Apreciats
amics seguidors,
Com
cada any fem uns dies de descans per gaudir de les Festes Nadalenques i cobrar
ànims pel proper any 2022.
Si
no hi ha res de nou fins el 12 de gener del 2022
M.
Rosa Planell Grau
Miquel
Pujol Mur
No vaig saber què respondre, confosa i avergonyida com estava en aquell moment. Era massa jove i, no sabia ben bé el que representava un simple petó, entre una noia i un noi. Abduïda per la meva vida semi religiosa era una simple manifestació del pecat. Contrariat, tal vegada, o millor dit no comprenen els meus motius, va acompanyar-me fins a la taula i va anar-se’n. Jo vaig amagar-me en un lloc solitari, a plorar. Era talment una lluita entre la educació rebuda i el cor.
Sovint el veia de lluny, amb els
seus amics, però ja no era el noi de fer tabola, d’abans. Semblava trist. Una
amiga va dir-me:
¾ Quin beuratge li has donat, per canviar-lo tant.
Mesos més tard, vaig escoltar que es casava amb una rica pubilla. Tothom al poble se’n feia creus. L’hereu de Cal Comes es casa amb l’hereva de Cal Ricart. Aquesta unió, afermava el poder de les dues famílies. Seguidament vaig demanar als pares, que volia marxar a estudiar a la capital. Malgrat el seu pesar, van accedir-hi.
Abans d’anar-me vaig voler deixar-li constància en una carta, dels meus sentiments i la raó de la meva negativa a una carícia. Manca de costum, tal vegada ignorància. Massa jove.
La vaig deixar damunt la taula del menjador perquè la mare l’enviés. La nova vida a la capital i, el meu empeny a assolir la carrera d’infermera, van fer que l’amor de jovenesa restés amagat, dins la memòria.
Vaig madurar i vaig conèixer altres homes però hi havia alguna cosa amagada, recòndita en mi, potser una negació interna que m’impedia de fer el pas del matrimoni.
Anys després, vaig tornar a les terres de muntanya. Ho necessitava. La capital se’m començava a fer feixuga. Respirar nous aires, més purs ho anhelava el meu cos, i també el meu esperit. Menys bullícia i una mica de pau a la vida.
Ara de sobte el Roger. No vaig voler fer cap pas per parlar-li. Però vaig observar, a certa distància, que no el visitava cap dona, que pogués ser la seva parella.
Aleshores, armant-me de tot el valor
possible, un dia que sabia que anava a recuperació, em vaig fer l’encontradissa. Em
vaig acostar i li vaig preguntar, un xic
indecisa:
¾ El Roger?
Va aixecar al mirada, em va mirar un
moment i va somriure:
¾
La
Maria, no?
¾ Sí. La mateixa. Vas rebre, fa anys una carta meva.
Va fer un petit moviment. Va traurà
la cartera de dins l’americana i, em va mostrar la meva carta.
¾
Mai
m’ha abandonat. Va arribar, quan ja estava casat. Si no t’hauria perseguit fins
a Barcelona.
¾
La
teva dona no et ve a visitar.
¾
Al
cap de vint anys ens van separar i som amics. Sap la veritat de tu i jo. El
nostre amor mai comprès. Però com que els
teus pares eren morts no vaig poder trobar-te. Quina casualitat. Haver de
trencar-me la cama per retrobar-te. Beneït sigui el dia del meu accident. I tu?
¾
Jo
no m’he casat mai. He tingut parella però no he estat capaç de casar-me. Hi ha
alguna part de mi que s’ha negat sempre a lligar-me definitivament. Veus encara
conservo alguna arrel del convent.
¾
Podem...
¾ Sí.
Poc temps desprès vam començar a viure junts i uns mesos més tard ens vam casar. Aquesta vegada la nosa que sentia dins meu, no em va fer cap quimera. Vaig donar el sí, ben convençuda.
Han passats els anys, ara som una parella de vellets, que s’estimen. Com quan eren uns joves que es trobaven per ballar.
Miquel Pujol Mur
Apreciades i apreciats: Una carta d’amor, la primera sobretot, té persones que senten neguits i a més, està carregada de sentiments i pot tenir grans conseqüències a curt termini i, a vegades, també a llarg. La voluptuositat humana és immensa. Doncs, en el vostre permís, començo el meu relat.
Em dic Maria, soc una dona soltera, diuen que ben conservada i, de bona aparença a les meves quaranta cinc primaveres complides. Treballo de cap d’infermeria de la sala oest, dedicada a obstetrícia en un hospital d’un poble de muntanya. Prop del meu lloc de treball hi ha una de les estacions d’esquí més important de la zona.
L’altre dia, mentre pujava a la consulta del metge responsable de la meva secció, em va semblar veure una visió del passat. Un home, dalt d’una llitera, que acabava d’entrar a urgències, a causa d’un accident de cotxe. Estava endormiscat pels calmants que li havien injectat però, la seva cara m’era coneguda.
Quan vaig baixar de l’entrevista se’m va acudir, no sé encara la raó, potser un estrany brot de curiositat, preguntar a recepció el seu nom. Sí, era ell, el Roger.
A la nit vaig ser incapaç de dormir. Els records, corrien pel meu cap neguitejant-me i posant-me nerviosa, sense poder fer-hi res. L’endemà les companyes ho van notar de seguida i, també les ajudantes. No havia exigit mai a ningú, com aquest dia vaig fer. Immediatament vaig veure, que fins i tot, algunes de les més joves m’esquivaven, fent-se fonedisses per les habitacions, al sentir les meves passes.
Cansada a la nit i, ja més calmada, van acudir de nou els records d’aquell amor juvenil. Aleshores, jo tenia quinze anys. Des de nena els meus pares, molt religiosos, m’havien portat a estudiar a un convent on la meva tia era abadessa. Aquell any finalment me'n van treure. La meva mateixa tia, els va convèncer de que no havia cap ideal religiós, en les meves idees. També hi havia necessitat de més mans, per ajudar al treball de la casa. Qui era jo en aquell moment: una jove certament alegre però, criada des de petita per uns pares cristians i catòlics, al màxim i tancada en un convent.
Resar i resar, puresa i puresa. Totes aquestes virtuts, una i altra vegada, repetides incansablement. Tant a casa, com al convent, tot era sempre anar a missa, confessar-se i combregar setmana rere setmana.
Fins que una tarda, vaig quedar amb unes companyes per sortir a la tarda, a ballar. El meu primer ball, als quinze anys. Que diferent era tot aquell món, al que jo coneixia fins llavors. Nois, música, alegria, beguda, riures i escalfor per dins del cos, com per fora al meu voltant.
Llavors el Roger, em va treure a ballar. Un noi d’una vintena d’anys, amb un somriure amanyagador, que embadalia a les noies. El preferit de totes les mosses, ballant amb una noieta sense experiència de la vida. Segurament aquesta innocència, va fer que sempre el trobés al meu costat. Jo ballava i ballava, abraçada a ell i, reia i reia, els seus acudits. Les seves paraules eren noves i plenes de gràcia per les meves oïdes. Alguna amiga em va advertir: No te’n fiïs és un Don Joan. N’ha tingut moltes de noies enamorades. La darrera fa poc, i va assenyalar-me'n una de molt eixerida, que em mirava amb ulls rancorosos.
Però el Roger, quan anàvem al ball, sempre em venia buscar i ballàvem tota la tarda, fins que l’orquestra plegava de tocar. Acceptant la meva aquiescència. va voler fer-me un petó a la galta. Quina esgarrifança va recórrer el meu cos. Jo mai havia sentit una cosa igual en els meus anys en el convent. M’hi vaig negar. Segurament era massa jove i en l’ambient viscut, no m’havia deixat encara assimilar el que és la vida.
Molest per la meva insospitada negativa,
només era un petó a la galta va preguntar-me:
¾
Per què?
És que no em vols. Crec que sí. Ho sembla, almenys.
Continuarà ...
Miquel
Pujol Mur
Tot allò va passar, però no va perdurar. Ben bé, va ser el primer amor de joventut, acabada de començar la pubertat. Un enamorament, que només va durar un parell de dies d’un estiu de fa molta anys. Treu altre cop la caixeta i l’observa detingudament, per ella és un objecte desconegut.
Sent en el pany, les claus del seu net que acompanya al seu home, de fer una volta pel passeig. Aleshores, com un altre “flashback” li fa recordar un jove ,que sempre la seguia de lluny, amb una càmera penjada a l’espatlla.
Fins i tot, un dia el va parar per dir-li que no la seguís més, però el va veure tan avergonyit que no va gosar fer-ho. Van començar a enraonar i, poc a poc, la timidesa del jove va anar difuminant-se. Va ser l’inici d’una agradable connivència.
S’aixeca de la cadira i camina a rebre els dos homes. Deixa enmig de
la taula del menjador la caixeta i pregunta al seu home.
¾
Joan!!
Veig que finalment em vas fotografiar i les vas guardar com si fóssim un secret.
I moltes, me’n vas fer! Tantes! No m’ho havia pensat mai.
¾
Lisa,
ja ho saps prou que jo, llavors, era un jove força indecís i tímid. Em
conformava amb veure’t de lluny. Corrent i saltant, amb la lleugeresa d’una
daina. Eres tan alegre i riallera, que no vaig poder per menys que enamorar-me de
tu, malgrat fos platònicament. Un dia em vas assaltar enmig del carrer per
dir-me quatre coses i, llavors em vaig atrevir a parlar-te. Jo sempre m’havia
pensat que eres una estrella d’un altre món. Excelsa i llunyana, per a mi.
Sempre he donat gràcies a la càmera.
¾
Tant
represento per a tu?
¾
Tot!!!
¾
No
me les vas ensenyar mai. Per què?
¾ Eren el meu tresor particular. La font del meu amor. Malgrat els anys passats junts continuo essent aquell home un xic vergonyós.
La Lisa fa un moviment d’acomiadament al net.
S’agafa al seu home i a cau d’orella li diu .
¾ Vine, que malgrat els nostres anys, vull fer-te molts petons i acaronar-te. Ja no som joves, però unes moixaines no molestem mai a ningú. Seguirem enamorats pertot el que ens resta de vida.
Miquel Pujol Mur
Amb els peus nus i, les sabates a la mà, la noia corre lleugera per la platja. L’aigua, encara calenta del solejat dia, li acarona els peus i les cames, transmetent-li la tebiesa del seu cos aquós.
El seu vestit blanc contrasta amb el blau del mar. Malgrat tot, la tarda és ja avançada i, les aigües van enfosquint, poc a poc, el seu color. El sol s’acomiada lentament, mentre s’amaga amb raigs vermellosos que il·luminen l’horitzó. La llum del far rutila a la llunyania mostrant–se com la meta de la seva alegre carrera.
Els seus ulls verdosos, esclaten joiosos d’alegria, en la seva cara colrada pel sol. Una rialla obra els seus llavis carnosos i, les dents llueixen com blanques petxines. Res no podia haver més encoratjador que el contrast dels llavis vermells i la blancor de les dents. Els seus llargs cabells ondegen a l’aire com estendard del primer amor.
Corre i corre, com àgil gasela, en
recerca de l’amat. El seu cor enamorat batega fortament, tant per l’esforç del
córrer, com per la il·lusió del retrobar-lo de nou. Una grossa caragola, es
mostra a la sorra. La noia l’agafa i, l’apropa a la seva orella, per escoltar
encara més fort el bategar de les ones. Els seus narius capten l’olor de mar
que hi desprèn. Finalment l’abandona suaument altre cop a la sorra.
Continua el seu camí. Mig saltant i mig ballant torna a córrer fins l’ara més proper far. Els fanalets il·luminen la festa i la majoria de les joves parelles frueixen del joc de l’enamorament. L’orquestra, toca cançons lentes.
En arribar, de seguida el va veure. Encara era més eixerit, a la llum de la vesprada. La nit anterior, ja havien ballat junts. Primer a certa distància. Després, les paraules del noi van captivar el seu pensament. Finalment enamorada, com només és possible en el primer amor, el seus cossos van emmotllar-se, com si només en fos un. Galta amb galta, les seves orelles van escoltar les paraules més encisadores que havia escoltat mai. La van acabar de commoure del tot. Un lleu petó, va acaronar la seva pell.
La Lisa, rememora el passat mentre
mira les fotografies i, el seu cor es remou amb l’agredolç record del primer
amor. Torna a guardar les fotografies, dins la caixeta on les ha trobat.
Malgrat tot, un dubte li volta pel cap, qui podia ser el que va fer les
fotografies, que li han remogut tant els records i, els sentiments oblidats.
Continuarà ...
Miquel Pujol Mur
El Joan i el Pere, són amics de tota la vida. Aquesta tarda, les seves dones han decidit que podien trobar-se, tots quatre, per anar de compres. Això, ho saben els dos, és un eufemisme, perquè les que van de compres són elles. Els dos homes les acompanyaran i, aniran contestant afirmativament a les preguntes, d’ambdues dones.
Què et sembla? Em queda bé? No serà massa car? Quan anem de vacances m’ho emportaré a la platja! Veritat, que faré patxoca? T’agrada? No em veure massa gorda? No em fas ni cas!
Tot un reguitzell de preguntes, a les quals, tant el Joan com el Pere, han d’evitar donar una resposta equivocada. Una espècie de test empresarial però, en aquesta ocasió l’empresa és el propi matrimoni. Finalment, sabem que elles compraran el que els vingui de gust. La seva presència, és purament fictícia i decorativa.
Però, que hi podem fer? Si un vol tenir una bona relació marital, s’ha de fer alguna cosa, malgrat no agradi. Els dos, amb molt de gust, se n’haurien anat a veure una exposició de cotxes, o d’eines , o fotografia, o ves a saber de què.
Finalment cansats, perquè anar de
compres amb les senyores, fatiga molt, decideixen anar a buscar una taula al
bar.
¾ Per a quan us canseu, estimades! - Diuen a cor. Però sabem ben bé que això no passa mai.
Asseguts a taula han demanat un cafè
i una copeta de brandi i, intenten passar la resta de la tarda tranquil·lament.
El Joan, és bastant xerraire i, prova de mantenir una conversa, amb el seu
amic. Però el Pere, és molt callat. Sempre ho ha estat.
¾
Què
et sembla el món?- Pregunta el Joan
¾
Fotut!-
és la resposta.
¾
Home
jo volia dir el nostre, el de casa.
¾
Fotut!
El Joan intenta desenvolupar una
conversació fàcil.
¾
I
el dels nostres veïns.
¾
Fotut,
fotut!
¾
La
política americana, et sembla oportú aquest enfrontament amb la Xina? Què
opines?
¾
Fotut,
molt fotut!
Veient que els temes polítics no li
funcionen per fer parlar al Pere, insisteix:
¾
Però,
ara, amb la paga extra deus anar bé de diners.
¾
Fotut,
fotut, fotut.
¾
Et
vas comprar un cotxe nou, m’han dit. Com va?
¾
Fotut!
¾
Gasta
molt?
¾
Fotut!
¾
Has
posat gespa nova a la vostra piscina. Que n’és, d’agradable, no?
¾
Fotut!
El Joan fa un gest de cansament a
causa de tants intents infructuosos de parlar amb el murri del seu amic. El
Pere, se’l mira sorprès i li comenta preocupat:
¾ Què, també estàs fotut?
Miquel Pujol Mur
Bones! Ments plenes de mil pensaments, ja torno a ser aquí!
Davant meu un full de paper en blanc, per escriure mil paraules. Me’l miro una i altra vegada, tant del dret com de l’inrevés. La meva idea és d’esborronar-lo amb meravelloses frases ben escrites. Aleshores, m’adono que manquen en la meva memòria les paraules suggerides en l’anterior reunió.
Oh, Déu del deus! Quines són? Faig un “reset” d’imatges, mig perdudes en els laberints cerebrals. Surten, llavors, com extraviades en un oasi enmig del desert, però mancat de palmeres, les següents:
Geomètriques caixes xineses i arrodonides “matrioskhas” (d’origen rus, però potser, també fabricades a Xina). I per acabar d’adobar tot el conjunt, una partida de billar. Quin “taco”, ha brollat com un rugir de fera, del meu interior! Ah! No he acabat de dir-ho tot, entre les bromes de la memòria, s’ha volatitzat un elegant elefant blau.
Estic recolzat a la taula. Amb els
dos colzes, ep! Els meus pensaments barrinen quina pot ser la solució a tot
aquest galimaties. No la sé! Les ones cerebrals comencen a escalfar-se de mala
manera, fins que el meu cervellet ( sí en tinc) m’ha dit:
¾ Apa nano, fes-t’ho com puguis! Jo me’n vaig a vagarejar per mons més planers i, més plaents.
Ja està! Ja comenceu a pensar en coses libidinoses. No! El cervell ha marxat però, una mica d’enteniment, ha quedat dins el meu cap. No gaire, no us ho cregueu, que fins i tot l’Einstein tenia dèries. Un cop, ja cansat de veure com va aquest món nostre ha decidit tornar, una mica oxigenat d’idees a ajudar-me. Potser, fins i tot, ha anat a llegir< el diari.
EP! Quina forma més fina per dir-vos
que m’he endormiscat.
¾
Saps
què? – quan ha tornat m’ha dit al veure’m capficat. - Torno del parc i ho he
vist clarament.
¾
Ah!
Sí? - he exclamat alleugerit des del meu propi interior.
¾
Mira,
això, és així. Som un faig entremig de molts faigs. Tu mires al primer de la
dreta, donant-li la paraula. Ell diu:
¾ El del meu costat, perd les fulles.
Aleshores passa la paraula al seu
veí que comenta:
¾ El del meu costat, perd les fulles.
I així successivament, fins que
passats ja la quinzena ens arriba de nou el torn de paraules i diem:
¾ Hem perdut ja la darrera de totes les fulles. I s’ha acabat, nano. Descansa. Ves-te’n a fer un aperitiu que t’ho mereixes. Última advertència!. No llegeixis mai el diari, és pitjor que tot aquest entrellat de paraules. Tampoc hi entendràs la raó del per què de les coses.
Quina és la qüestió: ser o no ser.
Finalment no sé si he escrit de caixes xineses o d’una sèrie d’arbres sense
fulles.
