LA TEMPESTA I LA VIDA I

 

Tema: "No perdis mai l'equilibri per més fort que sigui el vent de la tempesta" (Anònim)  

Què faig agafat desesperadament, al pal mestre d’aquesta, fins fa pocs moments, desconeguda nau? El vent de la tempesta, em vol arrancar com la fulla d’un arbre mort. M’aferro fortament, malgrat que els dolors i les rampes  comencen a adolorir-me, les mans i els braços. L’embravit mar, el meu enemic actual, és molt fort i posseeix una força descomunal. Un cop i altre, els seus embats no em deixen descansar. Si el cos, acusa els dolors de la intensitat del vent del nord, no menys dolor nota el meu cap a causa de la  meva confusió. 

Les orelles curulles d’aigua i, els ulls clucs, per la salabror marina. La boca, escopint contínuament a l’invasor, que vol escolar-se dins el meu cos. Malgrat, el meu total desfici arribo a escoltar un soroll, com el remugar d’un bou, i unes mans fortes que m’arranquen del meu salvador, l’amic pal. 

Reposo en el llit, d’un hospital de la Marina. Fa dies. que soc postrat en aquest còmode refugi. Segons el metge. vaig estar molt de sort, un parell de minuts més i, a pesar de la meva resistència, em van haver de treure per la força, hauria caigut dins la mar. Un xic més i, no ho hauria explicat. 

Han vingut oficials de la Marina a demanar-me la declaració dels fets. Moltes preguntes i el meu estat, - una crisi post-traumàtica, segons el metge-  impedeix que el meu cervell assimili els records.  

Les preguntes ressonen dins el meu intel·lecte, però sembla que tingui un tap de suro, dins meu que m’impedeix recordar i, al mateix temps m’aïlla de la resta de les persones. 

Quines preguntes havia de respondre:

·        Què feia enmig de la tempesta, a prop d’un navili que no és meu.

·        Com podia sortir a navegar, si no estic en possessió de cap llicència de patró de navili.

·        On és el senyor Benjamí Warren, propietari del iot 

·        On és la senyora Marguerite Warren, la seva esposa.

·        Què havia passat entre els tres, durant el viatge.

·        Potser era un lladre, que els havia robat i després assassinat. 

Sort tinc que la meva fitxa policial és neta com una patena. Però les coses de la vida quan van malament, sempre acaben pitjor. Mentre era a l’hospital el iot es va enfonsar. Desprès, em vam enviar a un psiquiàtric per veure si així recordava els fets. Un buc especial de l’Armada, va treure les restes del naufragi. 

En les despulles del navili, dins la cabina, van aparèixer la roba de la senyora, la de l’home, una part de la meva i una partida, oberta, de cocaïna. La droga no era amagada, estava enmig del saló, sota la taula. Com si s’estigués fent alguna transacció. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur