CONTE DE MAI ACABAR

 

Ves per on! Vatua l’olla! A aquestes alçades de la vida, em demanen que escrigui un conte. Per a contes, estic jo. Perquè, aquestes històries infantils, m’han quedat força enrere. Tal vegada, pertanyen a la meva infantesa i, més tard a la dels meus fills. Ostres! Ara posats a memoritzar em surten totes aquelles ximpleries dels: Andersen , Grimm o Perrault. Però la joventut actual, puja alletada per noves fòmules d’educació. He escoltat, fins i tot, que algunes d’aquestes obres són criticades, per haver-hi continguts no adients. Segons les noves normes. Crec que són ganes de buscar els tres peus al gat. Aleshores, cercant entre el meus papers, (de papers molts; d’idees poques), he trobat algun intent meu d’escriure contes. Resultat final:

DEPRIMENT. Sí, i escrit amb majúscules i amb negreta. 

Llavors, escriuré alguna cosa, malgrat no sigui cap conte infantil. Veurem el que surt! 

Hi havia una vegada un home ja gran que, assegut a la terrassa observa com la ciutat, va baixant el seu ritme normal. La gent, ja no corre esvalotada, volent comprar, el què no s’ha recordat de comprar, a l’hora que pertocava. Els cotxes, també han reduït la seva circulació. Malgrat tot, encara hi ha algun desesperat, que per arribar a casa o, qui sap a on, s’atreveix a tocar la botzina. Comença, la pau fosca de la nit. 

Des de la terrassa, observa com els sorolls minven i, els pensaments  poden volar sols, sense continus sobresalts. Té a prop seu, en una tauleta, una beguda. En un principi devia ser força calenta però ara, la seva tebior la fa més plaent. Quins pensaments ocupen la seva imaginació? 

Pocs, la seva preocupació actual és viure i intentar no caure en l’intent. Riu amb ironia i, mig en fotent-se’n recorda que és el títol d’una pel·lícula: creu recordar que d’en Almodóvar. Però a part del lapsus cinematogràfic, el seu interès actual és viure sense malgastar però, al mateix temps gaudir del món i, la vida, tot el que es pugui. Molt difícil, ja que els anomenats mitjans de comunicació, ho fan quasi impossible. 

Mira el firmament, ple d’estels, que centellegen com si fossin uns llums imaginaris del Nadal. Ha llegit, no sap a on, que allò tan llunyà i aquella llum tan freda que veu, són els sols d’altres mons, on potser poden haver-hi habitants, com en el nostre. Però seran iguals? Ho ignora i tampoc el treu de polleguera. 

Observa, que una d’aquestes estrelles, de cop brilla més que les altres, com si se li acostés. Tal vegada em vindrà a saludar, especula sense donar-li importància. De sobte, una figura femenina se li atansa i el saluda:

¾    Hola Joel! Què fas? Estàs molt tranquil. Et veig somriure feliç.

¾    Hola!- Contesta cortesament. En el seu interior pensa: Deu ser a causa de les píndoles, que fan que oblidi les persones i també limiten les meves idees. Hi ha uns quants, d’aquests que anomenen mals, que m’acompanyen fa dies. Però, que anem a fer?  Potser, és un peatge per haver viscut molts anys. Com que veu que la noia espera i calla, finalment diu:

¾    No et conec! – Respon amablement. - Vas molt ben vestida amb aquest conjunt blanc, sembles una núvia. No seràs, la que finalment, m’ha de venir a cercar.

¾    No! Bé, sí! No, avui no! Ni tampoc vestida de blanc, no seria seriós. Falten dies, molts encara, al de dalt, no li ha arribat encara la teva carpeta. Saps què, em caus simpàtic i, l’he extraviada expressament en un calaix. Descansa i, continua pensant en tu i els teus. I mira les estrelles, són boniques. Fins algun  dia, no temis, soc amatent. No faig mal a ningú, tot s’acaba en un sospir i, res més. 

Veu con s’esvaneix en la nit, fa un darrer glop a la beguda i va a quedar-se quiet, una estona en la serenor de la nit. Després se n’anirà a dormir. Repassa mentalment el què ha de fer l’endemà.

¾    Hauré d’anar a l’especialista dels somnis, a veure què li sembla. 

De sobte escolta la veu de la Maria i alegres crits infantils. El criden:

¾    Joel, vine. Ha arribat la Neus i els nets. El Pere, els vindrà a recollir més tard. Soparan amb nosaltres. 

Gaudim del moments feliços, que els altres vindran sols. 

Aquest conte s'ha acabat i, si no és mentida, és veritat. 

Miquel Pujol Mur.