CAMINANT PEL CATLLARÀS

 

Aquest diumenge de bon matí he decidit fer una sortida a la muntanya. Vull fer una petita excursió per mostrar al meu net i al seu amic, la nostra terra. Els meus fills i, una parella amiga de tota la vida, han decidit fer una setmana de llibertat, sense nens. Aprofitant-se de la bona voluntat de la Isabel i la meva, el Julià, avis del Pere, ens han deixat el net i, el fill de l’altra parella i, se n’han marxat a París. 

La sortida és anar al lloc del Joc de Pilota des del Santuari de Falgars, tot  passant pel Xalet dels Enginyers. La finalitat de l'edifici era com a residència dels enginyers anglesos encarregats de muntar les instal·lacions mineres 

Interiorment volia recordar els meus vells temps de joventut. També, fer una mica d’esport amb els dos nois i mostrar-los el terreny on vaig néixer i créixer. 

Un moment extraordinari, fins i tot, per als dos nois és quan una mica més amunt del Mirador del Roc de Lluna, on havia dit que també anirien, el Pere el meu net,  s’ha animat a caminar i ha dit:

¾    Avi, i si travessem la riera? És petita i pedregosa, el camp s’obrirà tot ample davant nostre. Fixa’t Andreu,- Li explica al seu amic- Els senglars i els talps han remenat la terra. 

Aleshores, la meva mirada -meravellada- ha recorregut aquest espai de la meva  joventut, com si tot fos de nou. Veig a prop a Sant Romà de la Clusa, la masia de la meva infantesa, malgrat ara està una mica xacrosa, es manté dempeus. Portat pels records, de cop penso en la meva mare, que parlava tan poc, amb aquell somriure tranquil, com un pa, quan estava contenta. Tants records s’acumulen en el meu pensament que, finalment, el temps, ha estès una suau cortina on s’amaguen els antics moments de la meva pròpia existència. Somric, per a mi mateix, i penso amb fermesa que aquells records passats, encara són vius, són meus, són una part de la meva existència. 

Pujar, amb la il·lusió de la sortida ha estat fàcil. Però ara al davallar, cansats, el camí se’ns ha fet llarg. Tenim set i gana, hem menat uns quants ganyips, i hem begut aigua d’una font del camí. No sé si ha estat l’aigua, la nostra ànsia de menjar, allò ( afamats com estàvem) semblava el mannà caigut del cel. Però al Santuari hem arribat amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres, carregats d’aigua fosca i freda i amarga. Al fons, passada la depressió del Llobregat, els llamps i els trons il·luminen i ressonen a les terres del Coll de Pal i del Puigllançada. 

La sortida no ha estat gaire llarga però, ara asseguts a l’hostal el cos em fa recordar que els anys no han passat en va i, sobretot, que les meves cames no són el que eren. Els nois també mostren que malgrat la seva jovenesa, tampoc estan gaire acostumats a fer gaires caminades. Nois de ciutat, haurien dit en els meus temps. Entre parèntesi, pixapins. 

Les motxilles han quedat a terra, el cambrer ens ha servit unes taronjades i, descansem, estirant les cames. Aviat marxarem, tenim el cotxe davant nostre a l’aparcament, però ara és un moment de pau. El Pere s’ha una posat tot seriós, per preguntar-me:

¾    Avi, com és que essent d’aquí dalt i la iaia de la Pobla, primer volies ser  capellà. Finalment, per què us vau casar? 

Em vaig veure obligat a contestar-li:

¾    Veuràs,  des de casa sempre marxaven per Vilada, cap a Berga. A la Pobla, no hi pujàvem mai. Quan vaig pujar-hi, per ajudar a un mossèn molt vell que hi havia, estava ja a punt d’ordenar-me capellà.

¾    Sí, i què va passar?

¾    Un dia a missa la vaig veure bonica com un sol. Ella, em va mirar directament als ulls. Se’m va clavar la seva mirada. Els seus ulls verds van resplendir en el meu interior, amb un foc com mai no  havia sentit. Jo, no podia deixar de mirar-la, em tenia hipnotitzat. Em van caure les setrilleres, el vell mossèn em mirava neguitós. Tu, ja saps com n’és, de decidida, l’àvia Isabel. Al sortir de missa se’m va apropar, em va agafar de la mà i, em va dir, potser massa fort i tot, Molts, ho van escoltar. Tu de capellà res, tu et cases amb mi.

¾    Caram! Quin geni tenia l’àvia. Tan dolça que sembla

¾    Sí! Però no et refiïs mai de l’aigua mansa. Més et vull dir, que han estat cinquanta anys de felicitat. Afanyem-nos que sinó aviat sonarà el telèfon. 

Com coneix l’àvia, només a l’aixecar-nos per agafar les motxilles s’escoltava.

¾    Ring, Ring. 

Miquel Pujol Mur