VAIG HAVER DE SORTIR ...

 "VAIG HAVER DE SORTIR DE CASA PER FORÇA PERQUÈ NI DORMIA NI MENJAVA, HAVIA DE PASSEJAR, M'HAVIA DE DISTREURE, TOTHOM DEIA QUE M'HAVIA DE TOCAR L'AIRE..." 

En la meva exploració intergalàctica, he arribat al planeta Terra, per comprovar la possibilitat de mantenir relacions de col·laboració i ajuda, entre els dos planetes. Els nostres estudiosos han determinat que som les dues úniques civilitzacions semblants en l’Univers. Similars en forma física, en capacitat craniana i mental. Observo des de l’espai, aquest bonic planeta blau. Em fixo en certa part, on unes lluminàries, semblen donar-me la benvinguda. Decidit, m’hi apropo. 

Ostres! Ostres! Què ha passat? Em feia gràcia la polseguera del lloc, on havia decidit prendre contacte i aterrar. Deuen estar de gran festa i els coets de festeig no em deixa veure el terreny i, això deu ser el fum dels petards a l’esclatar. En el meu planeta també fem festes així, per rememorar els temps antics, d’abans de la Pau Màxima. Però, de cop i volta, un estrany ocell metàl·lic xoca amb el meu navili i me’l mig destrossa. Una altra línia de foc se m’acosta i, no tinc més remei que aterrar d’emergència. He aconseguit enviar un S.O.S de socors, a l’espai. 

L’útil de descens, m’ha deixat en un lloc arrecerat. Veig una porta i entro. Pel que veig, això devia haver estat una biblioteca. Al meu planeta, tenim tots els llibres en audiovisuals, més fàcils per captar el seu significat. El demanes i al cap de dos segons, el pots veure a la pantalla. Els nostres dos segons, observo, són més ràpids que aquí a la Terra. Veig un llibre que em fa gràcia, l’obro i en la primera pàgina llegeixo: "Vaig haver de sortir de casa per força perquè ni dormia ni menjava, havia de passejar, m'havia de distreure, tothom deia que m'havia de tocar l'aire..." 

He mirat al meu voltant i ho he entès tot, era una premonició. Jo, tampoc em podia quedar a la biblioteca en runes. Com deia l’escrit, he començat a caminar, fugint. Mentre caminava, mirava a dreta i esquerra. Les cases estàvem enrunades. Feia una mica més de camí i, de sobte un altre edifici, queia. De  seguida vaig entendre que era la polseguera que jo havia pres com una celebració. 

De cop i volta una sirena i, un cotxe que busca gent entremig de l’enderroc. Uns altres corren amb un home o dona embolicats amb benes. Criatures plorant, cridant als pares absents. Sobtadament, de darrere d’un munt de runa ha sortit un artefacte gros, que vomitava metralla i bombes. Un tanc. He escoltat que algú deia.  Correm, cridava la gent. Jo esparverat també corria. He caigut en un forat ple de fang. He vist un membre superior d’un humà, igual que les nostres mans, quan ens traiem el guant protector. He tibat i, m’he quedat amb un tros de braç. 

Això, m’ha desmarxat del tot. He corregut, sense saber on anava. Uns soldats anaven de verd. Els altres, multicolors. Uns, tiraven pedres. Uns altres trets de metralladores. Uns, queien morts, els altres, hi passaven per sobre. Un moment, m’he mig arrecerat en un lloc on hi ha amagats uns, que es diuen periodistes. Només m’ha quedat gravada una paraula: Danys colaterals: els que moren, sense sentit. 

Jo, puc ser un dany colateral. M’embolicaran amb un llençol i m’enterraran amb desconeguts. Per sort, ha sonat un “bip” en el meu intercomunicador. He escoltat: Deu quilòmetres al nord. Corre, que fan una contraofensiva. On t’has anat a ficar?

Mai a la meva vida he corregut tant, els peus em tocaven el cul. No he parat ni mirat enrere, només he corregut, corregut i corregut. Una sirga de recollida ha passat davant meu, m’hi he llençat, com un nàufrag a una barca. 

La nau de recollida, no té força per retornar-me al meu planeta i, m’ha hagut de deixar en un altre lloc. M’han manat quedar-me i observar les persones, i el que fan. La pantalla del bar em parla de les desgràcies de la guerra. 

M’he tret la cuirassa, i ara em prenc cerveses, embotits i ensaïmada, plena de cabell d’àngel. L’àngel, encara no sé què és. M’han assenyalat unes coses rodones però no tenen ales. He escoltat que criden a un senyor i li diuen Àngel. Tampoc porta ales. Ep! L’ensaïmada és boníssima. 

Un company de la pensió m’ha promès, que si li deixo el casc em portarà a una discoteca plena de noies angleses, disposades a fer gresca. 

Angleses, gresca, disbauxa. Quantes coses hauré d’aprendre de la gent d’aquest planeta. Per un costat, es maten. Per l’altre, la gran festa. Incomprensible. 

Miquel Pujol Mur