptar la seva proposta; jo també treballaria per al senyor Pedro.
Primera missió:
Anar a un iot ancorat a una badia, recollir un paquet i deixar-lo en un lloc. Feina purament d’ordinària, de transportista, diguem-ne. Cinc-cents euros. Què fàcil és guanyar diners a la capital. Infeliç de mi. Ara començo a saber de què anava tot això.
Contiuarà...
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada